ELS SECRETS DE LA CUINA

Els temes importants, els pares els parlen a la cuina. Amb la porta tancada, per barrar-nos el pas. I, si alguna vegada, intentàvem entrar mig encuriosits, mig enjogassats, enfadats ens grunyien: -vinga, fora d’aquí!... Que parlem de coses de grans-. I de res valia fer-se el ronso, perquè, aleshores, et clavaven aquella mirada que ens esborronava la pell i a correcuita, esporuguits, marxàvem. Tanmateix, no gaire lluny. Ens quedàvem a l’altra banda de la porta, enmig del pas, amb alguna joguina entre les mans per dissimular el nostre interès per les seves paraules. Mentre, la flaire de la verdura bullida i el peix fregit, que la mare ens preparava per sopar, arribava fins al nostre nas. I ens produïa aquella remor a l’estómac, que només sap fer la gana, i esmorteïa el xiuxiueig de les seves secretes paraules que acompanyades pels estridents sons de coberts i plats quedaven camuflades.
Però, un dia vàrem descobrir que les paraules secretes dels grans ens eren perjudicials. Massa sovint, sortien enfadats de la cuina per renyar-nos. No en penseu ni una de bona!, ens retreien, tot cridant. Només feu entremaliadures.
I això, no és veritat... Que pintéssim amb ceres la paret del menjador, no ho fèiem per embrutar el blanc, tan sols, ens imaginaven pintors d’una famosa obra d’art. I, que a la veïna petita del replà li aboquéssim una galleda plena d’aigua, no era per fer-li mal, ni per avorriment. Va ser una aposta amb el meu germà. Ell deia que ploraria i jo que marxaria corrents. Però, ni l’un ni l’altre, qui s’ho hagués imaginat que es posaria d’aquella manera a xisclar. L’únic que vàrem guanyar, evidentment, després que els pares parlessin de coses de grans, un bon càstig. Per això, ara, quan tanquen la porta de la cuina, nosaltres ens amaguem a la nostra habitació. I, esperem el càstig, amb la mirada còmplice de qui es sap víctima d’uns pares que no entenen que nosaltres les coses les fem, tan sols, per jugar. Però, per si de cas: no he estat jo, ha estat ell!.