La noia de guix

Obertura

La llum que penjava del sostre dotava d'un to rogenc la pintura, a simple vista marró, que es resignava a esperar dins la galleda. La Quir va agafar el pinzell que havia escollit prèviament i el va enfonsar dins l'espessor per començar a pintar la seva escultura de guix. Abans de tot això, però, havia engegat la minicadena per deixar que la Setena Simfonia de Beethoven omplís la cambra d'alguna cosa més que d'ombres. Va mirar els ulls de la seva estàtua, que era la figura d'una dona coberta amb una toga, a l'estil clàssic i de tamany una mica més gran del que podia ser a la realitat, i va acariciar-ne el rostre, mediocrement familiar i més fred del que aparentava. Va somriure. N'estava orgullosa.

I.

El local era ple de miralls i no va poder evitar veure's reflectida en un d'ells. De seguida va penedir-se de ser on era, però una porta negra i pesant s'havia tancat d'un cop sec darrera seu, incomunicant-la amb el món exterior. A més, era un repte que havia de superar per orgull propi. No podia ser tan terrible passar unes hores envoltada d'adolescents (o clons, com li agradava denominar-los) beguts i excitats, fum i sons sorollosos que, la resta dels mortals, anomenaven "música". Tal com s'havia proposat, es trobava en una discoteca i, per a més inri, la més popular entre els joves de la ciutat.

Confusa, va apropar-se a la barra, va demanar una absenta i, quan la va tenir a la mà, va girar-se cap a la pista i va començar a observar, tasca que pretenia mantenir fins que creiés convenient marxar.

Era una sala gran, però hi havia tanta gent que li resultava impossible imaginar-se-la buida. Per accedir a la pista des de barra hi havia unes escales transparents, amb baranes metàl·liques, per tant quedava en desnivell i podia mirar a tothom des de la seva postura altiva, i ningú semblava adonar-se'n. Va aturar-se en un grupet de noies (de no més de catorze anys), cinc o sis, que reien i bevien totes del mateix got, sense saber dissimular que estaven fent una cosa il·legal. Anaven vestides iguals (gairebé totes les noies que hi havia allà anaven igual): shorts de colors llampants, samarreta escotada del mateix color o d'un que hi combinés ("combinar", una paraula que mai havia tingut sentit per la Quir), sabates de taló i collarets llargs. També duien el mateix pentinat: cabells llisos, llargs i amb un serrell per sobre els ulls. Una d'elles duia ulleres. Una altra era més grassa que les altres. Aquestes dues estaven a la punta i les que podien semblar més atractives ocupaven el centre, ballant amb moviments exagerats que eren fruit, sens dubte, del seu sentiment de superioritat.

