Cérvola

Quatre pinzellades li fan aparèixer el musell i l'ull, gràcils formes que s'adeqüen a les dimensions futures del seu crani. Flaira i observa el seu entorn mentre es consoliden el cap i el coll, amb traços experts. La llum és intensa, de migdia. L'herba té un color maragda que la fa apetitosa, malgrat que la seva positura no li permeti d'abastar-la. La gana se li accentua i sent el lleu ventijol quan el pelatge de l'esquena i la silueta del ventre s'han plasmat damunt del llenç. Li agradaria tant poder mossegar els brots tendres per apaivagar aquest desig famèlic... Tanmateix, les potes davanteres li són ofertes, junt amb les posteriors, que la mantenen en equilibri, gràcies a les peülles, damunt de la flonjor del terreny. Unes línies més fosques imprimeixen tensió als seus membres, mentre un bri de suor provoca que li brilli el llom quasi imperceptiblement.

De cop i volta, la llum que semblava indicar el zenit canvia i agafa uns tons purpuris, de posta. La mitja circumferència d'un sol que cau entre les muntanyes, i marxa horitzó enllà, ajuda a discernir aquesta nova temporalitat. A més a més, la humitat de l'ambient perleja, ràpidament i immediata, el prat de gotes d'aigua. Amb uns precisos moviments, els pèls del pinzell li han furtat unes hores de la seva breu existència i l'aspecte del conjunt s'ha modificat de forma rotunda: la proximitat de la nit l'aterra, és una por cerval que li és innata. Però no hi ha temps per pensar en la foscor. En uns segons, l'aparició d'un de dos de tres mastins al seu voltant transforma aquesta paüra en pànic. Sobretot en notar els ullals com se li claven al coll, tenallant la tràquea i, alhora, cercant la caròtide, que li provocaran una hemorràgia o l'asfíxia. Els vius esquitxos roigs són els últims retocs.

L'artista observa el conjunt de l'oli, tot allunyant-se'n; abans que signi el seu darrer quadre, sense que ningú no hi pari esment, la cérvola que hi ha representat haurà expirat, rodejada per tres cànids avesats a la caça major.