A l'Univers ja parlaven la nostra llengua -4- Les roses de l'espluga-

Un relat de: neret

Suat, nerviós, exaltat, em desperto de cop, altra vegada. Aquests somnis, cada nit, es repeteixen amb la cadència del pèndol d'un antic rellotge, tal com el trobador, amb versos endecasil.labs, m'havia explicat en el seu moment. Ell parlava de les rèmores, dels viatges en somnis, dels efectes secundaris, en dirien amb el català perfecte, el que començo oblidar des que vaig abandonar l'arc.

Porto un mes seguint el tractament del Gerau, el trobador, i l'únic que he aconseguit fins ara és perdre hores de son, i, de retruc, un mal de cap persistent i rancorós, que em persegueix durant les hores de vetlla. I per la nit, imatges confoses, duplicades o triplicades, com antigues fotografies mal revelades. En Gerau va ser honest, no em va prometre res, només va dir que aquell era un camí, un viarany, de fet, per arribar a trobar-la.

L'Eva es remou inquieta al meu costat, encara dorm, les seves trenes vibren al compàs de la seva respiració, a la seva espatlla, colrada pel sol de la vida guerrillera, hi llueix una rosa tatuada, el símbol del nostre grup. M'aixeco i miro per la finestra del nostre refugi de l'Espluga. Les llums de l'arc de Barcelona no es veuen des de la nostra vall, tan sols l'arc de Montblanc, petit, insignificant, refulgeix prop nostre, però les seves iridescències es confonen amb les primeres brillantors, d'una tímida albada.

La majoria dels meus companys de batalló procedeixen de Montblanc. Allí els visitants hi van arribar després de Barcelona, i hi van aplicar una neteja lingüística massiva. No va tenir res a veure amb la pacífica comunió que es va donar a la capital entre els visitants i les autoritats locals, que van acceptar els nouvinguts i el seu arc amb els braços oberts. De seguida els hi van oferir aquell edifici triangular com a ambaixada, i allí va ser on van redactar el Pacte de la Paraula. Probablement no entenien exactament que els hi estaven regalant als estrangers, només hi veien els avantatges, els hi brillaven els ulls amb aquella gran estructura que els hi permetria eixamplar la ciutat des de collserola fins el mar. Hi veien grans centres comercials, hi veien oficines, hi veien beneficis ingents. De fet no se'ls pot criticar, pocs entenien que era el Pacte de la Paraula en aquell moment i tothom es va afegir a la gran rua que va davallar pel Passeig de Gràcia per celebrar l'acord.

Quan, un cop redactat el pacte, i institucionalitzada la Paraula, van intentar estendre's pel territori, van començar a sortir els problemes, i això fou el que els hi passà a Montblanc. Quan van arribar ja hi havia grupuscles de descontents que fugien de l'arc de Barcelona, els de sempre, deien les autoritats. Però a més la Paraula es va demostrar que el país no era tan amotllable a la Paraula com havia estat Barcelona. Els habitants de Montblanc que no encaixaven al Patró es van revoltar i van haver d'exiliar-se, per deixar lloc als perfectes, imparables en la seva cerca de la perfecció de la llengua, la Paraula, la clau de volta del seu arc.

L'Eva i jo no pertanyíem a aquesta minoria rebel, de fet vam arribar a la Conca empesos per la desesperança, cercant una baula més en la nostra cadena de troballes infructuoses, cansats de recórrer ciutats en runes buscant la noia dels ulls de color taronja, la nostra noia cítrica.

En el nostre trajecte erràtic per les comarques devastades vam conèixer multitud de brigades guerrillers, molts més dels que parlaven els informatius de l'arc. Els grups s'agrupaven o s'enfrontaven al compàs de bizantines discussions filològiques, que molts cops eren només una excusa per emmascarar interessos més tèrbols.

El nostre primer encontre van ser amb els salats, que abandonaven els seus refugis al Cap de Creus per emprendre ferotges ràtzies que arribaven fins al Maresme. Ens van trobar prop de Masnou, i se'ns van endur cap a les seves terres. Eren potser els que més temien els dirigents de l'arc, car la seva oposició estava fonamentada en sòlides bases filològiques. Ara bé, ens fou difícil encaixar amb ells, ja que els anys d'aïllament els havien fet molt estrictes en la defensa de la seva parla, que ells tenien com a senyera i de la que no toleraven discrepàncies. Els seus dirigents volien preservar l'essència de la seva catalanitat oposant-la a la dels perfectes, i per això construïen el seu propi diccionari, que avançava feixugament, recargolant-se en etimologies arcaiques i definicions enfarfegades. Els seus dirigents, molt honestos, però també intolerants, no escoltaven les veus que els demanaven més transigència i els intents revisionistes no eren vistos amb gaires bons ulls.

Fos com fos, no hi vam trobar ni rastre de la nostra noia cítrica, i vam decidir començar el nostre periple pel país. En primer lloc ens vam dirigir al Pirineu, d'on sabíem que provenien els seus avantpassats, però la cerca va ser infructuosa. Allí, en alguna d'aquelles granges autosuficients, habitades per fugitius de la gran ciutat, vam començar a sentir parlar dels trobadors, uns altres refugiats, visitants dissidents, que creien en el poder de la perfecció de la Paraula, de la comunitat de les parles, però que detestaven l'ús que en feien els dirigents de l'Arc.