La Quir anava vestida amb un jersei de coll alt negre sense mànigues que li arribava gairebé fins els genolls i uns pantalons morats amb moltes butxaques. L'abric, de cuir, l'havia deixat al guarda-robes. Creia que encara que hagués decidit anar a un local de moda, no significava que hagués de tirar per la borda aquella personalitat que tant li havia costat trobar. I mentre pensava en això i en altres coses, va apropar-se-li en Víctor.
- Tan guapa i tan sola? - va preguntar-li després de demanar un cubata a la barra, mirant-la als ulls, desprenent una confiança en ell mateix que resultava repugnant, regalant-li un somriure assajat i lluint la indumentària pròpia de qualsevol seductor de discoteques.
- Mai es troben sols aquells que estan acompanyats d'alts pensaments. - va respondre automàticament la Quir, imaginant que per a aquell perfil tan vulgar de noi li resultaria impossible entendre aquelles sàvies paraules que creia recordar haver llegit en un llibre de poesia medieval anglesa i que tan oportunes li van resultar en aquell moment.
- Sí, sí... - va dir el noi, que havia quedat desarmat, per guanyar temps i pensar una resposta que pogués captivar l'atenció d'aquella presa que, des que havia entrat per la porta, havia comprès que era diferent a la resta de noies que hi havia en aquell lloc i, això, li havia suposat un repte. - Veuràs, t'he vist entrar i m'has semblat guapíssima. Com et dius? - finalment, en veure que li seria difícil formular una resposta que superés la que la noia li havia fet, havia optat pel camí més senzill: guanyar-se-la des del seu propi terreny.
- Valquíria. - va respondre fluix i enduent-se ràpidament el vas d'absenta als llavis, per beure'n un glop. Tenia ganes de foragitar aquell intrús que, de sobte, s'havia convertit en l'única persona al món interessada per la seva vida. Ella sabia perfectament que aquell cregut no tenia res de diferent a qualsevol altre que hi pogués haver a la discoteca i, òbviament, ni s'acostava de casualitat al seu prototip d'home ideal, si és que en tenia algun, però no li va acabar de molestar la idea de que l'havia localitzat des que havia entrat (encara que sabia perfectament que podria tractar-se d'una estratègia per ficar-se-la a la butxaca) i, lluitant una mica més contra ella mateixa, va decidir canviar de sistema i jugar una mica més amb aquell pobre il·lús. Ja pensaria en què fer amb ell més tard. - Però em pots dir Quir. - va somriure de forma suggerent.
- Valquíria... quin nom més estrany no? Els teus pares es devien quedar a gust. - va dir en Víctor, que havia guanyat més confiança per la reacció de la noia i pensant que feia la broma del segle.
- El meu pare era un apassionat de Wagner. - va respondre la Quir, que començava a irritar-se, conscient dels pèssims coneixements culturals del seu adulador personal. Però és que ella odiava les converses insubstancials i li costava molt no deixar anar mostres de la seva superioritat intel·lectual en cada paraula. Amb aquella brometa li van venir ganes d'anar-se'n a casa i continuar la pintura d'aquella tarda. Havia estat pensant i, en comptes de pintar el fons verd el pintaria totalment negre. Sols en un primer pla hi destacaria uns punts lluminosos, que maregessin al qui mirés la pintura. Uns punts de colors llampants, vomitius, com els shorts de les del grupet de nenes.

Mentre visualitzava això, el noi va riure com un imbècil, fent veure (perquè novament no trobava una resposta adient) que no l'havia sentit a causa de l'elevat volum de la música màquina, i, aprofitant aquesta mateixa excusa, se li va apropar a la orella i li va dir que ell es deia Víctor, després la va agafar de les mans i la va arrossegar fins les escales transparents, movent-se penosament al ritme de la música de moda. Ella s'hi va resistir amb totes les seves forces i va aconseguir no moure's del lloc. Va aixecar una cella, va mirar a banda i banda i, aprofitant el desconcert del noi, va fugir cap al lavabo. Se'l va imaginar plantat i mirant-la, però va suposar que de seguida localitzaria a una altra presa i intentaria seduir-la com havia fet amb ella.
- Estúpid... - va murmurar per ella mateixa.

Un cop aïllada d'aquell infern, sentia un brunzit a les orelles i el cor li bategava al ritme de la música. Odiava aquella sensació: era com si el desig de triar el camí fàcil s'apoderés d'ella i havia de vèncer-lo. Es va mirar al mirall i es va mullar la cara. Al seu costat, dues noies es feien fotos a través del mateix mirall, torçant molt la cintura i treien els morros cap en fora. Va sentir nàusees i va decidir tornar a fora. Tot plegat era massa absurd: fugir d'un clon de la manera en que ho havia fet... no era digne d'ella. Hauria de fer alguna cosa més que deixar-li la imatge d'una tímida setciències. Ja envoltada de soroll i impregnada de foscor, va buscar en Víctor per tota la sala, però no el veia. Una sensació de vertigen la va fer marejar. Es preguntava si el seu subconscient tractava d'ajudar-la.

I mentre tot girava com en una atracció de fira, va culminar la seva venjança: aconseguiria que aquell noi es suïcidés. Tot plegat, qui trobaria a faltar-lo? La història i la humanitat no el necessitaven. Què importava que sobre l'escorça terrestre hi hagués una vida més o una vida menys? Quan trigarien a oblidar-lo els del seu voltant? Sí. Aquell noi moriria i això li serviria per conèixer-se més a ella mateixa. Quan de temps necessitaria? Mesos, setmanes? I si allò sortia bé (cosa que segur que passaria perquè sempre aconseguia el que volia), si fos tan influenciable com per incitar a un jove a treure's la vida, potser després podria repetir-ho els cops que fes falta i aconseguir exterminar la societat, o, si més no, els que més mereixien morir des del seu punt de vista. Contenta i ansiosa per començar a concretar tots els detalls i passar ràpidament a l'acció, va aconseguir localitzar-lo a la barra. Va somriure, i va dirigir-se cap a ell, mirant fixament una de les ratlles blaves de la samarreta del noi.
- Víctor... - va dir un cop va aconseguir recordar el seu nom mentre l'agafava pel clatell i el girava cap a ella. El noi, que semblava pensatiu, en veure-la tan aprop va obrir els ulls sorprès ja que per res del món s'hagués esperat aquella reacció. I el va besar com mai havia besat a ningú altre.

