Cercador
El pres 314. [temps real de lectura: 2 minuts]
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
El professor Franz era un visionari, convençut d’haver trobat un antídot contra la maldat. Més exactament, considerava que la perversitat era una neurosi, una malaltia mental tan tractable com la depressió, i que, combinant antipsicòtics amb teràpies conductuals, era factible convertir qualsevol criminal en un benaventurat. En lloc d’utilitzar tècniques aversives, aplicaria reforços positius.
Abans de posar-ho en pràctica extensivament, però, calia experimentar-ho en persones, preferiblement violentes, i pensà en la idoneïtat de fer-ho amb presos comuns que complissin condemna per delictes de sang i als qui no els quedessin més de cinc anys, pena residual que seria commutada. Obtinguda l’autorització de la Conselleria de Justícia, difongué la convocatòria entre els interns del Centre Penitenciari Arians 2, però només sortiren dos voluntaris. Un abandonà als tres mesos, pels efectes secundaris de la medicació. L’altre, que anomenarem pres 314 per preservar-ne la identitat, complia vint anys de presó per dos homicidis en un atracament, i n’hi quedaven quatre.
La teràpia de condicionament operant consistia en la implicació del pres en situacions progressivament desfavorables; si la reacció no era violenta, el reforç consistia en l’accés als serveis d’una prostituta. Els primers encefalogrames revelaven que el pacient havia de reprimir les pulsions primàries per poder respondre de manera satisfactòria, pulsions que anaren afeblint-se permetent que les reaccions positives sorgissin cada cop més espontàniament. En paral·lel, el pacient s’anava regint per principis ètics més rigorosos, que s’evidenciaven en la relació amb la meretriu: de voler numerets sadomasoquistes passà a pràctiques més estandard, que s’anaren espaiant fins que renuncià a les prestacions, tot al·legant que ja no necessitava cap estímul per obrar rectament, que no era un putaner i es comprometia a trobar-li una feina honesta a aquella bona dona, quan recuperés la llibertat. Una evolució tan ràpida alarmà el professor Franz, que provà d’abaixar-li la medicació sense resultats significatius: semblava que aquella dinàmica de creixement en la virtut ja no tenia aturador. En concret, el preocupava que, qui fins llavors havia estat respectat pels altres presos, per la seva veterania, s’hagués convertit en l’ase dels cops: l’humiliaven tothora i ell, a sobre, parava l’altra galta. Fins que, un dia que aparegué coixejant i amb un ull de vellut, el professor el reprengué severament. Sense perdre el capteniment, l’altre objectava que tots estaven en el mateix vaixell, que eren germans... Franz no pogué reprimir-se més i, agafant-lo pels muscles, començà a atreure’l i rebotir-lo repetidament contra la paret, mentre l’escridassava. Fins que se li esmunyí de les mans i es desplomà.
No s’ho podia creure: el pres 314, exànime, era a terra fitant amb expressió d’incredulitat el seu assassí; perquè en això —en un assassí— s’havia convertit el professor Franz. Tot i que, atenent exclusivament als estats inicial i final, el procés es podia interpretar com una transferència de malignitat des del pacient al terapeuta.
Aquest relat ha estat presentat al Repte Clàssic DCCXLI i consta de 470 paraules, segons el comptador de Microsoft Word.
Abans de posar-ho en pràctica extensivament, però, calia experimentar-ho en persones, preferiblement violentes, i pensà en la idoneïtat de fer-ho amb presos comuns que complissin condemna per delictes de sang i als qui no els quedessin més de cinc anys, pena residual que seria commutada. Obtinguda l’autorització de la Conselleria de Justícia, difongué la convocatòria entre els interns del Centre Penitenciari Arians 2, però només sortiren dos voluntaris. Un abandonà als tres mesos, pels efectes secundaris de la medicació. L’altre, que anomenarem pres 314 per preservar-ne la identitat, complia vint anys de presó per dos homicidis en un atracament, i n’hi quedaven quatre.
La teràpia de condicionament operant consistia en la implicació del pres en situacions progressivament desfavorables; si la reacció no era violenta, el reforç consistia en l’accés als serveis d’una prostituta. Els primers encefalogrames revelaven que el pacient havia de reprimir les pulsions primàries per poder respondre de manera satisfactòria, pulsions que anaren afeblint-se permetent que les reaccions positives sorgissin cada cop més espontàniament. En paral·lel, el pacient s’anava regint per principis ètics més rigorosos, que s’evidenciaven en la relació amb la meretriu: de voler numerets sadomasoquistes passà a pràctiques més estandard, que s’anaren espaiant fins que renuncià a les prestacions, tot al·legant que ja no necessitava cap estímul per obrar rectament, que no era un putaner i es comprometia a trobar-li una feina honesta a aquella bona dona, quan recuperés la llibertat. Una evolució tan ràpida alarmà el professor Franz, que provà d’abaixar-li la medicació sense resultats significatius: semblava que aquella dinàmica de creixement en la virtut ja no tenia aturador. En concret, el preocupava que, qui fins llavors havia estat respectat pels altres presos, per la seva veterania, s’hagués convertit en l’ase dels cops: l’humiliaven tothora i ell, a sobre, parava l’altra galta. Fins que, un dia que aparegué coixejant i amb un ull de vellut, el professor el reprengué severament. Sense perdre el capteniment, l’altre objectava que tots estaven en el mateix vaixell, que eren germans... Franz no pogué reprimir-se més i, agafant-lo pels muscles, començà a atreure’l i rebotir-lo repetidament contra la paret, mentre l’escridassava. Fins que se li esmunyí de les mans i es desplomà.
No s’ho podia creure: el pres 314, exànime, era a terra fitant amb expressió d’incredulitat el seu assassí; perquè en això —en un assassí— s’havia convertit el professor Franz. Tot i que, atenent exclusivament als estats inicial i final, el procés es podia interpretar com una transferència de malignitat des del pacient al terapeuta.
Aquest relat ha estat presentat al Repte Clàssic DCCXLI i consta de 470 paraules, segons el comptador de Microsoft Word.
Comentaris
-
Resposta:[Ofensiu]Joan Colom | 19-02-2023
El relat s'havia de llegir en clau d'humor. Com que això potser no era massa evident, hi havia afegit dues senyals: el professor Franz en realitat pretenia evocar la figura del professor Franz de Copenhague y los grandes inventos del TBO, i el Centre Penitenciari Arians 2 era una referència al Centre Penitenciari Brians 2.
-
I el professor Franz...[Ofensiu]llpages | 18-02-2023 | Valoració: 10
no caigué mai en prendre's la medicació que subministrava al pres? Al cap i a la fi, ell s'estava violentant progressivament en veure com canviava l'actitud del pres 314 cap a la meretriu. Un relat distret i original, he passat una bona estona llegint-lo. Gràcies, Joan!
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Llegir i escriure.
- Divagacions macabres. [temps real de lectura: 1 minut]
- Mentider! [temps real de lectura: 2 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre ESGLAONS I GRAONS [temps real de lectura: 3 minuts]
- Fibonacci, punt final. [temps real de lectura: 42 minuts]
- Fibonacci, punt i seguit. [temps real de lectura: 26 minuts]
- Crim i càstig.
- Santa innocència. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Un lletraferit malastruc. [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre LLEPAR [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre SEXE [temps real de lectura: 3 minuts]
- DEP, germana.
- Vint nanoocurrències sobre PA AMB TOMÀQUET [temps real de lectura: 3 minuts]
- Esferes.
- TOC, TOC. [temps real de lectura: 4 minuts]