Aixopluc de lletres

Va asseure's per reposar una estona. Afloraven els seus pensaments. Damunt seu, el pes d'una llibreta i el bolígraf del seu fill a la butxaca esquerra. Cada full en blanc era un llenç d'un dia nou on traçar-hi paraules. Els records, jaç on aferrar-se i aquell plataner, muralla en el precipici.

"Fulla, fulla per fulla l'hauràs de combatre. Fulla per fulla i roc per roc." (Miquel Martí i Pol)




Jo sortia de la feina. Pocs metres més avall del carrer Balmes, la placa commemorativa d'aquell filòsof i pedagog nascut a Osona. Ningú hi prestava massa atenció, pensava. Creuava el carrer per dirigir-me a Gran Via. Als migdies m'agradava estirar les cames, però a primera hora del matí solia agafar la línia vermella que m'apropava al centre. Mentre jugava a aguantar l'equilibri a dins del metro, observava. Com un niu de formigues, cadascuna buscant un lloc on protegir-se de les frenades sobtades de certs maquinistes, jo guaitava si localitzava algú nodrint-se de les fulles d'un llibre. Em preguntava si encara en quedaven de lectors. Potser estaven tots aixoplugats en llibreries i biblioteques, protegint-se de la intempèrie moral d'aquesta societat en risc de deshumanització! Només veia dits índex dirigint la Simfonia , dansant a diferents ritmes per damunt la pantalla dels mòbils. Abduïts per aquell moviment repetitiu, hi havia qui se li passava de llarg la seva parada. No aixecar el cap a temps tenia el seu risc!

Baixava a "Universitat", acompanyada de molts peregrins més. Cadascú prenia el seu camí. Jo treballava al bell mig de la ciutat, a escassos metres del jardí Ferran Soldevila i d'aquell claustre que feia més de 150 anys que acollia estudiants amb ganes d'aprendre. M'agradava imaginar que em passejava pels mateixos espais on hi havien estudiat joves com Espriu o el mateix Gaudí, que hi estudià quan la seu de l'escola d'arquitectura de Barcelona ocupava aquest edifici. A on es posaven tots aquells estudiants lectors un cop graduats? Potser caldria invocar Neptú perquè ploguessin 'mots', esperar que sortissin de la closca tots els cargols que evitaven desplaçar-se en l'aridesa que provocava tanta tecnologia.

Feia dies que no em topava amb ningú llegint o escrivint. Sovint jugava a aquest joc i calculava el temps que tardava a trobar algú! No ha estat fins avui que l'he vist! Les campanes marcaven les tres. Sota l'ombra, assegut en aquell banc, protegia les fulles d'una llibreta. Aparentava viure al carrer. La barba blanca li cobria part del rostre. Semblava envellit. Just en aquell instant que el mirava, s’ha tret un bolígraf de la camisa mentre aixecava el cap. Li he somrigut. Es disposava a escriure?




Aquell bloc era ple de retalls de poemes que l'ajudaven a viure. Havia impartit classes de literatura catalana. Poc temps després de jubilar-se, un cop de vent s'havia endut el seu únic fill. Un càncer se li havia cruspit la vida en pocs mesos. La seva llar era en una residència de l’Eixample juntament amb la seva dona que d'un temps ençà se li havia aguditzat una demència senil. Ell cuidava de la seva Rosa. Després de dinar, mentre ella dormia, sortia a fer un tomb. Ben acalorat, s'havia assegut sota aquell plataner. Voldria cremar la memòria que guardava d’ell, tenia el cor desfet. Patiria menys, ella? Va treure's el bolígraf del pit. Necessitava arrancar aquelles males herbes que li absorbien energia.

Va ser llavors que va aixecar el cap i va fixar-se amb aquella dona que li somreia. Era pura llum que li nodria l'ànima! Un, dos, tres. Just al moment perfecte.

“Quan ets, per un
instant, el centre d’algú,
aquest instant es
converteix en etern.” (Montserrat Roig)






Un nou relat sentit dedicat a tots els qui pateixen moments complicats. "Fulla, fulla per fulla l'hauràs de combatre", escrivia Miquel Martí i Pol. Podreu escoltar aquest relat llegit per a mi al poadcast 'Cuinant relats sentits' (Spotify) i hi podeu accedir des de la pàgina web nuriacanellas.cat