El carreró

... no em quedo després de llegir aquesta història. Tela marinera la realitat que descrius i que sovint passa desapercebuda a masses ulls de la societat d'avui.
Una abraçada

Hola Sergi!
El teu relat m'ha semblat colpidor, t'has atrevit a explicar una realitat que molts no volen veure, o bé l'excusen dient que ells s'ho han buscat.
M'agraden els teus relats, m'agrada com escrius, desprenen sinceritat...

Aprofoto per agraïr-te el teu comentari; trobar altres persones que entenguin el teu dolor és reconfortant, com tu dius la gent et diu que la vida segueix... i si segueix... però ja no és igual la família estar buida... el meu pare era com tenir l'experiència al costat i la meva neboda com tenir el somriure que t'il.luminaba cada dia.... Com tu deies tinc gent al meu voltant que m'ajuda i... escriure, escriure i escriure....

sempre deixen empremta.
En aquest paleses una realitat crua i dolorosa al màxim.
T'he dit alguna vegada que m'encanta com escrius?
Una forta abraçada, amic Sergi.

Les postals de nadal no sempre són boniques, amb nens rodanxons i rosadets de galtones. L'he llegit com en una cursa, la lectura ha estat rapida i sense escarafalls. has anat directe al gra, i has punxat directe a la vena, sense floritures, i queda així com un microrelat punyent i directe, sense concessions al dubte.
Sempre hi ha qui no ho vol veure així, i és per això que tanta gent gira l'esquena i deixa de mirar. I sí, ningú amb sobredosi ho ha explicat, si les llambordes del carreró pogueren parlar...

Felicitats Sergi, bon relat!

Ferran

Un Relat dur, i més en aquest dies que sembla que tot ha de ser felicitar-nos i creure que tothom pot ser feliç , encara que només sigui per uns dies.
Ens descrius en aquest relat la crua realitat de vides perdudes, d'aquells que viuen sense saber perquè viuen, ni com , ni on volen anar.
Una gran sensibilitat vers aquestes persones, que per a molts sembla que no existeixen.
Només perquè vegis com m'ha calat de fons, perquè sovint he sentit un dolor intens en veure'ls en alguns documentals, o bé quan s'atansen al cotxe per vendre't algo, amb aquells cossos tant perduts... T'adjunto un enllaç de un poema meu que ja fa temps vaig publicar a RC. Indigents
Gràcies Sergi pel teu comentari al meu darrer poema, m'agrada molt com has copsat el sentit del pas del temps. Fer-se gran és madurar , diuen, i també és diu que no hem de viure dels records, per això m'ha agradat tant la teva frase ," els records han d'enlluernar el present" és senzillament preciosa i ben certa. És bo nodrir-se dels records, per poder acceptar el present.
"Sempre endavant" , em dius. Sí Sergí, sempre endavant . Moltíssimes gràcies !!

Que tinguis un bon acomiadament d'any i que el 2010 et sigui ple de bones ventures.
Una càlida abraçada,
Núria