ABANS D'ALCARRÀS

Un relat de: MariaM
Els arbres es gronxaven al meu voltant. Feia goig de veure’ls; veure’ls i sentir-los. De tant en tant, arribava un cop de vent, “vent fresc, vent del matí, que remou les branques del gran pi...”, qui m’ho havia de dir quan ho cantava de petita, que ara ho escoltaria en el vent que fa remoure les branques d’uns altres de pins. Aquells eren, hi son, encara, al Montseny, els que em miro i sento avui, son al Penedès. Amb la mirada i des de l’atalaia de casa, cerco el mar a l’horitzó, però, la boira i la pluja, l’amaguen sota una cortina de tul.
Ha plogut molt des d’aleshores ençà, talment, com avui; ara mateix, que la memòria ha viatjat i m’ha portat la remor de vent i de cançó. La família feu un salt gegantí, dels peus del Montseny al Penedès; em va costar un esforç considerable l’adaptar-m’hi; dels boscos del Montseny a les vinyes del Penedès. El motiu del gran salt, fou el clima; allà humit, aquí més sec, de secà. A la mare la recordem amb constant “dolor”; artritis, artrosis, en diem ara, o fibromiàlgia, ves tu. El canvi no serví de gran cosa, se’n va anar amb tots aquets mals posats i el pare, inclús abans. Just tingueren temps de conèixer els fills dels seus fills.
I fins aquí, un breu repàs a la història familiar, que no tota. A més dels pins, el boscam i la cançó, hi havia quelcom més que “tan sols ho sabia el vent”. Era el fill d’uns forasters com nosaltres, que anava amb moto, jugava a tennis i alguna vegada, s’afegia al meu grup i fèiem excursions a peu cap una font o altra, n’hi ha moltes, fins i tot un dolmen molt visitat.
El noi es deia Jaume i em tenia un xic encaterinada; sobretot, quan a l’hora de la migdiada, la casa i el carrer en silenci, eren envaïts per un espetec. Era ell que passava muntat dalt la seva moto, com un genet cavalcant damunt del cavall. El cor em bategava, m’anava més de pressa que les cames anant al seu encontre. Llàstima que no s’aturava... El vaig esperar fins que vàrem fer el gran salt al Penedès.
Sentia una forta enyorança, de les fonts i del boscam, deia als pares, i sembla que s’ho creient. L’adaptació fou lenta. Amb l’esclat dels pàmpols, penjant com arracades dels sarments, i les roselles en els vorals del vinyar, vaig haver de reconèixer que la melangia s’allunyava. S’allunyà amb l’embranzida del temps i d’altres interessos.
Fou aleshores que em va atrapar la natura, que vaig aprendre a distingir els canvis de les estacions, quan els hi havia i els fruits que ens donaven cadascunes. Em sentia a prop de ramaders i pagesia, i tant m’hi vaig acostar que he acabat sent una d’ells.
El canvi fou notable. Suposo, que per qüestions de sensibilitat i condició sofisticada d’urbanita, m’atreien les Belles Arts; he acabat Enginyeria Agrònoma. La bellesa de la natura és viva, no es pot comparar amb la d’una pintura, de natura morta, per exemple.
No espero cap espetec a l’hora de la becaina, tot el contrari. Ara, el soroll de les motos que gosen trencar el silenci entre les vinyes, em molesten i molt. Tampoc estic a l’aguait de l’arribada del meu príncep blau. No l’espero perquè ja és aquí, a prop meu.
Ens vam conèixer banyant-nos al “rio seco”, un rierol que tan sols porta aigua després d’uns quants dies de plujada. Aquell dia, un dia assolellat, el gaudíem nus com infants, entre l’espai codolós que formava el salt d’aigua. Hi havíem arribat cadascú pel seu compte; ens vam descobrir, de sobte, quan ja era tard per fer camàndules que no porten a res.
Des d’aquella trobada inesperada i innocent i alhora plaent, ja no ens hem separat. Ara hi soc a prop, del “rio seco”, a la porta del celler, i damunt del tractor. Em sento com una princesa amb el seu cavall blanc, mentre escolto com parlen, pare i fill.
El meu home és etnòleg i el nostre fill, de ben segur, seguirà la rauxa dels seus pares. Cap dels avis s’han dedicat a la pagesia, ves tu. La natura viva ens va captivar.
L’esdeveniment, Berlin - Alcarràs, que aplaudeixo amb tota l’ànima, m’ha fet pensar en la nostra senzilla història, sens dubte, com la de molts altres. Tan sols cal observar i contemplar i saber que “l’essencial no es veu amb els ulls”.

Comentaris

  • Vida i paissatge[Ofensiu]
    MariaM | 19-05-2022

    No! Enòleg... Caram el qué pot fer una T de més o de menys!
    Gràcies, Sr. Garcia.

    Cordialment
    MariaM

  • Bones sensacions en el teu cor.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 17-05-2022 | Valoració: 10

    Renoi! Quin relat més preciós. La vida està en el teu cor. La natura és sempre, per a tots, per això ens atraurà sempre i viure-la.
    La història de la mateixa vida.
    Enhorabona. I gràcies per llegir-me els últims relats meus.
    Cordialment.

  • Vida...[Ofensiu]
    Prou bé | 17-05-2022

    ...i més Vida. En els paisatges, en el vent entre del arbres, en en els ceps, en els pàmpols, en l'obaga i en el secà...i per sobre de tot...Vida en els sentits i en els sentiments.
    Un bon relat que regala amor a la terra... I a la Vida!
    Amb total cordialitat

  • Vida i paissatge.[Ofensiu]
    SrGarcia | 17-05-2022

    No he vist la pel·lícula d'"Alcarràs", però el teu relat el sento molt proper. Descrius una història que explica una vida sempre lligada al paisatge. Potser sí que no som res sense l'ambient que ens envolta; ens costa deixar-ne un i trobar-ne un altre. Molt ben descrit.
    Una pega: segur que el teu home és "etnòleg"?

  • Adaptació i nostàlgia[Ofensiu]
    aleshores | 17-05-2022

    La vida en l’entorn rural.
    Els canvis i la nostàlgia; els canvis i l’adaptació.
    Una descripció poètica.

  • paisatge[Ofensiu]
    Atlantis | 17-05-2022

    Ben explicat el descobriment d'un nou paisatge i la història personal d'una vida que es desenvolupa en aquest.


    Gràcies per passar pel meu petit poema.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: