El cavaller Valerià Valerós

Un relat de: Joan Gausachs i Marí

El cavaller Valerià Valerós era conegut pel seu coratge i perquè era un noble de cap a peus. Sempre, sempre disposat a defensar el més feble i ajudar a qui faci falta.
El cavaller Valerià Valerós era un quixot. Un quixot alt i ben plantat que trencava llances, armadures i, sobretot, cors de damisel·les.
El cavaller Valerià Valerós trencava el cors de les damisel·les, però, per a ell, només n'hi havia una: Regina. L'únic inconvenient era que Regina -tal com el seu nom indica- era la filla dels reis de Paulàndia, el rei Pau i la reina Felicitat. A més a més d'aquest únic inconvenient, també hi havia el petit detall que ella ni ho sabia ni el coneixia. Era una princesa molt orgullosa que se'l mirava per sobre de l'espatlla. En Valerià, per a ella, només era un cavaller: no tenia cap títol.
Però el cavaller Valerià Valerós era... era el protagonista d'aquesta narració.

--- o O o ---

El cavaller Valerià Valerós es passejava alegrement, muntat en el seu cavall Rondinant, armat amb la llança Trencahotot i la seva flamant espasa Bugada. Anava cap el bosc on encara hi habitaven lladregots i assassins, amb la secreta esperança de fer mèrits davant dels reis, i, de retruc, davant la princesa Regina.
De sobte, quan anava a passar pel petit pont que travessava el riu Menut, es trobà davant d'un camperol -o això semblava-, que li barrava el pas.
-Deixa'm passar, camperol! -digué amb gran autoritat en Valerià.
-Jo he arribat primer! -contestà enèrgicament el camperol.
-No ho poso en dubte. Si no fos així, no et demanaria que em deixessis passar. Ja hauria passat. No et sembla?
-Si jo he arribat primer, jo passo primer! Tinc preferència de pas!
-Llamps i trons! Què t'has cregut! No saps qui sóc, jo?
-No! I vós... Vós sabeu qui sóc, jo? -bramà el camperol.
-Sí! Tu ets un impertinent -rugí en Valerià.
-Calmeu-vos, calmeu-vos. O haurem de continuar la conversa d'una altra manera.
-No puc creuar les meves armes amb tu. No ets un cavaller... I, a sobre, no vas armat!
-No seré un cavaller però tinc aquest bastó que fa la mateixa feina que les vostres armes. Ho voleu provar?
-Sóc en Valerià Valerós! Ara baixo del cavall i rebràs de valent.
-Si sou en Valerià Valerós, tal com dieu, us demano disculpes -digué humilment el camperol.
-Ara... ara ja és massa tard! Em tens por, veritat?
-No! -respongué amb naturalitat el camperol-. No us tinc por, però sé que sou noble de veritat, no un noble solament de llinatge.
-Ara que t'has calmat. Digues, tu, qui ets?
-Sóc en Robustià, el Petit Robust. El segon d'en Restitut dels Boscos.
-He sentit a parlar, i molt, de vosaltres. Robeu als rics per repartir-ne una mica entre els pobres. Però què feu a Paulàndia? Vosaltres sou nadius de Bronquilàndia!
-Sí, és veritat, però quan ens busquen massa pels boscos de Verdafusta, no ens queda més remei que travessar la frontera i venir als vostres de Fustaverda.
-Ja en sou ja, d'eixerits! I ara... d'on venies?
-Venia del poble de Villamenuda, de veure la meva promesa -contestà, envermellint, en Robustià.
-Vaja, home! A sobre de robar als rics per donar-ne una mica als pobres, a sobre, ens robeu les noies casadores. Què farà el poble, si tots fan com tu?
-Veureu, Valerià; jo, de petit, hi venia a estiuejar, i amb la Bàrbara ens coneixem de fa molts anys, i, a més, les famílies ja hi estan d'acord.
-Bé, no seré jo qui desfaci una parella, però això de barrejar nacionalitats! No sé on arribarem a parar!
-A més a més, nosaltres només robem a Bronquilàndia; aquí més aviat hi deixem benefici, perquè paguem tot el que consumim.
-Robustià, no em facis riure! Mengeu de la caça que feu i sense tenir en compte que és temps de veda. En què més gasteu, si es pot saber?
-Home, Valerià, d'alguna cosa hem de viure!... No deveu pas voler que ens morim de gana!
-Robustià, només has contestat la meitat de la pregunta...
-Què voleu que us digui... Quan anem de copes... paguem bitllo-bitllo amb bon diner!
-La veritat és que sabeu viure bé, vosaltres, punyeteros... Robustià, ja que ens hem trobat, em podries presentar en Restitut?
-Fet. No crec pas que en Restitut es molesti. Voleu passar primer? -digué educadament en Robustià.
-Faltaria més. Gràcies, pagerol -i en Valerià travessà altivament el pont.
En Valerià estava content, coneixeria en Restitut dels Boscos, el famós bandit generós! I a sobre ha conegut en Robustià i no s'hi ha barallat a bastonades. Sort, sort n'ha tingut, ja que en Robustià és especialista en lluitar a cops de bastó dalt dels ponts de sobre els rius, i quasi segur que l'hi hauria tocat el rebre. (A ell, a en Valerià.)

