D'on ve el vent?

M'agradaria també transcriure tota la poesia que surt de la boca dels nens. Com ho has fet tu, excel·lent.
Sóc el del "màstil...", del qual ets única comentaire: a vegades una idea la reprodueixes amb metàfores que després tu mateix no entens. Només sé que la cosa anava sobre l'ansietat.
Bé els Pets i els Wisky'ns, prova el Xavier Baró, ha musicat Rimbaud i l'últim (en català) de Mishima.

tendre, subtilment filosòfic, breu, intens i que TOCA l'ànima quan la veu ve d'un infant que pregunta i pregunta... i respon amb aquella saviesa improvisada sense causa ni conseqüència i deixa als adults amb una barreja i vergonya de bava que cau i sorpresa resplendent...
Has encertat de ple, diana en el blanc del cor!!!
ptons i una abraçada!
PD- no sé què passa, però quan busco el teu nom en l'apartat més avall de la biografia... no apareixen els teus darrers poemes... per trobar-los he de clicar a l'esquerra on posa TOTS.

...i super tendre. Només els nanos petits tenen aquestes sortides tan sinceres i imaginatives. Genial.

doncs que per respondre a aquesta pregunta s'ha de retornar novament al món de la infantesa i mirar amb ulls de nen, com molt bé has fet tu, saber veure-hi des de la perspectiva dels nens...segueix així, trobo que sempre és necessari conservar aquest infant interior que tots tenim a dintre.
Fa una estoneta que t'he descobert i he trobat relats fantàstics, pero...aquest m'ha captivat. Et seguiré llegint.
Felicitats. 1petó. ESPIRAL.

Estimadeta AnNna,
Me'l vaig llegir quan te l'acabaven de publicar, em vas fer somriure tendrament, com sovint em passa amb els teus relats. Me'l vaig tornar a llegir i em vaig emocionar, el vaig admirar.
Avui hi torno i celebro no haver estat l'única. Aquest poema mereix ser contemplat. Sàvia mirada d'infant. Me l'enduc als meus preferits per anar-m'hi embadalint.
:)

Una mirada a la senzillesa i a una lògica que cada dia em sorprén...
M'agrada la naturalitat i la dolçor del conjunt.
M'has fet recordar una anècdota viscuda quan la Laia tenia 2 anys :
L'avi tenia al jardí una hamaca penjada entre dos arbres i ella li va preguntar :
- Avi, em puges? - l'avi la va pujar...
- On és el comandament per fer-la moure? - va continuar provocant una sonora rialla de l'adult...

Les fulles dels arbres i el vent són símbols d'un gairebé silenciós diàleg de la natura, i tu els has utilitzat per viatjar cap a la innocència.

Felicitats,

angie

ja l'havia llegit i no t'havia dit res, vaig començar a comentar-te l'altre poema que tens de la finestra, però quan mirava la panoràmica que tenc a l'oficina sinistra em vaig deprimir i no vaig acabar, però vull dir-te que encara que no et comenti, m'han agradat els dos poemes ... i en contra del meu costum anti-valoració, ara ho faig, t'ho mereixes més que molts.

una aferrada nina d'una codemnada a l'ostracime a RC perquè no forma part del ramat.

Conxa

Només un cor somiador i tendre per dins pot copsar el moviment del vent amb poques paraules obertes a tants significats.

La pell de la vida palpada amb mans de nen, com dic jo moltes vegades. Per això no cal dur bata ni jugar al sorral, però indubtablement cal tenir una mirada oberta a molt més del què sembla evident. Un enllaç directe entre el cap i el cor que abraci una immensa percepció de les coses.

És tan preciós el moviment de les fulles onejant remors, improvisant un llenguatge secret amb el vent.
Ostres AnNna, no tinc cinc anys però t'asseguro que no tan sols sento tot això que dius, sinó que també en formo part...

Un poema senzill, juganer i alhora dolçament profund! Me'l enduc a preferits!

Molts petonets bufats al vent!

els comentaris i valoracions que acostumo a fer, veuràs que molt poques vegades poso deus. Sóc exagerat en els elogis que escric als comentaris, però en la nota gairebé només poso deus als que realment ho són.
Com hauràs vist t'he posat un deu. Això vol dir que el teu poema el trobo precís, li descobreixo ritme, li entenc el significat i el missatge, en definitiva que m'agrada.
Em recorda a la pel·licula "El club dels poetes morts" quan els nois es troben a la cova índia i començen a ballar i a recitar poemes... Aquest poema teu té el ritme adequat per a ser recitat en aquella trobada de poetes joves i purs...
Et felicito.

que de petita no en té res,
però és una manera maca de fer-te entendre que l'has clavat annna


i... realment d'on ve el vent? doncs potser tu ara, amb els teus versos incomparables i plens de senzillesa, humilitat,
has acabat de definir d'on ve


començant pel títol annna, ja es preveu una obra d'art literària i poètica com poques vegades s'acaben aconseguint de totes totes


només puc deixar que circuli un merescut silenci per deixar-me reflexionar,
no cridar, no dir res més... callar per respecte a aquesta composició poètica que has creat,
i finalment, quan ja tot ha pres l'autèntic sentit que es necessita per respectar-te el propi talent que tu mateixa tens dins teu, doncs finalment dic : només em queda aplaudir, somriure i gaudir mil i una vegades al llegir d'on ve el vent


gràcies annna... de tot cor


veig amb satisfacció que cada cop escrius molt més bé en els poemes


salut

Molt ben expressat i amb musicalitat, breu però intens; com es fa la bona poesia. Endavant, que promets, Anna!

Has fet un poema preciós. És de les millors coses que t'he llegit.

Està ple d'una tendresa que el desborda. La innocència de la pregunta, i especialment de la resposta, empapa el poema de la simpatia, si és que aquest és el mot adient, que desperten les criatures.

I m'atreveixo a posar-te el 10 perquè penso que el mereix. Jo no miro la rima, no miro la mètrica ni coses d'aquest tipus. Em baso en el que sento quan el llegeixo, en el que em transmet. I aquest poema mereix ser ben amunt de totes les llistes.

És la meva opinió, però crec que mereixes un barret per vós, per aquest poema.

Una abraçada!!

Salz.