Arruïnat per les sabates

La meva dona té una dèria boja, als meus ulls: les sabates.

Ja sé que és prou coneguda entre les malalties femenines, però la meva muller l’empeny a l’extrem.

M’havia dit que jo era l’home de la seva vida, però la veritat és que ella només estima les sabates.

M’està descabalant per elles.

Compra de tot: botes, botines, escarpins, mocassins, xancletes... no podria donar-vos la llista completa perquè no conec tots els noms.

Si encara n’agafaria només un parell, però no, cada vegada, si unes sabates li agraden, en compra tot seguit dotzenes de parells.

Quan arriba a les botigues, és acollida amb la catifa vermella, és la millor clienta de la ciutat.

I jo, només tinc dos drets: pagar i callar.

Estic ara desdinerat, pauperitzat.

Ni tan sols puc anar a beure una canya amb els companys. Acabat. M’escura les butxaques, aquesta desassenyada.

Vols que et digui una cosa? Si ets un centcames, millor quedar-te solter.