Blau àrtic

Passava un cop i un altre el paper de vidre per la superfície amb un moviment ràpid i desdenyós. Tenia la mirada perduda buscant l’infinit, passant per sobre del moble i travessant també la silueta d’ella, palplantada, just al darrere; tot i que, abans de trobar l’infinit, s’havia topat amb aquella paret grogosa i decadent.

−No m’escoltes, et parlo i no m’escoltes.
−T’escolto i t’entenc. Però sembla que res del que et digui et serveixi.

Ella tenia un posat disgustat que no podia ni volia dissimular. El fitava mentre treballava d’una manera mecànica en la còmoda alhora que els seus llavis es movien sense parar, recitant un discurs exposat mil vegades entre les parets d’aquella casa.

−Tenim un problema de comunicació, em dius que sí, que m’entens, però en realitat et tanques en banda. No expresses el que sents. No parles prou amb mi. No...

Els seus ulls es van desviar fins a la còmoda, i inspirant de forma profunda i pausada, deixà suspès en l’aire el seu monòleg interrompent la discussió.

−Quin color l’hi posaràs finalment? Penso que el blau àrtic que havíem vist combina molt bé amb el nostre dormitori.

Ell va sospirar agraint la petita treva, i el seu pensament va aprofitar per viatjar fins al dormitori. Recordà el primer cop que van jeure plegats al llit d’aquella estança; les mirades, les rialles i el desig entre els llençols. El temps havia desdibuixat la connexió i la passió, i no tenia clar des de quan era així. La dona va fer un pas endavant i el moviment inesperat el tornà al moment present. Atansant la mà fins a l’estanteria agafà un pot de pintura i un pinzell. −Això ja està a punt−, digué. I amb el pinzell amarat de pintura va fer un traç ampli per la superfície buscant la mirada còmplice de la seva dona. Ella li retornà amb un somriure, posant punt final a la conversa.

Pinzellada rere pinzellada el moble va anar agafant color. En acabar se’l mirà satisfet rumiant si per restaurar el seu matrimoni, com amb la còmoda, n’hi hauria prou amb una mica de blau àrtic.