Ara que per fi has mort

Un relat de: diesi

Ara que per fi has mort,
que els ocells volen en contradirecció,
que les roses es suiciden
el dia abans de Sant Jordi,
que els seus petons cadavèrics
es descomposen, colgats per tants d'altres
i que els meus es perden en un oblit
capaç de confondre-li els principis.

Ara que per fi has mort,
dolç i agre amor,
puc dir-te que, en realitat, no em sabia tan feliç
quan els seus braços perfumaven els meus somnis
o quan encara sentia aquella extranya barreja
de desig cruel i ardent rencor.
O quan l'extasi feia de la nostra innocència
una paraula que valia la pena deixar enrere.

Però tot i tot això has mort.
Durant una tarda entre plujosa i maldestre.
El sol ja no volia pondre's romànticament,
el mar ja comensava a tenir color de detergent,
el piano va caure escales avall,
i ell no en veurà mai les ferides,
perquè no mirarà mai més les meves mans.

Digues ara, amor etern:
si el teu destí era morir,
per què vas haver de néixer?

Comentaris

  • M'ha semblat[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 05-03-2009 | Valoració: 10

    copsar , en aquest poema , un matís de melangia però amb renovats desitjos de viure i et felicito.
    Preciós tot el poema i genials els últims versos.
    Quan vaig entrar a RC, un dels primers relats que em va impactar, va ser " El dolor d'oblidar" i segueix impactant-me ara.

    Una abraçada.
    Nonna_Carme