Amor i desamor. [Temps real de lectura: 2 minuts]

Un relat de: Joan Colom
En el NanoRepte 1029 del Fòrum, que havia de tractar sobre desamors i cors trencats, hi vaig participar amb els dos nanorelats següents:

Sempre hi ha una vìctima.
—Podríem seguir veient-nos com a amics...
—Estaria bé, però no t’hi imagino. Millor que ens deixem de veure.

I Víctimes amb majúscula.
Aquella relació s’havia acabat però ella no ho sabia.
Ni ho sabria mai, estesa sobre un bassal de sang.


El primer no va obtenir cap vot i el segon en va tenir cinc, que em van valer ser proclamat guanyador. Vaig quedar força sorprès, perquè a mi m’havia semblat que el primer era millor,si més no argumentalment: la primera història és millor que la segona, massa efectista i dramàtica al meu parer, tot i que malauradament respongui a una tràgica realitat. Per què la trobo millor? Doncs perquè no busca l’efectisme sinó que, en forma de diàleg concís, exemplifica un tipus de ruptura que estadísticament es dóna moltíssim més que el precedent, per sort. Normalment la iniciativa de la ruptura en una parella parteix de qui ha deixat d’estar enamorat, i molts cops l’altre part, que encara ho està, fa mans i mànigues per aconseguir una pròrroga en termes d’amistat. Aquesta demanda, que en el fons expressa la desesperació de qui creu que no podrà viure sense l’altra persona, en alguns casos es formula de bona fe però a d’altres es fa amb la secreta esperança de poder reconduir la relació.

Però, és clar, una cosa és la història i una altra la forma d’explicar-la. I així com la forma del segon nanorelat és impactant i enfàtica, la del primer fracassa estrepitosament per culpa d’una segona frase gairebé inintel·ligible, un nyap que només puc atribuir a l’obcecació per expressar una idea amb només cinc paraules. Pretendre que, llegint però no t’hi imagino el lector interpretarà però no crec que et sentissis còmode només com a amic, és demanar-li massa. Però amb dues paraules més, robades d’altres llocs, ja és possible donar-li sentit a la resposta tallant. No us sembla millor així?:

Sempre hi ha una vìctima.
—Podríem seguir veient-nos com a amics...
—Sí, però no crec que suportessis aquesta situació. Millor que ho deixem córrer.

Comentaris

  • Comentaris a "Intimitat pública" i més[Ofensiu]
    llpages | 23-02-2023 | Valoració: 10

    Benvolgut Joan, estic d'acord que "vianants" no és la paraula escaient, "passatgers" crec que hauria estat més encertada; quant a si les imatges es reben o s'emeten des del mòbil, aquí ja hi hauria més a discutir, el matís és fi i potser ambdues opcions serien vàlides. En qualsevol cas, agraït pels comentaris.
    El relat que he escollit per deixar-te aquesta nota (trobo a faltar un espai on escriure directament als autors sense haver d'estar cenyit a un dels relats) crec que s'adiu a totes els comentaris sobre si s'hauria pogut escriure una frase o un paràgraf d'una manera o una altra. Em rellegeixo força vegades el que escric, i sempre hi trobo coses a pulir. Recordo que en Quim Monzó va reeditar tots els seus contes després de revisar-los de bell nou, una feinada! En el aquest teu relat, hi dones voltes a per què ha estat premiat el segon i no el primer, i intentes trobar-hi una justificació: frases que no s'entenen, etc... És l'etern dilema de quan està del tot acabada una obra, ja sigui literatura, pintura, escultura, el que us imagineu. La reposta potser és mai, sempre trobaríem detalls a millorar. Ara bé, aquesta imperfecció dóna peu a que els lectors et comentin, i aquest aspecte és positiu, sempre! Ens seguim llegint, una abraçada.