Bombolla personal

Un relat de: Magda Garcia
Des de la terrassa, admirant els núvols que convertien el cel en un espectacle únic i irrepetible, medità sobre el moment actual. No podia escapar. Enlloc estaria millor. I això li resultà paradigmàtic. Durant la seva vida, quan les coses anaven mal dades, marxava de viatge. A un exòtic destí caribeny. A recórrer els paratges d’una novel•la escandinava. Al restaurant estrellat d’una desconeguda xef de la Toscana. Les seves escapades, nombroses, l’havien convertit en un home culte i interessant.

Però ara, les estadístiques de contagis, d’índexs de rebrots municipals, comarcals, internacionals... Els restaurants tancats, els aeroports amb vols cancel•lats, sales per fer els tests... En fi. No tenia escapatòria. Tot era un desastre. Tot.

I els diners, per primera vegada, no li servien de massa res. No podia comprar una destinació sense contagis. No hi havia ningú que li assegurés que a una altra ciutat, país o continent, el seu sistema immunològic se sentiria més segur i protegit.

Per aquesta raó, s’havia aïllat al seu àtic de la zona alta de Barcelona i des de ja feia uns mesos, havia après a cuinar els seus plats preferits, a rentar-se la seva roba i feia anar tots els electrodomèstics a tot drap, com mai abans. La senyora de fer feines, la Carmen, ja feia mesos que no apareixia. D’ençà que el 13 de març de 2020 decretaren el primer confinament. I gràcies a tutorials de tota mena havia après fins i tot a ser la seva pròpia secretària. I així, malgrat la grisor ambiental, se sentia pletòric perquè havia aconseguit ser molt més autosuficient que abans. Tot té una part positiva. I és que ara, el seu àtic s’havia convertit en la seva destinació de cap de setmana. En el seu restaurant preferit. En el seu despatx. I també en el seu cinema d’autor.

La única pega és que a la seva parella li havia passat tres quarts del mateix i ara cadascú era dins la seva bombolla personal i no hi havia manera de sortir-se’n.

Potser cap a la primavera de 2021, quan les vacunes haurien fet efecte i els dies serien molt més llargs, la parella d’hipocondríacs que eren, es retrobaria presencialment, rere les seves mascaretes, preparats per recomençar allà on la seva relació s’havia aturat el 13 de març.

Ella sortiria de la zona nord de l’àtic i ell de la zona sud. I podrien gaudir del menjador com qualsevol parella d’enamorats deixant ja de parlar-se només per l’ordinador i pel telèfon.

Comentaris

  • Espléndid[Ofensiu]
    Sergio Solá | 13-09-2021 | Valoració: 9

    Aquest relat m'ha agradat molt. Trobo molt interedsant la idea que expreses al final. Independenment de la pandèmia, cada vegada parlem més amb els nostres éssers estimats a través de teléfons i tablets però després no sabem que dir-nos quan ens trobem cara a cara.

  • comentaris[Ofensiu]
    Noia Targarina | 27-05-2021 | Valoració: 10

    Molt bonic el poema que has fet, com la realitat mateixa en aquest instant.

    continua escribint així.

    Una abraçada

    Noia Targarina

  • Pandèmia[Ofensiu]
    Prou bé | 27-05-2021 | Valoració: 9

    La prudència extrema que condueix a actituds paranoiques. Qui i com s'ha fomentat. ? De segur que les vacil·lacions per part dels governs, que es poden entendre i explicar, i la reiterativa "informació" per part dels mitjans ha generat molta incertesa i inseguretat. Tot i així ha estat bé aprofitar el confinament per aprendre i fer coses "diferents". Amb total cordialitat.

  • Més bombolles[Ofensiu]
    kefas | 27-05-2021

    Fins ara hi havia dues menes de bombolles, les del Pep Bou, que serveixen per jugar i les econòmiques, que serveixen per empobrir-nos. Ara en tenim una tercera, la de les pandèmies, que serveix per... Per què serveix?

  • Petar la bombolla[Ofensiu]
    Iona | 26-05-2021

    Un bon final.

Valoració mitja: 9.25

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Magda Garcia

92 Relats

242 Comentaris

18559 Lectures

Valoració de l'autor: 9.10

Biografia:
Vaig néixer i visc actualment a Rubí. Treballo a l'administració pública catalana. He residit part de la meva vida a França (Paris, Toulouse) i al Canadà (Vancouver, Montréal). M'agrada escriure per transmetre sensacions i crear personatges que mereixen volar per sí mateixos. Escric en català i en castellà i potser aviat ho faré també en francès perquè una part meva és francòfona i fins ara no li he donat veu a nivell narratiu.