Cercador
El Daruma de neu
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
EL DARUMA DE NEU,
Els meus pares me’l van portar d'un viatge al Japó. És un ninot de neu: dues boles, una petita per al cap i una gran per al cos. La gràcia està en el fet que encara que el tombes, ell sempre torna a posar-se dret, i per això es considera un amulet per a l'èxit. «Valenta bovada!», vaig pensar. Ho fa així perquè porta un pes al dessota de la bola gran, el que fa que tinga el centre de gravetat arran del sòl. Aquesta se l'han sabuda de sempre els funambulistes: la perxa gran que fan servir quan caminen per damunt de la corda és per aconseguir un centre de gravetat el més baix possible.
Incrèdul del tot, el vaig deixar no obstant a la prestatgeria de la meua habitació. No va resultar gens efectiu, certament. A l'examen de selectivitat van eixir dos temes que no tenia preparats perquè mai queien; em van fotre una nota massa baixa per poder matricular-me a medicina com volia, i vaig acabar fent-ho en el Grau d’Història. I poc temps després Mònica, la meua xicota, guapa i de bona família, em va deixar per a disgust de ma mare. Digué que havia perdut l'interés per mi.
Un dia vaig veure que havia desaparegut el «Daruma de Neu» de la prestatgeria. Va ser ma mare: «Potser allà a l'orient duu bona sort, i aquí a l'occident no ocorre igual», digué. Però jo l’he tornat a posar on estava. Ben pensat, és gràcies a ell que les coses em rutllen bé. He descobert que la Història és una matèria que m'agrada molt. Reconstruir els temps passats és fascinant. Jo volia fer medicina perquè tots deien que era el que em convenia, però ara haig de dir que no vull ser cap metge. Vull ser historiador i esbrinar les coses d’antany. I, la veritat siga dita, tampoc em trobava gens a gust amb la Mònica i no sabia com posar fi a la relació. El que són les coses, a la Facultat he conegut a Lorena, menys espectacular i de família anònima, però ens va de cine.
Tot això no vull dir-li-ho a ningú per si es desfà l’encanteri. Així que deixaré que continue sent un secret entre el Daruma i jo.
Pseudònim:
Johnny B. Goode
Els meus pares me’l van portar d'un viatge al Japó. És un ninot de neu: dues boles, una petita per al cap i una gran per al cos. La gràcia està en el fet que encara que el tombes, ell sempre torna a posar-se dret, i per això es considera un amulet per a l'èxit. «Valenta bovada!», vaig pensar. Ho fa així perquè porta un pes al dessota de la bola gran, el que fa que tinga el centre de gravetat arran del sòl. Aquesta se l'han sabuda de sempre els funambulistes: la perxa gran que fan servir quan caminen per damunt de la corda és per aconseguir un centre de gravetat el més baix possible.
Incrèdul del tot, el vaig deixar no obstant a la prestatgeria de la meua habitació. No va resultar gens efectiu, certament. A l'examen de selectivitat van eixir dos temes que no tenia preparats perquè mai queien; em van fotre una nota massa baixa per poder matricular-me a medicina com volia, i vaig acabar fent-ho en el Grau d’Història. I poc temps després Mònica, la meua xicota, guapa i de bona família, em va deixar per a disgust de ma mare. Digué que havia perdut l'interés per mi.
Un dia vaig veure que havia desaparegut el «Daruma de Neu» de la prestatgeria. Va ser ma mare: «Potser allà a l'orient duu bona sort, i aquí a l'occident no ocorre igual», digué. Però jo l’he tornat a posar on estava. Ben pensat, és gràcies a ell que les coses em rutllen bé. He descobert que la Història és una matèria que m'agrada molt. Reconstruir els temps passats és fascinant. Jo volia fer medicina perquè tots deien que era el que em convenia, però ara haig de dir que no vull ser cap metge. Vull ser historiador i esbrinar les coses d’antany. I, la veritat siga dita, tampoc em trobava gens a gust amb la Mònica i no sabia com posar fi a la relació. El que són les coses, a la Facultat he conegut a Lorena, menys espectacular i de família anònima, però ens va de cine.
Tot això no vull dir-li-ho a ningú per si es desfà l’encanteri. Així que deixaré que continue sent un secret entre el Daruma i jo.
Pseudònim:
Johnny B. Goode
Comentaris
-
Bona mala sort[Ofensiu]Cesca | 13-01-2023 | Valoració: 9
Que bé que el protagonista del teu relat hagi reconegut la bona "mala sort" que li ha transmès el Daruma!
Llegit sense entrebancs. Ben explicat. Enhorabona. Sort. -
La sort[Ofensiu]Prou bé | 08-01-2023
La sort, a vegades, no la sabem reconèixer quan apareix. Sort que tu si que ho has fet.
Sort amb el relat que es original i de bon llegir! Contagia optimisme
Amb total cordialitat -
Relat rebut[Ofensiu]Concurs ARC de microrelats a la Ràdio | 05-01-2023
Relat rebut correctament. Entra a concurs.
Recorda, ja no el pots esborrar!
Qualsevol dubte contacta amb nosaltres en el nostre correu:
concursos.arc@gmail.com
Gràcies per participar.
Comissió XIII Concurs ARC de microrelats
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
293785 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!