--- o O o ---

Així que vós... sou el famós cavaller Valerià Valerós! -preguntà, ple d'admiració, en Restitut.
-I tu... el no menys famós bandit generós Restitut dels Boscos... M'agrada haver-te conegut!
-A mi també. L'any passat vaig venir a veure el torneig anual de copa del rei. Ho vaig fer, vaig apostar per vós i... vaig cobrar uns bons calerons... i legals!
-Vas venir, eh? -digué pensarós en Valerià-. Llavors... ara ho veig clar! Tu vas participar en el concurs d'arc destinat al poble. Tu vas ser qui va partir les fletxes d'en Guillem Toll Apel, quan aquest i el seu fill que li aguantava les pomes davant la diana ja es creien guanyadors! Ell i el seu fill es van haver de menjar les pomes plenes de forats... Ha, ha, ha!
-Es que en Guillem... anava una mica sobrat... i es mereixia quedar-se amb un pam de nas. El seu fill, quan va veure que després del seu pare tirava un altre arquer, em sembla que s'ho va fer tot a sobre... Ha, ha, ha!
-El nano, només? Jo crec que el pare també! Ha, ha, ha!
-Bé! Restitut, jo he vingut al bosc en busca d'aventures, cercant bandolers i facinerosos, i, de moment, només he trobat gent de bona fe. Em sembla que continuaré el meu camí. Ah! i no patiu: jo no us he vist.
-N'estava més que convençut que no ens havíeu vist. Si necessiteu de la nostra ajuda només haveu de demanar-ho.
-Mercès, Restitut. Tu continua amb la teva tasca benefactora, que compta amb la meva admiració. I també et dic el mateix: si en alguna ocasió tinguéssiu necessitat... compteu amb mi.

