Adopció

Va mirar la seua dona mentre el metge continuava parlant. Per a ell era un colp fort, clar que sí, però la seua dona... No sabia com s'ho prendria però de ben segur que gens bé. La notícia els havia colpejat de ple. L'home no havia arribat a entendre el perquè, però li quedaren gravats els dos missatges: no podien tindre fills i era irreversible.
— Sempre poden valorar l'adopció —va concloure el metge.
— Tu vols adoptar? —ella agafant-li la mà.
— I tu? —sorprés tant per la pregunta com per la serenitat amb què ho havia dit
— No ho sé. Però podria ser una opció, donades les circumstàncies.
Va sospirar alleujat. La cosa anava millor del que pensava.
— Si a tu et sembla bé, per mi perfecte. Seria el nostre regal d’aniversari.
— Doncs molt bé —de nou el metge—. Parlen del tema tranquil·lament a casa, però creguen-me si els dic que és una molt bona opció en casos com el seu. La meua infermera els donarà uns fullets i els informarà dels passos a seguir si finalment decideixen fer-ho.
— Gràcies doctor.
— Sí, gràcies.
S'alçaren de les cadires i s'acomiadaren del metge. Isqueren del despatx i anaren a la recepció on els esperava la infermera. Abans d'arribar-hi ella s'adonà que s'havia deixat les ulleres de sol sobre la taula del metge i tornà al despatx.
Obrí la porta, caminà cap a ell i li agafà la cara amb totes dues mans amb absoluta tendresa. Una llàgrima li relliscava galtes avall.
— Gràcies Pere. No saps com t'ho agraïsc.
El metge va fer un somriure tendre, però trist.
— Som amics des que érem menuts. Saps que pots comptar amb mi per al que siga. Però algun dia li hauràs de dir al teu home que el motiu de no poder tindre fills és que no sempre has sigut una dona.
— Sí... Pot ser. Algun dia


Pseudònim: DelTúria