Dips. [temps real de lectura: 2 minuts]

Un relat de: Joan Colom
Al final de la seva novel·la històrico-fantàstica "Les històries naturals", Joan Perucho mostra el penediment d’Onofre de Dip, cavaller del segle XIII que, havent viatjat a Hongria per concertar el matrimoni de la princesa Violant amb el rei en Jaume, és convertit en vampir. La novel·la se situa a les acaballes de la primera guerra carlina i el vampir s’ha apoderat ni més ni menys que de l’implacable Ramon Cabrera, sobrenomenat "el tigre del Maestrat", però fa saber al protagonista que després de malviure sis-cents anys com un no-mort, xuclant la sang a tot déu, està cansat i li demana que el retorni a la pau eterna, no pas clavant-li una estaca al cor sinó mitjançant un exorcisme.

Perdoneu l’espóiler, però algú havia de dir que això dels vampirs transilvans, amb la seva fòbia a l’exposició solar, crucifixos i alls, i la no-reflexió als miralls, són romanços. Els vampirs catalans genuïns són els dips, gossos provinents de Pratdip però a hores d’ara escampats arreu —consulteu a la Viquipèdia "Pratdip", "Ermita de Santa Marina" i "dip"—, que viuen de xuclar la sang als humans i a altres animals, especialment als gossos.

Modernament s’ha descobert que viuen camuflats entre les manades de gossos assilvestrats d’alguns boscos i que, lluny d’adoptar l’aparença de ratpenats o llops, poden transformar-se en eixams de puces i de mosquits. Com que això no ho explica la Viquipèdia, ho detallaré. El mecanisme és similar al que el dogma catòlic anomena transsubstanciació múltiple, pel qual no només l’hòstia gran i els glops de vi que pren l’oficiant en la missa són cos i sang de Crist, sinó també les hòsties més petites del copó amb què combreguen els fidels i el culet de vi que queda en el calze abans que l’eixuguin. Per a que un gos doméstic es converteixi en dip cal una doble infecció, humana i canina, sent la saliva del gos l’agent transmissor: quan un fals mosquit pica un humà, al braç o a la mà, una falsa puça pica al seu gos i aquest llepa la picada de l’amo, llavors i només llavors es produeix la conversió; el gos espera que l’amo el tregui al carrer de passeig, i en un moment donat trenca la corretja i fuig com un esperitat —l’expressió "color de gos com fuig", té precisament aquest origen—. I, a diferència dels vampirs humans, els dips no se’n penedeixen mai.

Aquest relat ha estat presentat al RepteClàssic DCCLVIII (tema: EL PENEDIMENT) i consta de 400 paraules —entre elles "saliva"— segons el comptador de Microsoft Word.

Comentaris

  • Els dips[Ofensiu]
    SrGarcia | 22-09-2023

    Això dels dips és ben curiós. A mi em sembla un mòmio que es va inventar en Perucho i que ara exploten els vilatans de Pratdip.
    Pot tenir algun fonament: a l'època medieval aquestes muntanyes eren molt transitades, per evitar pagar el peatge de Tortosa, es descarregaven els llaüts de l'Ebre i es traginava la mercaderia a llom de mula fins a la mar (actual Hospitalet de l'Infant, tot pertanyia al municipi de Tivissa i la baronia primer dels Castellvell i després dels Entença) A unes terres tan feréstegues i transitades és molt possible que hi haguessin canilles de gossos assilvestrats.
    Sobre el teu relat, mostres una imaginació semblant a la d'en Perucho. Això de la "transsubstanciació múltiple" és alta teologia (entesa com a part de la literatura fantàstica). La doble infecció i les falses puces i falsos mosquits són una bona aportació al bestiari fantàstic. L'origen de la dita també és una bona troballa d'etimologia popular.
    Ja es veu que els dips donen molt de joc, a més són del país i no de Romania, que queda molt lluny.