--- o O o ---

El cavaller Valerià Valerós seguia el seu camí. El cavaller Valerià Valerós continuava cercant facinerosos, dracs, ogres o el que fes falta per engrandir la seva fama. La seva fama! La seva fama no servia de res, ja que la seva dama ni en feia cas. Ha de trobar ràpidament algun malfactor de renom per fer créixer la seva fama d'home justicier.
De totes maneres, de moment, no havia perdut el dia del tot. Era un gran honor haver conegut en Restitut i la seva trepa. Quina colla! No arribaven a la trentena i la guerra que donaven!
De sobte, sentí uns crits esgarrifosos i unes flames que sortien de darrera la muntanyola que tenia a la seva dreta. Esperonà en Rondinant. Algú necessitava la seva ajuda; segurament alguna cabana s'hauria incendiat.
Quan arribà al cim de la muntanyola, veié una noia angelical donant bastonades a un pobre drac. Aquest, pobret, treia foc pels queixals. Al seu costat, un munt de llenya començava a cremar.
-Molt bé, Onet -deia la noia mentre posava un tupí de sopes a escalfar-. Mira que n'ets, de tossut! Què et costaria d'encendre el foc voluntàriament? Gens... oi? Doncs per què cada vegada has d'esperar que t'escalfi una mica?
-És que... és que si no vaig una mica calent, les flames no surten amb força -contestà, pesarós, el drac-. Però, el que si et demanaria és que no piquessis tan fort... amb una mica menys ja m'arreglo.
-Tu diràs el que voldràs, però si et pego poc, t'he de pegar més estona... i la veritat és que em sap greu.
-Vaja! Veig que sou molt amics -digué en Valerià, baixant del cavall i amb l'espasa a la mà.
-Qui sou vós? -xisclà la noia.
-Qui sou vós? -flamejà el drac.
-Sóc el cavaller Valerià Valerós -contestà el nostre heroi-. I si no arribo a portar l'armadura, ara seria un cavaller a l'ast. Quines flames!
-Oh! Sou un cavaller! M'heu vingut a salvar de les urpes del drac, veritat?
"Oh! És un cavaller! Amb una mica de sort, em salvarà", medità el drac.
-No sabia que els dracs segrestessin pastores. Però ben pensat, a mi no m'ho sembla... més aviat al contrari...
-Sóc la princesa Enriqueta, filla dels reis Fructuós i Fortunata de Bronquilàndia.
-Altesa! Estic a la vostra total disposició. Ara que us he alliberat, arriscaré la meva vida per portar-vos al vostre país.
"Alliberat? Mira que n'és de xulo aquest cavaller! Si no ha fet res!" es digué a si mateix el drac.
-Sereu degudament recompensat. Per exemple... podreu demanar la meva mà.
-Perdoneu, altesa, sóc d'un altre país, sóc cavaller però sense cap títol de noblesa... i a més a més el meu cor no em pertany a mi, si no a la meva dama...
-Com goses desestimar-me! Si t'he dit que pots demanar la meva mà, l'has de demanar, i voluntàriament, només faltaria!
"Aquest paio no se'n sortirà pas. Que m'ho diguin a mi; quan el pare vegi que m'han pres la presonera que ell havia de guardar i que a sobre n'estic content, rebré de valent", continuà pensant el dragonet Onet.
En Valerià Valerós ja es veia fet un embolic. Si salvava la princesa s'hi hauria de casar... I si la deixava amb el drac?... No, no, això no ho podia fer un cavaller caminant com ell, però... i la princesa Regina? Què pensarà d'ell si es casa amb la princesa de la competència?... De moment donaria temps al temps i camí de Bronquilàndia potser se li acudiria alguna solució.
-Adéu, Onet -li deia amb simpatia la princesa al dragó-. He estat molt contenta d'haver-te conegut. T'has portat molt bé amb mi. Si algú em pregunta, en daré bones referències...
-Gràcies, princesa -digué el drac amb tristesa-. Jo també us he tingut presa amb molta alegria. Us trobaré a faltar. Aneu-vos-en o em posaré a plorar i se m'apagaran les flames interiors... i encara hauré begut oli i no funcionaré correctament.
La princesa, entendrida, s'apropà al drac i li va fer un petó.

--- o O o ---

El drac Onet es va queda
r una mica trist. Si bé és veritat que la princesa Enriqueta el tractava molt durament, també no és menys cert que li parlava, li donava conversa, i això és d'agrair; no hi ha gaire gent que vulgui parlar amb una drac ferotge com ell... Bé ferotge, ferotge, no es pot dir que en fos gaire. Ben mirat, l'Onet era l'ovella negra de la família. Els seus pares no sabien què fer-ne, d'ell, i, en un intent de fer que fos un xic més dolent, li van traspassar la feina de vigilar la princesa Enriqueta, que els havia facilitat el Xeriff de Notincunral.

