A plena llum

La llum es va apagar al cor de la bombeta. Un silenci fosc, sepulcral, va omplir completament l'habitació. Només se sentia el xiuxiueig de minúscules partícules de vidre refredant-se a poc a poc, abandonant la vida lluminosa que havien gaudit. La seva existència havia arribat a la fi.

La parella d’avis que vivien en el pis, amb la seva mirada profunda i un pèl trista, la seva saviesa i la seva pobresa malgrat els esforços d’estalvi de tota una vida, va sentir que també era el final d'una etapa. Ja no sentien prou il•lusió ni disposaven de prou diners per renovar el seu mobiliari ni per comprar un nou llum. Tampoc no es veien en cor de substituir-la després de tant de temps vivint amb ella. La trobarien a faltar i necessitaven fer-ne el dol.

Varen decidir de comú acord, com sempre, perquè estaven molt ben avinguts, que a partir de llavors prescindirien d’una llum artificial com la d’aquella bombeta que els havia deixat –que al cel sigui pobreta, tan dolça i acollidora com era amb tothom que visitava la seva cambra- i d’ara en endavant organitzarien activitats en aquella habitació, això si, només en horari solar:

- “La crisi climàtica bé mereix un esforç i la cambra es mereix una nova oportunitat” es varen dir l’un a l’altre.
I és que ells, a base d’anys d’existència, havien entès que allò que sembla una casualitat, i que pot semblar trist en primera instància, pot ben ser una nova oportunitat per replantejar-se el dia a dia. I així va ser com aquella cambra fins aleshores quasi be desaprofitada perquè només l’havien fer servir per planxar i per deixar-hi la roba bruta, va acabar esdevenint l’espai més utilitzat de tot el pis. Des que la llum de l’alba travessava el vidre de la finestra i s’instal•lava allà on la bombeta havia donat vida tots aquells anys.
Fins i tot, la pobre persiana alacantina que mai abans havien recollit i que sempre havia viscut deixada anar, ara, en canvi, vivia cargolada tancada en ella mateixa. Mai s’hagués pensat que per culpa de la mort de la bombeta ara hagués de viure reclosa.
I és que ja ho diuen oi que de vegades paga qui menys culpa té.