Aquesta història

ei!
que he vist el teu comentari, gràcies per tornar-me'l :P

Bé.. ja passa a vegades que un mateix relat és interpretat de diverses maneres per cada persona, segons la nostra experiència i segons el que ens fa sentir, segons l'estat d'ànim en què ens trobem, i sobretot, segons el què hi volem veure, molt sovint.
En aquest cas no l'he interpretat de la manera adequada, però de totes maneres quan el llegeixi seguiré interpretant-lo igual, perquè és el que em transmet, i m'agrada.
No et fa res, oi?
Jo a vegades faig relats amb poques paraules, però que per mi cada paraula diu moltes coses, i això fa que cada lector l'interpreti a la seva manera.. i estic segura que gairebé ningú els interpreta de la manera que els sento jo, però bé, aquí també està la gràcia... jeje per alguna cosa són meus, no? el seu sentit és com una cosa meva i prou...
jaja vaia rollo stik fent.
Doncs total, que jo també penso que aquest relat té una força brutal, ja t'ho he dit em sembla, però m'encanta. Descrius el que sento jo.. encara que potser no sigui la teva intenció.
Gràcies, m'agraden molt els teus relats, et seguiré llegint.
Petons!!!

genial!!!!!!!
les histories que se suposa que han acabat, però que els dos sabem que no sabem quan acabaran en realitat... Perquè segueixes pensant en ell... I de tant en tant, en sentir aquella canço, en veure aquella foto, en recordar.. et regalimen les llàgrimes galta avall altre cop... i t'adones que t'havies equivocat. Encara no ha acabat la història. Ell, encara, per sobre tot... discretament, amb silenci.

Uuuuuffff...
No saps com m'arriba a agradar aquest poema!
Es que es genial, ho reflecteixes tot a la meravella, cada paraula té algun sentit, nose... i la frase final... M'ENCANTA!!!