--- o O o ---

Majestat -digué el xeriff de Notincunral-. Majestat, he tingut informació que la vostra filla Enriqueta va ser segrestada pel drac Onià...
-Nicasi, què em dius! Pobra filla meva! -es queixà el rei Fructuós, mentre feia saber als nostres lectors que el xeriff és deia Nicasi... Notincunral. [Que ja és ben poca cosa]
-Majestat -proseguí en Nicasi en un to clarament pilota-. No temeu, sé de bona tinta on l'Onià es pot amagar.
-I què em vols dir amb això? Qui serà capaç d'enfrontar-se a un drac tan ferotge?
-Senyor!... Jo!
-Tu, bon Nicasi, tu, seràs capaç d'arriscar la teva vida per la meva filla?
-Serà un honor per a mi -recità emfàticament-. Un honor, un privilegi, un deure, una necessitat, ja que sense ella la meva vida no té sentit!
-Nicasi. Si salves la meva filla, podràs demanar-me el que vulguis...
-La seva mà -es precipità a contestar.
-Teva, teva serà! I on has d'anar? On s'amaga aquesta fera? Pren els homes que et facin falta i no reparis en despeses...
-Puc fer-ho tot sol -contestà encara més emfàticament que abans-. Per salvar a la meva estimada en tinc prou amb la meva espasa...
-No, Nicasi, no! No voldria perdre un gendre abans d'hora... Agafa... agafa uns quants homes...
-Amb una cinquantena m'arreglo.
-Amb tot això, encara no m'has dit on és l'amagatall?
-Pels boscos de Fustaverda de Paulàndia.
-Ja tens el passaport en regla?
-Ni falta em fa! Passaré per sobre de tot aquell que se'm posi pel davant!
-Quin gendre més valent que tindré! Vine als meus braços i adéu-siau. Ja t'acomiadaré de la teva sogra. Au ves, ves; no perdis temps...

--- o O o ---

-Fortunata -digué el rei a la seva esposa-. Ja podem estar tranquils. En Nicasi, el xeriff, s'encarrega d'anar a buscar a la nena.
-Ah! què bé! I on la va a buscar, si es pot saber?
-Als boscos de Fustaverda.
-Però això és al país veí! Què hi ha anat a fer la nena?
-L'ha segrestada el drac Onià.
-Què dius ara! I ho dius tan tranquil! Pobra filleta! El que deu està patint!
-Home, potser sí! Però pensa que la nena té molt caràcter, és molt valenta, deu fer el cor fort. No crec que el drac estigui molt satisfet de la seva feina.
-Què en sou, de tranquils, els homes! Les mares patim més...
-Pensa que la nena més d'una vegada havia marxat de palau uns quants dies, i, a sobre, no sabíem on era. Ara al menys sabem on és... i el nostre... futur gendre la va a buscar.
-El nostre futur gendre? Què vols dir?
-Veuràs. En Nicasi s'ha ofert valerosament a anar-la a buscat. Li he dit que demanés el que volgués... i ha triat la nena! De totes maneres, la cosa, s'ha de reconèixer, té el seu mèrit... Per un cantó, el drac i, per l'altre, la nostra filla que també...
-Que n'has de dir, de la nostra filla? Que és molt moderna i que li agrada sortir de nit amb la colla?... Ara si la cases perdrà la seva llibertat.
-Bé, bé, no t'enfadis! Pensa-t'ho i quan tornin... podem acusar en Nicasi d'haver-la segrestat ell... i penjar-lo! Què et sembla?
-Tu, tot ho soluciones en un moment... Però no creguis, a vegades tens bones idees.
-Doncs no en parlem més... i pensem!

