Al turó

Érem vius quan vam seure aquí!

Cada racó em transporta a moments passats, de vegades amb pena: la de no haver entès, o no haver estat prou decidit. Miro l'esguard dels que passen per descobrir les meves febleses d'aleshores: això és el dol. Em cou el meu passat que veig groller. M'embriago en les paraules que l'evoquen per a bé o per a mal. Un passat que, invariable, es va fent llunyà.

El "vencedor " en records, mentre fa un llarg adéu, pot tenir una mort lenta i infame si no remunta el vol purgat i net de tota culpa.

On som nosaltres, tots, ara, els que vam marxar: uns una mica, altres del tot? On sou els que no heu de patir per viure, ni menjar, ni dormir, sinó que floteu en l'aire com una blonda contra les lleis de la gravetat, com una llavor flonja, lleu i voladissa, a punt per a fer giragonses?

Ja no hi sou però hi sou, perquè ressoneu en l'interior de tots nosaltres. Us feu oir en els objectes i les fotografies; us pressentim darrera de la porta tancada, en el pampallugueig de la llum, en la sobtada alerta pel soroll que abans no ens interrompia. Debades dirigim la paraula inconscientment a l'altra banda del sofà a vora nostra com si hi hagués algú, buscant un eco, ara que el cansament ha deixat pas a la nostàlgia.

El cementiri és això de no ser allà on solíeu, l'irremeiable que ens hem d'empassar, havent de corregir abans les nostres faltes.

Tot això mentre amb l'aixada fem un lloc al turó, sota el roure, on descanseu.