CONFIDÈNCIES

He dit més d’una vegada que sóc un mal lector. Sóc d’aquells que els agrada entendre-ho tot a la primera i, això no vol dir que no m’agradi que em facin pensar una miqueta però només una miqueta.
Aquest és un dels relats curts, curtíssim del qual, traspua tot ell, un to agredolç de rabiosa actualitat i que m’ha agradat i força.
Gràcies per escriure’l.
—Joan—

Fas servir un recurs molt original, que funciona bé, perquè fins al final del relat no m'he adonat de qui era el narrador. Al costat d'aquest recurs, hi injectes la càrrega essencial de l'argument que s'ancora amb efectivitat dins del temps que ens toca viure. Fas servir un llenguatge correcte, gens carregós, ben construït. Es fa difícil proposar alguna mena de millora tal com els canons del bon crític manen. Potser essent molt rebuscat podria aconsellar-te explicar encara menys del que expliques i canviar aquest to tan explicatiu per un to més descriptiu i més auster que obligués el lector a esbrinar a partir del que veu en comptes d'assabentar-se de la història per les explicacions.
De tota manera, jo cada vegada sóc més escèptic pel que fa als comentaris i les crítiques. T'ha d'agradar a tu el que tu escrius, i en conseqüència, tu ets la teva millor crítica.

..que tu amb la teva imaginació i bon fer,has convertit en un interessant relat. Al principi no queia qui era l'acompanyant!! Bona elecció. Has pensat de enviar-ho a cartes al director, d'algun diari? Aquest i d'altres que tens que son critics.
Anna

que fins i tot els carrets del súper es queixen.
Amb la teva deliciosa sensibilitat paleses la preocupació d'aquesta àvia que vol ajudar sense ferir.
Penso en tu des que vas dir-nos que tenies problemes. No t'arriben les energies positives que jo t'envio ?
Una molt càlida abraçada , estimada Pilar.

Nonna

l'admirat Franz per fer un comentari magnífic d'un relat esplèndid. Ja l'havia llegit i torno per gust de rellegir-lo. M'agrada tot: el tempo, la veu inanimada ( o no?) tot el què s'exposa en tan poques- i tan ben trobades- paraules. M'agrada molt. Subscric el què diu en Franz.
Em vaig emocionar al teu comentari a un verset meu. Moltissimes gràcies, Brins.
Una abraçada

a

Visió de la precarietat a què està condemnant-nos aquesta crisi que buida els carrets dels supermercats, esllangueix les pagues de les vídues, amaneça fins i tot la nutrició dels nostres infatnts. No, ells no són culpable... però prou que n'hi ha de culpables!
Aquest preciós relat em fa pensar que alguns, aquests culpables que sens dubte no es troben amb carrets buits, tenen menys consciència que aquesta mateixos carrets sense veu als quals tu els has dotat perquè ens parlin del patiment que carreguen. Un patiment que cal denunciar amb la veu clara i neta que tu saps emprar com pocs.
Una abraçada.

una abraçadeta

jo.

Una realitat cada cop més punyent, més àmplia per desgràcia. Cada cop aquest relat anirà agafant cos i pes específic, per desgràcia. Menjar en família, te'n recordes? La crisi, a vegades em fa reflexionar en les coses més senzilles. Una abraçada.

Aleix

aquest relat que és un retrat de la trista realitat que tenim avui en dia, parles també del patiment dels pares i mares pel fills i néts, un patiment que neix de l'estimació més fonda que existeix...
gràcies com sempre pel teu amable contacte
una abraçada i fins aviat
joan