Carta n. 59

Mai no conjugaves aquells verbs perillosos que dicten la sentència de l’amor diàfan: semblava que temessis la responsabilitat, la intimitat i la confidència, la transparència i l’atreviment de la primera persona del singular. I jo... Jo em vaig passar l’estiu murmurant a la foscor de la nit però no per a ella, en solitud, ‹‹t’estimo››.
Però se suposava que havíem de ser coherents, tenir seny i combatre l’absurditat del nostre amor del tot incomprensible. Entre els nostres cossos era necessària una distància prudencial. La diferència d’edats, de rols i de realitats quotidianes feien massa evident la inviabilitat de totes les carícies somniades: no podíem desitjar-nos. Fins i tot quan ja havia passat l’estiu, i l’octubre, i el teu aniversari; quan ja t’havia enviat totes les cartes que havien romàs secretes durant mesos i fugíem a abraçar-nos prop del mar – o potser fou abans que les llegissis? –, em vas dir que podia compartir el que fos amb tu: el que fos, menys sexe.
Dansàvem l’una en la mirada de l’altra, cedint a la intimitat. Cercant la temprança i fugint-ne, tot alhora. Buscant arguments en l’absurditat honesta, volent combatre la por i preguntant-nos si lluitàvem en contra o a favor d’aquell ímpetu, la força rebel i aclaparadora que es manifestava en forma d’atracció recíproca. Preguntant-nos si tenia cap sentit intentar evitar el desig – car l’amor foll ja havia proclamat el seu lloc – que ens movia a buscar-nos i a somriure’ns.
Què suposava la sensualitat? Era allò que ens corrompia, o que ens alliberava? Qüestió indefugible fins al moment que, ocultes del món en què ens sentíem furtives, ens abraçàrem al teu sofà roig. T’escric, amor, sentint el mateix piano que em va empènyer als teus llavis prohibits per primer cop, encesos els nostres cossos per la gravetat ineludible que ens abocava, ja impossible de frenar, a la destemprança: dolç plaer de l’erotisme, ple, tanmateix, de tendresa.

Chaves