El secret

La seva pell pàl·lida i nua reflectia com mai enmig la foscor. La llarga i rinxolada cabellera fosca li tapava les sines, encara erectes. Els seus llavis, rojos com la sang, estaven cansats de tant besar el cos de l'ara desig que tant de mal li havia volgut temps abans. Els llençols formaven un desgavell sobre el llit que havia estat testimoni de l'encontre.

Una història ben curiosa, la seva. Odiada i estimada amb la mateixa intensitat, però sempre orgullosa de ser qui era i de venir d'on venia. L'experiència li havia ensenyat que els prínceps blaus no fan la vida de color de rosa ni són els amants més fidels, i que les madrastres no són tan dolentes com sempre ens les volen fer veure.

Ho mantenien en secret, trobant-se de nit, perquè per a qualsevol allò seria totalment inversemblant: fer l'amor amb algú que ha volgut matar-te i t'ha envejat fins a extrems malaltissos. No és el més corrent, que diguem.

De puntetes, intentava abandonar l'estança el més ràpid possible. Traginant les sabates amb la mà dreta i aguantant-se amb l'esquerra la cua del vestit, esguardava tothora al seu voltant per tal de no ser descoberta. Per fi el bosc va estendre's davant seu. El seu cavall l'esperava pacientment, com en cada trobada, a l'entrada.

*

Quatre tocs suaus a la porta de fusta li indicaren qui esperava a darrere. El retrobament fou efusiu: quatre dies sense veure's que s'havien fet eterns.

Sina contra sina, sexe contra sexe i cabelleres confoses en una de sola. Això és el que sempre eren i el que, a soles, ambdues anhelaven. En acabar, exhaustes i xopes de la suor, ELLA li digué:

⏤ Blancaneu... no saps com havia desitjat que aquest moment es repetís... T'esti...

I el bes apassionat als llavis i la carícia sobtada dins aquell mar humit, li impediren acabar de dir la frase.