I de sobte es trobaven fora la discoteca, asseguts en el banc d'un parc, besant-se i acariciant-se. Gràcies a la llum dels fanals, la Quir va poder veure millor l'aspecte de la seva primera presa. Tenia uns ulls gèlids que no havia pogut apreciar abans, a causa de la foscor del local, i uns llavis prims que amagaven unes dents perfectes, producte sens dubte d'haver portat durant anys un aparell ortodòntic. Tenia els cabells força llargs, rossos, engominats i llisos i uns braços prims però amb uns bíceps cultivats al gimnàs. En Victor la mirava, entre petó i petó, i pensava que era el pol oposat de la Marianne, la seva ex, que era rossa i baixeta, i tan igual a tothom que havia acabat per posar-li les banyes amb la seva millor amiga, perquè no sabia com acabar amb la seva relació. Més tard s'havia assabentat que la Marianne també li havia estat infidel i des de llavors, feia quatre mesos, no havia tingut cap relació seriosa amb ningú.

Li agradava la olor dels cabells de la Quir. Era u
na olor suau però intensa, molt adient amb tota ella, entre lavanda i vainilla. "Valquíria...", pensava, "fins i tot el nom evoca misteri". Mentre reflexionava en tot això va sentir que la sang li fluïa amb més avidesa pel cos.
- He de marxar. - va dir de sobte ella.
- Sí, ja són gairebé les tres... - va dir en Víctor com si despertés d'un somni massa agradable per deixar-lo escapar. Va reaccionar ràpidament i li va demanar el mòbil i ella li va donar, irracionalment, i ell li va fer una perduda perquè també el tingués, prometent-li que l'endemà la trucaria. Ella no va dir res més i se'n va anar en direcció contrària a la del noi.
- Quir! - va cridar-la mentre buscava les claus de la moto dins la butxaca del pantaló - Ets genial... - ella va aturar-se en sec, sense girar-se perquè no la veiés somriure i va continuar caminant cap a casa seva.

II.

Va obrir els ulls just quan les agulles del rellotge de la cuina van creuar-se sobre el número onze. A la seva habitació feia anys que no hi entrava cap rellotge. Els odiava cada dia més. Va aixecar-se del llit, va beure's un cafè i es va disposar-se a pintar el que havia estat pensant la nit anterior. Estava sola a casa, com de costum. Això era el que més li agradava de viure amb la seva madrastra. Un any després de que morís el seu pare, li havia cedit el pis de dalt sencer de la cas de manera que de vegades passaven setmanes sense veure's.

