Resignar-se

Penso que com que la realitat sempre ens atrapa, tenim el recurs de viure-la i interpretar-la a la nostra manera, amb la màgia de què som capaços.
M'ha agradat molt, enhorabona! Ah, i molt bon any!

T'haig de confessar que porto estona llegint els teus relats, un darrere l'altre...tots m'encanten.
cada un em fascina d'una manera diferent, i m'agrada molt la teva manera d'expressar, d'escriure, de sentir la vida...

una abraçada

"reina, república i anàrquica" semblen incompatibles però en afegir "del teu cor", fas un retrat perfecte de la persona a la que et dirigeixes.
Preciosa metàfora " trista sonata d'un músic infame".
Com sempre un plaer llegir-te.
Un petó, diesi.
Nonna.

però ho seguiré fent.

Un vocabulari molt senzill sense gaires floritures supèrflues que fa sentir l'angoixa que et regna mentre escrius...


M'ha agradat molt, he compartit per ns moments la sensació que tenies quan escrivies.

Natàlia

com sempre... fantàstic

la vida dóna moltes voltes, tots canviem
ahir ens veiem amb la corona al cap i avui recollim els trocets d'esperance que hem perdut..

però el temps sempre passa, oi?
i els records no són més que això, records.

enhorabona!
un petonàs!

...els records. no et mortifiquis, no ploris, no sentis, nomès escriu. si no s'he n'ha adonat, de que ets un raig de lluna amb el poder de les paraules, no mereix ni la teva compassió. no es mereix que hagis sigut seva.
segueix així.
venç al sofriment.
ptons!

em sonen a poc a poc les teves paraules al cap, sento, puc i intento gravar la melodia i la màgia que surt d'aquest poema. Tot i ser mots escrits per ser poesia té més, molt més... transpua la realitat, la vida, mossega fort i estripa, m'encanten els poemes així.

increiblement m'agrada molt...



un petonet de vidre!!

..que en el fons som prescindibles, i que la veritat és que som mercaderies (ja siguem músics, poetes, encofradors o auxiliars administratius). però ens ha estat donada la llibertat, -encar que sigui no desitjada) de triar la froma de prostituir-nos. I jo sé fa molt que no sóc ningú per donar consells (ho sé fa temps perquè ja sóc gat vell... d'edat), però puc dir que no perdem el temps impunement. Que tota moneda llançada a un pou sense fons aparent acaba tocant l'aigua estancada o el fang o la terra seca, i acaba trobant alguna mena de destí, per sobrer que sembli. Bé, també sé que en l'edat jove la resignació és encara una fita passatgera en el camí, mai un pou on estatjar-se.
Un poema ple d'imatges originals que saben cridar l'atenció, en molts casos musicals (i m'han fet descobrir un teclat a la foto de la teva bio, per cert).
Salutacions,
franz

La realitat es disfressa,
i adopta sons i colors ben estranys;
i sovint escrivim panegírics,
a persones i llocs que no s' ho mereixen,
i en aquest desgavell de voluntats i desitjos,
sobrevivim.

Avet