Finalment vam trobar aixopluc a l'Espluga. Cansats de buscar l'ombra d'aquells ulls taronja entre ciutats en runes, vam descobrir una comunitat acollidora, on els seus lingüistes fugien de la radicalitat, potser inspirats per Gerau, el trobador que s'havia unit a la seva brigada. Ni la promesa llunyana d'un nou Sant Jordi era suficient per a mantenir-nos al camí.

I a més les coses han canviat. Decidides, les primeres clarors de l'albada il.luminen l'espatlla de l'Eva i la seva rosa blava sembla que refulgeixi. Li ressegueixo lentament amb els dits i penso que ara si, necessito trobar la meva noia dels ulls taronja, abans no perdi definitivament el rumb.

Per això vaig recórrer al trobador, perquè m'ensenyés el camí dels somnis, però de moment no n'he tret res. Intento recordar, com ell m'ha ensenyat, quines imatges m'han portat els meus somnis i només aconsegueixo veure una muntanya amb dos cims i un pi amb tres branques. Imatges estranyes, que per mi no tenen cap sentit.


Comentaris

  • ÍNDEX DE TOTS ELS CAPÍTOLS!![Ofensiu]
    kispar fidu | 12-01-2006

    ja que hi som...

    TOTS ELS CAPÍTOLS!!!

    [ Aportació de Llibre ]

    A L'UNIVERS JA PARLAVEN LA NOSTRA LLENGUA

    Gemm@

  • te l'has ben currat!!![Ofensiu]
    ROSASP | 17-05-2005

    Recoi, hi has hagut de ficar molta imaginació per lligar històries tant diferents. La veritat és que ha quedat força bé.
    La ciència ficció, dóna pas a un cert misticisme de fons, m'agrada aquesta recerca de la noia del ulls taronja i del trobador que sembla tenir la clau del món dels somnis...
    Felicitats per haver aconseguit un fantàstic relat i que al mateix temps fes la unió de les dues històries paral·leles.
    Una veritable filigrana...

    Salutacions!


  • Bona continuació! ...[Ofensiu]
    kispar fidu | 17-05-2005

    ... d'aquesta història tan complexa i plena de misteris on cada autor hi deixa la seva "pizca" d'intriga.
    La veritat és que tot el conjunt és una història que enganxa força i que en acabar un capítol et deixa amb les ganes de llegir el segon! jejeje

    Apali! Que vagi bé!!!
    Ciao!
    Gemm@

  • Bizantines....[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 17-05-2005 | Valoració: 9

    Magnífic capítol que ha lligat ambdós fils argumentals. Has creat una caliu i un context que ara ens comença ja a ser familiar i al hora ens has lligat el món dels somnis que ens pot permetre passar d'una realitat a l'altre de la creada per l'Alfred i per la llibre amb coherència i també amb llibertat cada participant d'escollir per on segueix.

    Per altra banda ens evidencies que la riquesa d'una llengua no està tant en la seva perfecció filològica i en les seves normes i diccionaris, com en la riquesa diferencial, cultural i històrica de les seves diverses parles... Una bona crítica sociolingüística que tots ens podríem aplicar.... sobre tot aquests barcelonins que enlluernats, pel progrés i la grandiositat oblidem que no es or tot el que lluu.

  • Hola, neret[Ofensiu]
    Llibre | 17-05-2005

    Saps? Crec que ho tenies difícil, i te n'has sortit força bé. I dic difícil perquè els tres primers capítols, malgrat que units per un nexe comú que queda palés en el mateix títol de la narració compartida: "A l'Univers la parlaven la nostra llengua"... Doncs això: que els tres primers capítols, malgrat el punt d'unió, eren d'estils molt dispars, entre ells, i obrien moltes vies possibles.

    I tu has aconseguit, trobo jo, aglutinar-los tots tres i continuar amb un fil consolidador.

    Hi ha, en el teu text, referències interessants pel que implica de joc de simbologies: el trobador Gerau, la creació d'un Pacte de la Paraula, les bizantines discussions filològiques (hehe... aquí m'has fet riure!... ja és ben veritat, que sovint ens deixem anar més del compte!), el grup dels salats...

    I el final m'agrada perquè tanca el capítol i alhora reagafa la temàtica més genèrica, per tal que un altre continuï amb el relat.

    Ben trobat!

    LLIBRE

  • Cap de setmana fora[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 17-05-2005

    Cap de setmana fora, però ara mateix llegeixo comento i em poso a la feina.... només una mica d'aire....jejejeje

  • Molt ben estructurat...[Ofensiu]
    Marc Freixas | 17-05-2005

    i molt ben lligat amb els capítols anteriors...

    i crec que en Geraud serà un dels personatges principals d'aquesta història,
    però podem parlar-ne al forum si vols neret, com diu la Xisca... d'acord?

    UN MOLT BON RELAT... ENHORABONA...

    I UNA FORTA ABRAÇADA COMPANY!!