El merlot i el cuc de terra

Malgrat les aparences, us juro que no havia begut res d'alcohòlic ni fumat res de prohibit abans d’escriure’l. És veritat que m’agrada molt masticar trossets secs d’aquells magnífics bolets vermells amb taques blanques...

*****************

En un forat a terra hi vivia, no pas un hòbbit, sinó un cuc de terra. Aquest cuc de terra feia forat en la terra menjant terra perquè menjar terra per fer forrats en la terra és l'única cosa que saben fer els cucs de terra.

Deu ser molt avorrit passar-se la vida fent forrat menjant terra, i és la raó per la qual el Creador no l'ha dotat d'un cervell.

Em seguiu? Ja sé que és un una miqueta complex, però és molt científic.

Uns especialistes en cucs de terra pensen que la falta de cervell seria una regressió, que els cucs abans en tenien un, però que haurien mirat massa la televisió.

Personalment, no arriben a convèncer-me, fa flaire de fake news.

Doncs, deia que en un forrat a ter… Heeeee! Qui m'ha llençat un tomàquet podrit? És prohibit agredir l'escriptor mentre escriu! Hi ha lleis en aquest país!

Bé, avancem, no vull quedar-me aquí fins a Nadal.

A prop del forat, hi havia un faig, perquè la nostra història es desenrotlla en una fageda de la Garrotxa, i a la Garrotxa hi…. Noooo! Si us plau, estalvieu els tomàquets, crec que ho he entès, aniré al gra.

Doncs, un faig que tenia branques, com sol tenir-ne un faig, i sobre una branca, un merlot. Sabeu què és un merlot? Sí? Tothom? Molt bé, perquè és important poder representar-se visualment els personatges i els llocs d'un relat. Si parlés d'un polític honest o d'un jutge independent, no seria possible, però un merlot, és prou senzill.

Què hi feia aquí, aquest ocell? Bé, esperava. I què esperava? Ja heu trobat, sabia que els meus lectors eren molt intel·ligents, esperava el cuc de terra, perquè sabia que per aquí, en un forrat a terra, hi vivia el cuc de terra més llarg i més gras de tota la Garrotxa.

Que era babau l'ocellet? De cap manera. Les amigues orenetes volaven molt baix, i això sabia què significava: pluja.

La pluja és l'aliada número una pels merlots que volen menjar-se cucs de terra. I veient els núvols negres que es congriaven, es pensava que avui, potser, tindria sort.

Però, i aquest però és necessari, sinó seria massa lineal la nostra història, al nostre merlot, no li agrada gens la pluja. És el drama de totes les merles i de tots els merlots del món: detesten la pluja i tanmateix, només amb la pluja poden omplir-se l'estómac de cucs de terra, que són llur àpat favorit.

Ara he planejat tots els elements per l'horrible drama. Qui aguantarà més l'aigua del cel? El cuc o el merlot?

Ho descobrireu aviat, després de la publicitat.


************************************************************************
Encara no sabeu què regalar per Nadal? A la vostra parella li encanten les mascotes i els llibres? Tenim el regal ideal:

El cuc de terra del professor Carles Linares, rector de la universitat de metaparazoologia de Pyongyang. L’únic estudi científic disponible sobre l’animal més abundant de la terra. Tres volums de 854, 948 i 1024 pàgines.

Per cada llibre comprat, rebreu un pot de crema antiarrugues a base de cuc de terra.

**************************************************************************

Ta ta ta, ta ta ta ta…

El tro retruny, plou a bots i barrals, ta ta ta ta…

En el seu forrat, el cuc va entendre que l'aigua s'infiltrava en el seu forat. No podia veure-ho, perquè no tenia ulls, i de totes maneres, sense llum, no li haurien servit de res. Però ho va copsar, perquè era un cuc molt espavilat, per això s'havia pogut fer tan llarg i tan gras.

Com diu el refrany cucós ben conegut: «Quan la terra es fa aiguosa, cames ajudeu-me».

Quan tenia aigua fins als genolls que no tenia, va començar a pujar. Quan la va tenir fins a les espatlles que no tenia, va pujar encara més.

Sabia que a fora l'esperava el merlot més viciós de tota la Garrotxa. Però, potser, amb un xàfec tan fort… Va esperar fins al darrer límit, quan només podia escollir entre ofegar-se i arriscar-se la vida a l’aire lliure. Llavors, va sortir i es va esmunyir entre l'herba.

Quina pluja! Un autèntic diluvi. Al nivell d'un cuc de terra.

I va passar el drama. Xop com l'aneguet de plàstic després del bany del meu fill, el merlot, en dos batecs d'ales, es va llençar sobre el cuc, qui, malgrat tot el seu coratge, no va poder fer res de seriós contra el bec despietat de l'ocell cruel, bec en el qual el cuc va anar desapareixent, de mica en mica, tan llarg i gras com era.

Després d'un rot gens discret, el merlot va pensar: «Valia la pena xopar-se, era el millor cuc de terra que he menjat en tota la meva vida. És veritat, si tens gana, cal soportar la pluja».




És precisament allò que es pensava el gat quan va agafar el merlot més gras de tota la Garrotxa, incapaç de reaccionar, a causa del pes del cuc de terra més gras de la Garrotxa en el seu estómac.




A casa, la senyora i els nens van acollir el pare com un heroi, quan van veure la presa xopa que penjava d’entre les dents del papa.

- Finalment, l’has agafat. Fa molt de temps que en somniaves, va dir la mama.
- Sí, aquest beneit no hauria hagut de sortir amb aquella pluja, va contestar el pare guineu, però per fi, tenim per sopar el gat més gras de tota la Garrotxa.

I així s’acaba la nostra història, perquè el llop, sí que es va quedar al sec, en el seu cau.