Acabava d'escollir la gamma de colors que utilitzaria quan el timbre va sonar tímidament. Per un moment va desitjar que fos en Víctor, però de seguida va refutar la idea ja que va recordar que mai li havia indicat l'adreça. Es va enfadar amb ella mateixa i, per castigar-se per aquell pensament, va pessigar-se el dit índex amb el polze fins gairebé fer-se sang. Va obrir la porta i palplantada amb un somriure vergonyós hi havia la Laura, esperant al replà. Duia un abric gris de llana i una diadema fastigosament previsible. Li notava alguna cosa diferent, però a primer cop d'ull no li va donar importància. La va convidar a passar al saló del pis de la seva madrastra. La maleïda no esborrava el somriure de la cara.
- Què et passa? - va preguntar-li finalment la Quir, intentant reprimir les poques ganes de parlar amb ella que tenia. Aleshores la Laura es va treure l'abric i el va deixar sobre la butaca del saló. Mai havia ensenyat la seva habitació a ningú. De fet no tenia gaires candidats a pujar, sols la Laura venia de tant en tant a casa seva. I va ser quan va tornar a mirar-la que va descobrir a què es deia tanta felicitat: duia un jersei verd (que feia ressaltar el penjoll en forma de cor que li penjava del coll) amb talls simulant esgarrapades com el que s'havia personalitzat ella feia uns dies. I no tan sols això sinó que el pentinat, si no fos per l'estúpida diadema, era igual que el seu. I la ratlla dels ulls era de color lila, ara que s'hi fixava. I els pantalons, i els guants tallats deixant els dits a l'aire, com els portaven al segle XVIII... Va haver de concentrar-se per dissimular les ganes de matar-la (en el més literal dels sentits), que tenia en aquells moments.
S'havia convertit en la seva còpia barata, en el seu plagi. I si hi havia una cosa que valorava la Quir era la originalitat. - Ah! Ja entenc. T'assembles força a mi... - va dir mastegant cada una de les paraules.
- Com em veus? És que m'encanta el teu estil, tan modern. És molt guai, i mira, havia de comprar-me roba.... - va dir la Laura després de donar una volta sobre ella mateixa i deixant anar una rialla agudíssima.
- Perfecte. - la Quir va limitar-se a somriure-la, ni tan sols amagant la ira que desprenien els seus ulls entreoberts. - A propòsit, vols veure una cosa realment guai? - va sospirar emfatitzant aquesta última paraula. I, en el moment en que l'altra va assentir, es va aixecar del sofà de vellut i la va dirigir cap a la seva habitació com el llop d'aquella fàbula que es disfressa de pastor per conduir les ovelles cap al seu cau. Mentre pujaven les escales va preguntar-li, com aquell que no vol la cosa, si li havia dit a algú que anava a casa seva i, en l'instant en què va rebre la negativa, que va coincidir amb l'arribada a l'últim esglaó, va empènyer-la escales avall deixant-la inconscient.

III.

La casa de'n Víctor era realment gran, devia tenir molts diners.
- Espera't aquí, et portaré el casc de la meva germana. - va dir nerviosament l'amfitrió, mentre corria escales amunt. La Quir s'havia quedat al rebedor i, va dedicar-se a observar cadascun dels detalls que podia divisar des de la seva posició. Miralls amb el marc daurat, estàtues gregues, quadres abstractes (massa buits de sentit, pel seu gust), terra de parquet, parets color crema...

En un parell de minuts ja eren fora. La Quir va haver-se de posar un casc amb el logo de Chupa-Chups a la part superior i pujar a una moto, cosa que pensava que no faria mai. Quan li havia demanat pel lloc on es dirigien, ell li havia fet un petó als llavis i això l'havia desorientat. Mentre viatjaven, ella no havia pogut reprimir l'instint d'abraçar-s'hi fort i va estar durant tot el trajecte debatent la possibilitat de deixar-lo anar i morir estampada contra l'asfalt.

Finalment van arribar. Les onades s'arrissaven a la llunyania. El vent volia endur-se els cabells de la Quir un cop va aconseguir treure's l'estúpid casc. Van començar a passejar per la sorra.
- Vull saber-ho tot de tu. - va demanar, i semblava que de veritat, en Victor.
- No t'ho posaré gens fàcil. - va somriure-li ella. I aleshores ell la va abraçar. La Quir va tancar els ulls mentre es preguntava què devia estar mirant el propietari del cos que l'asfixiava. I, quan va adonar-se que estava tremolant, va deixar-lo anar. Se la va quedar mirant i li va besar els llavis, aquest cop molt més tendrament que la nit passada. I ella va girar-se i va seguir caminant. En pocs moments ell l'havia atrapat.
- No sé, ets tan misteriosa... Dius que vius aquí, però mai t'havia vist. No sé ni què estudies, ni què t'agrada, ni tan sols la teva edat...
- Disset. - va tallar-lo abans de que seguis aquell interrogatori improvisat. -Però tampoc és que tu m'hagis presentat el teu currículum vitae... - va dir, amb un to desenfadat.
- És cert. Però tu sembla que vulguis amagar-me coses. Deuen ser paranoies meves... - va dir, encara pensatiu. - Jo d'aquí un mes en faig divuit.
- Està bé. - va cedir a desgana - Què vols saber? Sobre els meus estudis, vaig plantar-me a la ESO, no perquè se'm donés malament (de fet vaig treure un nou de mitjana), sinó que prefereixo aprendre a casa, sola. I sobre els meus gustos... - va dubtar, però en veure la cara de sorpresa del noi va decidir no explicar-li allò de que la pintura era la seva vida - ja ho aniràs veient.
- Vas treure un nou de mitjana i no fas batxillerat? - va renyar-la. - Jo amb prou feines vaig treure un sis i faig el científic...
- No em jutgis. - va dir molt fluix ella, amb una veu tan fosca que per un moment va semblar que el sol havia desaparegut.
- No ho faig. Sols és que no t'entenc. - va dir abraçant-la de nou.
- No vulguis entendre-ho tot tan ràpid. - va picar-li l'ullet abans de tancar-los per besar-lo, més per dissimular l'ira repentina que sentia que per altra cosa. Anava bé. Ell s'estava enamorant d'ella i, en poc temps, estava convençuda de que podria dominar-lo com si fos un titella.