--- o O o ---

Nicasi estava més que satisfet. Aniria a salvar la seva estimada que estava presa en urpes del seu amic Onià.
Nicasi recordava amb afecte que, una vegada, de petit, jugant amb el seu amic Ot a caçar sargantanes per trencar-los la cua, va veure com una d'elles, per escapar-se de les seves mans, va caure dins d'un cup d'aigua. De primer li va fer gràcia veure com intentava sortir-ne, però, com que no ho aconseguia, en Nicasi la va agafar i la va deixar al sol sobre una pedra perquè es refés.
-Moltes gràcies -digué, panteixant, la suposada sargantana-. Sóc Onià, un drac. Sempre, sempre recordaré que m'has salvat la vida. Sempre, sempre serem amics. Sempre, sempre em tindràs a la teva disposició
-I com ho sé, jo, que ets un drac?
-Mira, espera que estigui una mica més sec i et faré una demostració.
-Quina mena de demostració?
-Faré una mica de foc amb aquests quatre branquillons que hi ha aquí terra. De moment, deixa'm descansar una mica, però, si t'hi fixes, a la meva esquena hi ha un parell de bonys laterals... els veus?
-Sí, els veig -contestà en Nicasi.
-Doncs, aquí em sortiran les ales...
-Hala! Què dius?
-No em creus? Els dracs tenim ales. Jo encara sóc petit, però ja veuràs, ja...
-Si no em demostres ràpidament que ets un drac... et trenco la cua!
-Ja m'has fet enfadar -rugí una mica l'Onià-. Però quan ens enfadem ens surten més ràpidament les flames... Mira!
Onià obrí la boca, estossegà una mica per netejar-se la gargamella, i escopí un flamarada que encengué els branquillons.
-Això és una mina -es digué a si mateix en Nicasi.
I aquesta troballa va ser l'inici d'una gran amistat.
En Nicasi somreia plàcidament. Aquesta amistat li va solucionar moltes coses durant molts anys. Després en fer-se gran, Onià aixecà el vol i va campar per les seves, però regularment es posava en contacte amb en Nicasi: era un drac agraït.
Vés per on, ara també li ha estat molt útil. Van acordar que Onià segrestaria la princesa Enriqueta, i que Nicasi, com si fos un heroi de veritat, la rescataria i que, amb el temps, seria rei amb sort. [Volia dir "rey consorte"]

--- o O o ---

El cavaller Valerià Valerós i la princesa Enriqueta estaven a punt d'arribar a la frontera, just a dalt de la muntanya que separava els boscos de Fustaverda dels de Verdafusta, quan veieren una núvol de pols que s'acostava: eren en Nicasi i la seva cinquantena de sicaris.
Sí, eren en Nicasi i els seus sicaris, però amb tanta pols no es podia distingir.
En Nicasi i els seus sicaris van parar a pocs metres d'en Valerià i la princesa, amb un fort soroll de ferro contra ferro, ja que, amb tanta polseguera, no es veien els uns als altres i xocaven i queien com fitxes de dominó.
Quan en Nicasi s'adonà que la seva estimada ja havia estat alliberada, tingué un gran disgust. Disgust o disgustos, perquè...
1r No podria fer constar que ell, i ningú més que ell, era el salvador de la princesa.
2n Si la princesa estava alliberada..., què s'havia fet de l'amic Onià?
3r El salvador, o aparent salvador, de la princesa era el famós cavaller Valerià Valerós, el qual, encara veuria augmentada la seva fama...
4rt ... Es clar, el que havia de fer és carregar-se en Valerià, acusant-lo de segrestador. Somrigué, feliç, es tragué l'espasa i cridà a la seva tropa:
-A l'atac! Salvem la princesa dels seus segrestadors.
I es llançà contra en Valerià, convençut que els soldats el seguien.
En Valerià, sorprès, esquivà com va poder l'escomesa. En Nicasi, en no topar amb el seu adversari i com que anava embalat i muntanya avall, va trigar a parar el seu cavall, fer mitja volta i pujar a poc a poc.
Quan pujava a poc a poc s'adonà que la seva tropa era un munt de ferralla rodolant per terra, intentant aixecar-se. El pes de les armadures dificultaven, i molt, el fet de posar-se dempeus.
En aquells moments -i mai millor dit-, se li feia muntanya amunt enfrontar-se amb en Valerià, però el seu orgull li va fer dit.
-Doneu-vos pres, mal cavaller, segrestador de princeses!
En Valerià anava a contestar, quan...
-Nicasi -digué, dolçament, la princesa-. Heu arriscat la vostra vida per a salvar-me. No calia. El cavaller Valerià Valerós us ha passat al davant.
-Què l'hi heu fet, a l'Onià? -preguntà en Nicasi.
-Onià? Qui és l'Onià? -preguntà en Valerià.
-El drac que va segrestar la princesa -aclarí en Nicasi.
-I com ho sabeu vós que era un drac? Encara que... el drac era molt petit i no es deia pas Onià; es deia Onet. Allà s'ha quedat... i ben tranquil.
-Els meus serveis d'intel·ligència m'ho han fet saber. Estem molt ben organitzats.
-Nicasi, m'haveu quasi salvat la vida, ja que el que compta és la intenció. Us heu guanyat la meva mà... però la tinc aparaulada amb el cavaller Valerià que us ha guanyat per mà...
-Altesa, el cavaller Valerià és un estranger -digué, ple de rancúnia, en Nicasi-. Lluitaré per vós...
En Nicasi, una vegada dita aquesta frase, va començar a tremolar...
-Altesa -aprofità per dir en Valerià-. Altesa. Sóc un cavaller i he comprès que vós preferiu en Nicasi. Se'm trenca el cor, però us deslliuro del vostre compromís. Sempre us seré un fidel servidor...
-Oh! Gràcies, Valerià -digué, complaguda, la princesa-. Sempre que vulgueu, podreu venir a veure'ns. Sereu benvingut.
-Heu estat de sort, Valerià -fanfarronejà en Nicasi-. Us heu salvat de creuar les vostres armes amb les meves.
-Una cosa no treu l'altra -reptar en Valerià-. Encara hi som a temps. Em sabrà greu que la princesa es quedi viuda abans d'hora, però ja que sembla que hi teniu interès...
-Bah! Deixem-ho córrer! -digué en Nicasi tot posant-se dissimuladament darrera la princesa.

