El llençol de pedra

El llençol de pedra

Estava penjant un llençol de fil amb unes puntes antigues molt boniques, quan la Maria em va preguntar: àvia, existeixen els llençols de pedra?, davant la meva cara de sorpresa, em va dir molt convençuda que la mare l’hi havia dit que si volia, un dia la portaria a veure’n un, però que hauria d’estar molt callada, doncs estava en un lloc molt especial. Tu n’has vist algun àvia? Diu la mare que al ser de pedra té avantatges com que no s’ha de rentar, no s’ha de planxar, però és clar un no s’hi pot amagar a sota per jugar… Que t’empatolles Maria? Amb tant sols 5 anys tenia una fantasia tant prodigiosa, que vaig pensar que s’estava inventant una de les histories a que ens tenia acostumats…
Voldràs venir amb nosaltres a veure’l àvia? Oi i tant que si Maria, diga-li a la mare que el dia que hi aneu jo vindré amb vosaltres…

Dit i fet. Un diumenge al matí varem quedar per anar plegades a veure el famós llençol de pedra. Amb que ens sorprendria la Clara? De fet era tant o més fantasiosa que la seva filla.
Varem enfilar Sarrià amunt fins al Monestir de Pedralbes. Acabava de celebrar se la litúrgia del diumenge i l’església estava pràcticament buida. El lloc convidava al silenci. La Maria em va estirar el braç i fent un gest perquè m’ajupis, em va preguntar a cau d’orella perquè havíem d’estar tant callats. Ara, quan hagi marxat tothom li vaig dir, podrem parlar més alt però sense cridar, és una senyal de respecte pel que representa un lloc sagrat. Abans de donar-l’hi temps perquè em preguntés que volia dir un lloc sagrat, vaig estirar-la de la mà per seguir a la seva mare, que decidida caminava cap al presbiteri. Davant de un conjunt monumental de una gran bellesa, es podia llegir que estàvem davant la tomba de la Reina Elisenda de Montcada.

Mireu una mica més amunt ens va dir la Clara, veieu dos àngels agenollats? Varem aixecar el cap, i si, varem veure dues figures amb ales que sostenien amb les mans un mantell de pedra, com si tinguessin d’intenció de tapar a la reina, si aquesta hagués tingut fred. Vet aquí el llençol del que us parlava… el vaig veure el dia del casament de la Lucia i el Carles, i mai més me’n he oblidat. El que va dissenyar la tomba de la Reina Elisenda, va tenir l’encert de encarregar al escultor un llençol, per si la Reina en el seu repòs etern,un dia necessités escalf…

La Maria va quedar tant bocabadada, que no deia res, jo absorta en la bellesa del conjunt, tampoc. La meva filla al veure’ns, va somriure… ja em pensava que us sorprendria, però no tant… us convido a esmorzar va dir, tornem al mon dels vius, m’està agafant una mena de calfred i necessito un cafè ben calent...
Mentre ens dirigíem a la sortida, la Maria em va tornar a estirar del braç, i senyalant altres tombes amb personatges jacents, em va dir: i si aquests senyors tenen fred, qui els taparà?

Asseguts a la cafeteria i veient amb l’afició en que la Maria es prenia el Cacaolat calent, semblava que ja s’hagués oblidat del llençol que havíem anat a veure. De cop va deixat el got sobre la taula i mirant-me riallera va dir: Saps àvia? m’agrada molt més aquell llençol amb puntes que poses al teu llit…