IV.

La Quir es dirigia a comprar guix, impacient per començar la seva escultura, quan el mòbil va començar a vibrar-li a la butxaca del pantaló. Se'l va acostar a la orella sense dir res.
- Felicitats... - va xiuxiuejar-li la veu de'n Victor a l'altra banda. - ja portem... tres mesos? - va preguntar retòricament. - He pensat que podríem cel·lebrar-ho... i ja que mai m'has dut a casa teva, què et semblaria convidar-me avui?
- És clar. - va dir la Quir abans de tenir temps a mossegar-se la llengua. No passava res. No calia que entrés a la seva habitació. No la descobriria. Es quedarien al pis de baix, passés el que passés. Encara que era probable que aquella "cel·lebració" consistís en avançar una mica en la relació... De totes maneres, el llit de la seva madrastra era molt més gran que el seu, així que no hi hauria cap problema.

Aleshores va accelerar el pas per arribar abans a la drogueria. Si s'afanyava potser podria cobrir el cos amb una primera capa de guix i així passar la tarda més tranquil·lament. Confiava en que, quan arribés, el vernís ja s'hauria assecat i podria començar la seva feina. Notava com l'adrenalina li corria per les venes i va reprimir un sospir. Arriscar era un verb que sempre li havia agradat.

V.

Feia anys que, cada cop que hi passava per davant, pensava que si algun dia s'havia de suïcidar ho faria des de dalt d'aquella torre: les baranes de ferro s'entortolligaven complicadament formant flors irreals, una escala interior de cargol feta de pedra freda, culminant amb una teulada en forma de paraigües... Ara n'havia arribat el moment.

No sabia qui l'havia construït ni per què, però aquella torre inútil li semblava la cosa més bonica del món, fins i tot l'havia representat en molts dels seus quadres. Era en un extrem de la plaça major, que sempre anava plena de gent. Sols li calia pujar sense ser descoberta. Va aprofitar un banc de fusta col·locat estratègicament sota el graó de la torre per agafar embranzida i va aferrar-se a la barana que hi havia una mica més amunt. Un cop va ser al primer replà de la torre, va veure que el terra gris perla de la plaça es tenyia progressivament de gris perdició, degut a les enormes gotes de pluja que queien del cel. Va somriure, trista i complaguda per la ironia del moment.

Les escales interminables van fer-se-li breus. Va mirar la teulada i després a l'horitzó gris d'edificis. L'estimava. Ella que es creia invencible, ella que es creia la que portava la paella pel mànec, ella que no creia en l'amor... La barana freda cremava sota les seves mans de gel. Una llà
grima començava a pujar-li des de les entranyes. Un últim crit volia fer-la canviar d'opinió. I abans d'enfilar-se a aquella barana, va intentar tararejar la cadència final de la Marxa Fúnebre. Les cames li tremolaven i tota la plaça la mirava, però ella ja no els veia.

Moriria perquè la seva falsa traïció amb ella mateixa havia esdevingut real. Moriria perquè tot el recel vers la humanitat sencera l'havia tornat despietada fins al punt d'odiar-se a ella mateixa. I sobretot, moriria per acabar amb la futura assassina del seu estimat.

En pocs minuts, es va formar un cercle al seu voltant. La sang s'obria pas entre els cabells xops que encatifaven una petita porció de la plaça. Un dit va tremolar en un últim esforç i, després d'un silenci de corxera amb calderó, algú va cridar de pànic.

VI.

