Confessió d'una mèdium

Senzillament genial, divertit,...m'agadrat molt el teu relat.

Gràcies Llorenç.

Gràcies per comentar-me les" dones de terra". AI les mèdiums!!! Tots voldríem creure-hi, a tots en fa falta un sentit.
Anna

Un relat molt bo. Potser pel fet de poder ajudar a la gent hi ha qui empra la saviesa innata que donen els anys i l’experiència. I ha qui necessita creure en aquesta gent , en els seus poders, per seguir vivint. La mateixa mèdium necessita ser confortada per una altre persona. Potser tan sols caldria poder parlar i sobretot que t’ecoltin i aconsellin.
Una abraçada

que,encara que falses, necessàries en tota societat. Crec.
Un relat rodó de tal fas tal trobaràs.

Endavant, Llorenç!

Quin retrat tan bo de la gent que es dedica a això... Molt bona crítica transformada en microrelat... Ara, vols dir que realment aquesta gent arriba a sentir culpabilitat?? Em costa de creure... A vegades, per curiositat m'he quedat veient algun programa en el qual surten vidents i parlen amb els difunts... És increïble veure els pocs escrúpols que tenen aquesta gent i com s'aprofiten de la vulnerabilitat de les persones... Tan de bo, com passa al relat, al final dels seus dies puguin sentir-se una mica culpables pels seus enganys...
Ens seguim llegint!!

Bé, en arribar al final d’aquest relat he pensat que si aquesta segona mèdium també és falsa i per tant no té el do d’establir comunicació amb els difunts, potser no li resoldrà el problema a la mèdium que es vol disculpar amb ells. Però si, com l’altra, sap explorar l’ànima dels vius i actuar en conseqüència, li dirà el que vol sentir, i així finalitzarà els seus dies i farà el trasllat definitiu a l’altre barri amb la millor disposició d’ànim.
El que es trobi després allà, ja serà una altra història!

M’ha fet gràcia tornar a coincidir amb tu en aquesta convocatòria que ens fa “culpables” d’escriure sobre culpables... oi?

T’envio una abraçada de primavera,
Unaquimera

Bona reflexió, externa i interna de la protagonista. El món dels mediums és una bogeria, una veritat a mitges. Tens tota la raó del món en la descripció inicial que fas, i afegeixes el dubte i el sentiment de culpa com a fons de tot això. Cada cop que en vegi alguna per la TV, pensaré en aquest relat i si té, també, algun sentiment de culpabilitat. Una abraçada.

Aleix