Ciberespai real

Un relat de: AnNna

L'endemà, em van dir que els havia encantat compartir amb mi unes quantes hores de nit de dissabte. Que per fi havien pogut posar cara a aquella petita noia de nom estrany que cada dia saltironejava per la xarxa, deixant passar les hores de pàgina en pàgina, asseguda davant el seu ordinador. Que encara estava més boja del que semblava que estava als meus comentaris cibernètics. Que s'havia de repetir. De fet, això últim, jo també ho pensava. Tots els que hi érem, potser, podríem estar d'acord que la nit de dissabte va ser una gran nit.

Feia dies que la llista d'assistents estava penjada en un racó de la pàgina que ens havia fet conèixer i, després de les mil discussions sobre qui venia i qui deixava de venir i on havíem de sopar, va arribar el moment. El moment d'agafar el tren i baixar a Barcelona per trobar-me amb un munt de gent de la qual només coneixia un nom o un número. Amb les galtes i l'ànima vermelles de vergonya, avançava a poc a poc, encara que de tant en tant el cervell em traïa i em feia recular, volent-me fer tornar cap a casa. Vist des de fora era una situació bastant penosa, però ja se sap que la timidesa ens guanya, a vegades. Finalment, però, em vaig omplir els pulmons de voluntat i de coratge i, amb l'ajuda d'alguna trucada, vaig veure'm davant d'una rotllana de gent coneguda desconeguda a la vegada. Gent coneguda que vaig reconèixer en presentar-se, no amb el seu nom sinó amb el seu àlies, en aquells moments amagat en algun lloc del ciberespai. Després d'una estona de mil sensacions estranyes al captar veus, formes i gestos inesperats, va tocar anar a sopar, que els estómacs ja cantaven i els del restaurant devien estar impacients.

Un sopar que va ser així estrany, boig, per dir-ho d'alguna manera. Va començar amb cartes endevinades i màgia i cigarrets que desapareixien misteriosament, que van donar pas a una escampada partida de cartes on només els del mig sabien què es coïa, per seguir amb un robatori furtiu de ceres de colors del restaurant del costat a través dels arbustos que el separaven del nostre. Va arribar el menjar, i el vam amanir amb frases que ens recordaven antigues converses, amb xafarderies i amb acudits que, pel que sembla, els de la taula de darrere van trobar dolents, perquè com a premi ens van dutxar amb un vi que -m'atreveixo a assegurar- no era beneït. Quan ho vam haver dit i menjat tot, doncs, vam pagar i vam marxar.

En sortir vam recuperar algunes personetes que eren a la llista inicial però a qui el cruel destí de la vida no havia deixat venir abans a gaudir de la nostra companyia. I vam moure'ns cap a algun bar on seguir la festa, no sense abans haver-nos presentat per segona vegada, perquè els nous poguessin endevinar amb qui parlaven. Ja a lloc, la primera ronda de copes va anar al ritme de més xafarderies. La segona, acompanyada d'un joc que va fer treure les veritats més secretes de cadascú. I entre comentaris, més acudits dolents i converses no gaire normals, se'ns van escolar les hores. I també entre riures i aire de felicitat que van fer que la nit passés massa de pressa, que els minuts fossin més curts i que, en anar cap al tren per tornar a casa, dugués un somriure als llavis que indicava que sí, que aquella nit es repetiria.

Comentaris

  • Pero, Pero, pepra ´fasnfma sf[Ofensiu]
    Igor Kutuzov | 29-10-2008

    m'he llegit dos escrits. He esperat a que sortís la teva foto. He llegit 39 vegades la teva biografia (ELs Pets???????? Òstia, Hamburgeses d'on has dit???????? Vent del Infern,mires? Dona, però què fas!!!)
    I, després de acabar amb el cigarro, només puc sentir enveja d'una persona com tú, transperent com el pit d'una rossella.

  • Melcior | 17-02-2008 | Valoració: 10

    és que la conversa directa i la proximitat de les persones, fa més plenera la trovada i pot crear una il·lussió .
    Endavant!