L'habitació de la Quir, tot i ser enorme, li va fer sentir claustrofòbia: les parets eren negres i, la única llum que la il·luminava era una làmpada de sostre, que estava pintada d'un color taronja macabra i projectava ombres sobre els diferents cavallets situats aleatòriament a l'habitació. En Victor va acostar-se a l'escriptori. La Quir mai li havia dit que pintava i estava desconcertat. La veritat és que esperava, desitjava sentir nostàlgia. Però sols sentia una por irracional. Sobre l'escriptori hi havia esborranys escampats caòticament. Va agafar-los i se'ls va posar a mirar un per un, però no aconseguia desxifrar-ne el significat.

De sobte va tenir la sensació de que algú el mirava. Va girar-se espantat, pensant-se que era la madrastra de la Quir que ja havia tornat de l'enterrament. Però només va trobar uns ulls sense vida. Una escultura de guix era l'únic testimoni de la seva presència. Va acostar-s'hi. Va trobar estrany que, d'entre totes les obres que hi havia a l'habitació, aquella era la única que intentava representar la realitat. No ho entenia. Era la figura d'una dona, pintada completament de vermell fosc, amb el rostre inexpressiu. Per què mai li havia dit que era una artista? Tres mesos i no sabia res d'ella. Es va enrabiar i va empènyer l'estàtua sense adonar-se'n. Aquesta va caure contra el terra i un tros de braç va trencar-se.

En Victor va ajupir-se, per redreçar novament l'estàtua i va ser aleshores quan va adonar-se que sota la capa de guix hi havia un braç de noia.

Da capo

"-Tu no entens res! - li havia deixat anar la Quir tot just feia una setmana.
- Només dic que no crec que els humans siguem tan dolents... També hem fet coses bones. - havia intentat defendre's ell. Mai abans havia tractat temes tan transcendentals amb ningú altre, per això no havia sabut com replicar-s'hi.
- Quan dius bones et refereixes a el que anomenem "obres d'art"? Sí, en això coincideixo amb tu, però, series capaç d'explicar-me de què serveix si actualment ningú ho aprecia? Si preferim la ignorància abans que aprendre? - dient això havia pogut veure com els ulls se li entelaven. Aquella imatge se li quedaria gravada per sempre, al mateix lloc que el dolor que va sentir en comprendre que tenia raó.
- Para, Quir! - havia cridat abraçant-la instintivament - Si tothom pensés com tu, la humanitat fa segles que s'hauria extingit.
- No estaria malament. - havia dit, canviant el to de veu tan radicalment que semblava una altra persona. I tot seguit s'havia allunyat d'ell mentre buscava l'Ipod a la butxaca de l'abric de cuir per escoltar el tercer moviment de l'estiu de Vivaldi. "

Després de pensar això, va sentir-se tan egoista perquè en un punt del temps, la mateixa nit en què li van comunicar la seva mort, que ara li semblava tan llunyà, havia arribat a pensar que era culpa seva, que ell havia fet alguna cosa malament.

Va demanar un altre cubata i després es va posar d'esquenes a la barra. Va somriure-li despectivament als seus pensaments de feia mesos. Quan la Quir se n'havia anat corrent cap al lavabo havia pensat que era una freaky i que hi havia moltes altres ties per allà que estaven més bones. Ara totes li provocaven nàusees. Però precisament era allà per aquest motiu. Volia recordar cada moment que havia passat amb ella. Volia analitzar-ho tot des d'un punt de vista objectiu. Volia comprendre cadascuna de les accions de la única persona que realment havia valgut la pena conèixer. Volia saber per què havia estat amb ell, ja que era una de les coses que més li feia ballar el cap.

El local estava ple de miralls i no va poder evitar veure's reflectit en un d'ells. Darrera seu va divisar una noia que el somreia. Va girar-se de cop sobre el tamboret i va abaixar el cap per no fulminar-la amb una mirada endurida per la malenconia. La Quir era morta i ho hauria d'assumir, que no vol dir el mateix que oblidar.
- Tan guapo i tan sol? - els llavis bruts de carmí de la figura que tenia sobre el seu cap s'havien obert per dirigir-se a ell. La música començava a molestar-li. Les llums el començaven a marejar. El vertigen s'apoderava de cadascun dels seus sentits. Les llàgrimes li bullien rere les parpelles. Amb un últim esforç, va aconseguir treure una veu esfilada del fons del seu pit per dir-li, mostrant el més maquiavèl·lic dels seus somriures:
- Mai es troben sols aquells que estan acompanyats d'alts pensaments.