Desfile de la Victoria, anys 50's

Desfile de la Victoria, anys 50’s.

Tot i haver passat molt temps del fet que protagonitza aquest relat, jo que devia tenir en aquells moments uns 12 anys, ara en tinc més de setanta, el recordo perfectament.

Des de bon matí, molt a prop de casa, a l’Avinguda del Generalisimo Franco avui Avinguda Diagonal, s’estava preparant ‘El Desfile de la Victoria’ per rendir homenatge a les forces armades. És feia un cop l’any al arribar el bon temps. A lo llarg de tota l’Avinguda s’havien col•locat banderes espanyoles als fanals, així com damassos als balcons i finestres. Pels altaveus no paraven de sonar himnes militars per donar un to festiu a la moguda feixista. Sovint el dictador presidia la desfilada.
Al voltant de les onze vaig sortir sola al carrer no recordo ben bé per quin motiu. El que si recordo perfectament es que portava un mocador molt acolorit que m’havien regalat feia poc i que m’agradava molt, lligat al cap. Sempre he pensat que aquell mocador va tenir quelcom a veure amb el que vaig viure aquell dia.

Els pares m’ havien dit que no tornés més tard de les dotze, que era quan començaria la desfilada i l’Avinguda del Generalisimo quedaria tancada als vianants. Hi havia tanta gent arreu que em donava confiança. Els espais solitaris son els que em fan basarda. Quan faltaven un parell de mansanes per arribar a casa just després de creuar l’Avinguda, em va aturar un home bastant jove que portava un paper a la mà. Em va preguntar si el carrer que hi estava anotat estava a prop. A la meva negativa va continuar dient-me que era un estudiant de medicina que havia quedat aquell matí amb un professor de la Facultat que vivia no massa lluny d’on ens trobàvem. Imagino que el fet de que jo continués palplantada sense cap indici de voler marxar li devia donar coratge per continuar amb el seu discurs. Segons em va dir, en els propers dies tenia un examen de pràctiques i no trobar al professor per poder-les fer a casa seva, li representava un greu problema. I de cop va deixar anar que com ja veia difícil de localitzar al metge i ja s’estava fent tard, que si no em feia res podria fer les pràctiques amb mi. Que seria un moment,que només hauríem d’anar a qualsevol dels portals del voltant per prendrem la pressió i auscultar el cor, que ell ja portava els aparells... Perquè no vaig ser capaç de reaccionar? Mentre m’ho anava dient recordo la musica militar martellejant-me el cap.

No crec fos conscient en aquell moment del que pretenia aquell home. Eren altres temps i tot i que els nens estàvem alertats de no acceptar caramels de persones desconegudes no se’ns explicava com avui es fa del perill d’abusos sexuals.

Potser va ser al meu àngel? O la por, ja que soc poruga de mena, d’estar a soles amb un estrany, el que em va salvar? Deixant-lo amb la paraula a la boca vaig arrencar a córrer com un llamp i no vaig parar fins arribar a casa. Quan em varen veure arribar esbufegant i els hi vaig explicar el que m’havia passat, el meu pare i el porter varen sortir rabent per si podien, per l’aspecte que vaig descriure, localitzar aquell home. Qui sap si estava intentant entabanar a alguna altra noia creient que entre la gernació d’aquell matí passaria desapercebut. Vaig sentir al porter dient que un parell de dies abans hi havia hagut un cas semblant, que devia ser un pervertit que corria pel barri ...

Jo, encara que no sabia el significat de moltes de les paraules, vaig anar veient per les reaccions al cas, que me’n podia haver passar alguna de molt grossa.
Qui sap com sempre he pensat, que el mocador que portava lligat al cap i que em donava un aire molt candorós, va ser el detonant de que aquell desgraciat es fitxés amb mi...
Eren anys de una dictadura feixista pura i dura que els nascuts poc després de acabada la guerra, no n’érem plenament conscients. Sempre m’han desagradat els militars les desfilades i per descomptat tota la parafernàlia i musica que les acompanya. Ves a saber si aquell cràpula era un militar vestit de carrer. Que buscava l’anonimat i passar desapercebut segur. Soc antimilitarista convençuda. Segurament el fet viscut quan encara era una nena, hi hagi influït.