--- o O o ---

Ja era tard. Van fer nit en el mateix punt que s'havien trobat. En Valerià no es fiava d'en Nicasi. Es va asseure prop del foc de campament, a una distància prudencial ja que si l'armadura s'escalfava cremava una mica. Els soldats explicaven acudits i aventures pujades de to. Acudits amb poca gràcia i aventures que ningú es creia ni escoltava.
La princesa ben arrecerada en una petita cova dormia plàcidament. Dues, dues conquestes en un dia?
En Nicasi encara es plantejava carregar-se en Valerià. Amb quatre sicaris seus es van separar i es van endinsar en el bosc per poder parlar més còmodament.
Estaven planejant la liquidació d'en Valerià, quan clong! Un cop sec i un de
ls quatre esbirros caigué per terra. L'hi havia caigut una pedra de l'arbre. Seguiren parlant. Clong! Clong! Clong!, tres pedres més. En Nicasi era l'únic que estava dempeus. No podia ser: els arbres tenen branques, tenen fulles, tenen fruits, tenen... el que sigui, però... pedres? No, de pedres, no en tenen pas!
De sobte es veié rodejat per quatre individus que se'l miraven molt malament... Ja havia begut oli... La veu no li sortia... No podia cridar... Noi, quina mala sort! Eren en Restitut, en Robustià i dos més... Què voldrien d'ell.
-Xeriff Notincunral -digué amb veu amenaçadora en Restitut-. Us hem escoltat. Pobres de vosaltres que li feu res, al cavaller Valerià. És amic nostre. Demà pel matí marxareu cap a Bronquilàndia. Vosaltres sols, en Valerià es quedarà al seu país. Compte amb el que dieu i feu. Sigueu conscient que us seguirem tot el camí... Sigueu conscient que no ens veureu... però hi serem!

--- o O o ---

Majestat, aquí teniu la vostra filla -digué altivament en Nicasi-. Sana i estàlvia. Com us vaig dir, he arriscat la meva vida per ella. He lluitat contra el drac i l'he vençut. He lluitat contra el cavaller paulinenc Valerià Valerós i l'he deixat malparat al seu país. He lluitat contra en Restitut i els seus homes i els he fet recular fins la frontera: els he fet fora del país...
-Para, para, Nicasi! No continuïs, les teves gestes ja seran cantades pels trobadors. Fills meus, veniu als meus braços -digué, entre sanglots, el rei.
-Pare, jo primer, que sóc la teva filla!
-Pare, jo segon, que sóc el vostre gendre!
-Filla meva! -cridà la reina, que arribava tard-. He anat a la perruqueria per rebre't i m'han fet esperar molt, i això que tenia número... però en Llongueteres cada dia té més clientela.
-Oh, mama! mama, estàs guapíssima! -xisclà la princesa
-Oh, mama! mama, està guapíssima -ensabonà en Nicasi.
-Tu espera a ser de la família. De moment diguem: Majestat!
-Sí, mam... Majestat.
-Nicasi -digué amb aire de complicitat el rei-. No en facis cas... les dones són així. D'ara endavant seràs Duc: el Duc de Tincmésdunral

