Autosuggestiío

Autosuggestió

Bon dia Elisabet vaig sentir que em deia la mare, el pare ja ha marxat i jo no trigaré a fer-ho. He de passar un moment per casa de l’àvia abans de anar al despatx, t’he deixat café acabat de fer a la cuina...
Bon dia mare, fes-l’hi un petó de part meva... Vaig mirar d’esquitllentes l’hora al mòbil i em vaig aixecar per anar a la dutxa. No sé si m’ho va semblar, però a fets passats, crec recordar haver sentit una mena de soroll estrany quan vaig passar a prop del armari.
Amb barnús vaig anar a la cuina. No havia dormit gaire bé i necessitava un cafè ben carregat com els que fa la mare.
Ja més desperta vaig tornar a l’habitació, res feia pensar que un fet inaudit estava a punt de passar. Va ser al obrir la porta del armari que vaig veure amb tota claredat un immens ós polar mirant-me fixament. Instintivament vaig tancar la porta d’una revolada. Que hi feia allà dintre aquell ós? Com diantre s’hi podia haver ficat?

Com que sempre havia sentit dir que els ossos son molt perillosos, sobretot si se senten amenaçats, vaig sortir tant ràpidament com vaig poder de l’habitació posant un parell de cadires darrera la porta.

Vaig posar TV3 per si al informatiu del matí comentaven la desaparició de un ós polar. Qui sap si s’havia escapat del zoològic i l’estaven buscant. Em va estranyar que no fessin cap esment d’un fet tant insòlit...
Vaig trucar a la feina per dir-los que m’havia despertat amb migranya i no hi podria anar. Em va semblar que si els hi deia la veritat, no em creurien.

No vaig apagar la tele per si deien alguna novetat al respecte. De fet m’hi vaig asseure al davant amb molta atenció. Així vaig poder escoltar al presentador informant que el Govern de la Generalitat havia concedit la medalla d’or a Josefina Castellví, biòloga especialitzada en oceanografia, que com delegada del CSIC havia coordinat i dirigit la instal•lació de la Base Antàrtica Espanyola a l’Illa de Livingston.

Si, el dia abans havia vist la retransmissió en directe del acte del lliurament dels premis. Acabat l’acte, varen fer un reportatge molt interessant on es veia a la Sra.Castellví, treballant a les instal•lacions de les glaceres del Polo Sur. Em va impactar molt.
La meva ment de biòloga recent llicenciada, no l’hi va ser difícil imaginar-la rodejada de animals del Àrtic, entre ells, els magnífics ossos polars.
Podia ser que l’ós que havia vist al interior del armari, tant semblant als del reportatge fos tant sols fruit de la meva imaginació? Em semblava tant real el que havia vist...
Hauria de trucar al 112? vaig decidir primer telefonar als pares, que varen venir a corre-cuita. Això que dius em va dir la mare al arribar és una bajanada, millor no fer el ridícul trucant a emergències.
Agafeu una cadira per si de cas, els hi vaig dir abans d’entrar a l’ habitació.
Ens varem apropar al armari tots amb una cadira per defensar-nos si venia al cas.
El silenci era total. El pare va fer un copets al armari abans d’atrevir-se tímidament a obrir-lo ... Quan finalment ho va fer, una pila de jerseis varen caure a terra...

Elisabet filla, no entenc com pots tenir-ho tot tant mal endreçat i no em diguis que ha sigut un ós el que t’ha desordenat les coses. Dubto que cap animal, ni petit ni gran, càpigues en un armari tant atapeït.
El pare, acabant d’obrir de bat a bat les dues portes de l’armari, em va mirar i amb un somriure un punt irònic va exclamar: ves per on l’ós s’ha esfumat... I mira que fins i tot em feia certa il•lusió trobar-me’l ‘frente a frente’... Com haguéssim xalat demà a l’oficina…