Blanc

Un blanc sense parets. Sense finestres. Un blanc sense terra però que no fa caure. Un blanc i prou. Blanc sense cotó, sense textura, gairebé sense color. Així, ple però sense res, blancor i blancor i blancor i ni passat ni futur ni somnis ni guerres. Blanc i blanc i blanc i res. Hi ets, hi ets enmig i t’ofegues. És un blanc que ni es respira ni es menja. Que et pinta i et fa girar per veure si trobes la manera de caminar enllà i no hi ha ni camí ni enllà així que fas voltes sobre tu mateixa com una guilla perduda amb ganes de gallina. No saps si vols gallina o què vols, però vols sortir d’aquest blanc que no és res de res, que no es respira ni es menja. Que no es dibuixa, que no deixa ni pensar perquè fa picar els ulls. És un núvol sense ser al cel. Full sense ser paper. És i no és alhora, i no et deixa ser ni no ser, t’aboca a aquest estat imbècil. Crides i no sones. Plores i tampoc. Mous els braços de forma absurdament còmica per poder donar estructura a algun ambient, per ampliar-te, per reivindicar-te, però no. Quedes més aviat difuminada. Vols estirar-te, amb l’ànima esgotada, però no hi ha superfície. Et duus les mans al cap i t’hi claves els dits, tanques els ulls fort, i llavors veus endins tots els colors que no hi ha a fora.