--- o O o ---

Onià quan va veure que el seu fill Onet estava fet un drac de llàgrimes més que de foc, es va entendrir. Aquest fill! Mai, mai seria un drac de qualitat, però... era el seu fill!
Encara que, ben mirat, el seu amic Nicasi no tindrà cap motiu de queixa... Al cap i a la fi, s'ha sortit amb la seva i es casarà amb la princesa Enriqueta i quedarà enriquit per sempre.
-Així, fill meu, t'ha sabut greu que s'emportessin la princesa? -preguntà per dir alguna cosa.
-Sí! Sí!... pare, la veritat és que més aviat semblava jo el presoner que no pas ella, però era tan bonica i per encendre el foc em pegava amb una gràcia...
-Fill, no sé pas què en farem, de tu?
-Pare, en aquest món hi ha d'haver de tot: bons i dolents...
-Però jo que sóc bo (és a dir, dolent), per què he de tenir un fill dolent (és a dir, bo per als altres)?... Què he fet per merèixer una cosa així?
-Pare, tu no has fet res. És que jo sóc així de mena. Dec ser el que se'n diu un salt generacional. Què hi farem!
-Bé, de totes maneres, s'ha d'agrair al cavaller Valerià que no t'hagi fet cap mal.
-Sí, pare -digué l'Onet, embadalit i molest a l'hora-. Per un cantó em va lliurar de les pallisses, però per un altre... he perdut la companyia de la princesa Enriqueta.

--- o O o ---

Els reis Pau i Felicitat havien concedit audiència al Cavaller Valerià, al bandit generós Restitut dels Boscos i al seu segon Robustià.
La vox populi havia fet arribar a les orelles reials les gestes del cavaller Valerià Valerós: l'acarnissada lluita amb el dragó per a salvar la princesa Enriqueta; la reducció pacífica d'en Restitut i els seus homes; el provocar la retirada de les forces de Bronquilàndia que havien travessat la frontera; la gentilesa i diplomàcia de renunciar a la mà de la princesa sense provocar una guerra per menyspreu... etc., etc.
La princesa Regina, per fi, tenia consciència de l'existència del cavaller Valerià. Cavaller líder dels tornetjos dels últims anys. Cavaller tan i tan cavaller que va saber renunciar a la princesa Enriqueta -que, encara que li fes ràbia, reconeixia que era molt i molt bonica- per amor a la seva dama, i aquesta dama era ella: la princesa Regina.
El cavaller Valerià Valerós es sentí molt complagut quan el rei nomenà Restitut i els seus homes fills adoptius de Paulàndia.
El cavaller Valerià Valerós continuà sentint-se molt complagut quan el rei nomenà en Restitut Comte de Fustaverda, i en Robustià, Baró de Ponts i Pals.
El cavaller Valerià es va sentir molt i molt orgullós quan el rei el va elevar a Duc. D'ara endavant seria conegut com a Valerià Valerós Duc del Drac.
El cavaller... perdó, el Duc del Drac Valerià Valerós es va sentir molt i molt cofoi quan, sense demanar-ho, el rei li va concedir la mà i el que seguia de la seva adorada Regina.
El cavaller...





Comentaris

  • Felicitats![Ofensiu]
    uanra | 15-01-2009


    Et presento el Duc del Drac Valerià Valerós
    i la Princesa Regina
    que apareixen al conte que he escrit,
    com a segona part d'aquest relat.

    princesa i príncep

    Felicitats, avi!
    Jo segueixo amb el sis!


