EL GAT NEGRE

La Dolors està asseguda al banc escon a la vora del foc.

Pensa en la vall on ella va néixer, tan diferent de la muntanya esquerpa on el seu home la va portar després del casament. D'això ja en fa cinc hiverns, molt gelats i tristos.

Encara ressonen les paraules de la seva mare:
- Té, pa, no passaràs gana.

No, de gana no n'ha passat, però de solitud, ningú en sap més.

El marit, malcarat, sempre burxant-la:
- El teu dot sí que ha sigut magre, un gat negre i una calaixera.

I què? El gat era el seu únic amic, l'únic que l'uneix a la seva llunyana família, el seu consol.

També, els retrets per la manca de fills:
- Vaja, ni per això serveixes!

La seva manera poruga no li permet contestar al brètol del seu espòs.

El gat és el seu únic amic. A ell li explica les seves penúries i la seva amargor.

Voldria tornar a la vall, on la temperatura és més suau i els camps de blat onegen al vent.

Però ella aguanta i aguanta, fins avui, que ho ha vist tot clar.

Aprofitant que en Ramon és a la fira, li prepara un bon sopar.

Ha condimentat amb ceps, herbes i un ingredient secret, el conill més gros.

- Caram Dolors, veig que per fi aprenem. Aquest conill és diví! Que no sopes tu? - murmura en Ramon.

- No, ja he sopat abans que tu. Menja, menja! És una recepta de la meva mare.

A la nit en Ramon, es posa malalt i abans del matí lliura l'anima a Déu, o al diable. Ves a saber.
El metge certifica mort natural.

La mare després de l'enterrament li pregunta:
- Dolors el trobaràs molt a faltar?
- A qui mare? No, gens ni mica. A qui trobo a faltar és al gat negre.
- Com filla meva?
- Sí, ahir el va matar perquè no caçava rates. Perquè mare, el gat era el meu consol. I el meu home sols era un maltractador.

Sols ella sap que l'ingredient secret del guisat és un verí, dels bolets que va collir al bosc.

No podia suportar que li matés al gat. A més a més, sabia que el metge no hi entenia de bolets, i res veuria.