    pastís d'aniversari

    Arnau

  • Felicitats Joan !![Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • Hauria jurat...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 03-01-2009 | Valoració: 10

    que t'havia deixat el comentari en el seu moment, quan el vaig llegir, però ara he vist que no i he decidit posar-hi remei.
    Tens un magnífic sentit de l'humor, sa i contagiós. Aquest cop m'he divertit tant com la primera vegada al llegir-lo, i un dels molts somriures que m'has despertat ha estat davant d'una frase que recordava molt bé: "Robeu als rics per repartir-ne una "mica" entre els pobres" (aquesta ironia!)
    Els noms dels personatges i dels llocs, con sempre, divertidissims, i la història ideal per retornar-nos el record de les lectures que feiem de petits.
    Una abraçada

  • Ingeniós i divertit [Ofensiu]
    Unaquimera | 02-11-2008 | Valoració: 10

    Ho he llegit somrient tota l'estona, ja que he tornat a trobar un text ple de noms ocurrents!
    Hi ha de ben bons per si sols: Rondinant, Trencahotot ( aquest m'ha recordat, evidentment, al Foradaquí ), Bugada ( sembla l'extrem oposat a la Tizona, que és un nom que necessita una bona neteja, oi? ), Guillem Toll Apel, el Xeriff de Notincunral o el Duc de Tincmésdunral, el Llongueteres... i a més a més d'altres que fan joc: Paulàndia i Broquilàndia, Verdafusta i Fustaverda, el riu Menut i Villamenuda, ...

    També he trobat girs molt ingeniosos, com aquell que diu que el drac era l'ovella negra de la família... o allò del "rei amb sort": bona pensada, jajaja!

    En fi, que ha estat una lectura divertida i entretinguda, plena de mostres d'un humor que ja em resulta familiar.
    De fet, la seva durada se m'ha acabat fent curta!

    Respecte a la qüestió dels capítols, crec que no hauria resultat adient fer-ho.

    Ah, i respecte al que deixes dit en AI!, estic d'acord, jo també ho crec.

    T'envio una abraçada reial,
    Unaquimera

  • M'HAS FET REJOVENIR[Ofensiu]
    evivol | 14-10-2008 | Valoració: 10

    Aquest relat segurament m'hagués agradat quan era jovenet. Ara, també m'ha agradat.

    Conté: aventures i descripcions, petites històries dins la història central, embolics i enganyifes, amor i desamor, dracs i cavallers, lluita del bé contra el mal, escenes de lluita i diàlegs enginyosos; protagonistes amb noms propis i molt "propis",...

    Endavant!

  • Comentari d'un dels seus néts[Ofensiu]
    nuriagau | 18-06-2008 | Valoració: 10

    Grasias. Magradan als dracs.
    Arnau Soler i Gausachs (5 anys)


Valoració mitja: 10

l´Autor

Joan Gausachs i Marí

124 Relats

1298 Comentaris

182061 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
   Joan Gausachs i Marí (Horta, 15/01/1942) sóc com es pot veure, un autor jove.
   En el meus inicis vaig treballar les redaccions escolars que ens feien fer en els col·legis "San Joaquín", d'Horta, i "Condal", aquell que està al costat del Palau de la Música de Barcelona.
   Més endavant, vaig col·laborar en revistes particulars que no estaven a la venda, motiu pel qual les meves magnífiques creacions han passat desapercebudes.
   De totes maneres voldria [voldria, en condicional] donar grans —més aviat seran petites— obres a la posteritat, sempre que a aquesta no li molesti.

—oO·Oo—

   Vaig arribar a Relats en Català per mitjà d'en PEP HOMAR I GIOL, del qual sóc un fidel seguidor. Després casualment, un dia, en obrir la pàgina, vaig veure, en l'apartat "Relats a l'atzar", un que em va cridar l'atenció: La Lola de Can Gasparó. Lola i Can Gasparó són dos noms molt vinculats a la meva família. De Loles, n'hi ha moltes, però que, a més a més, siguin de Can Gasparó!... Hi vaig ficar el nas. Efectivament, es tractava de la meva tia-padrina Lola Gausachs i Torelló, i la narració era feta per una néta seva: EULÀLIA MOLINS I ARAGALL, filla d'una cosina-germana, meva, de tota la vida.
   Aquestes dues circumstàncies m'han animat a penjar alguna coseta. Ho sento, ho sento!
   Ara bé: no vull pas que, si els meus relats no agraden, en Pep i l'Eulàlia en paguin les conseqüències.