A l'altre costat del mirall

A l’altre costat del mirall

Mirar-se a un mirall sempre té un punt d’inquietant. En el mirall del conte de la Blancaneus la madrastra l’interroga per preguntar-li si continua sent la dona més bonica del regne. Els miralls tot i que no ens parlin, no son completament impàvids. A vegades semblen que ens diuen: on vas amb aquesta pinta? Quina mala cara que fas...
Normalment mirar-me al mirall als matins, és un mer tràmit per no sortir massa descuidat de casa i no tenir que sentir a la mare exclamar-se: però Victor, que no t’has vist? no creus que hauríes d anar al barber...

Avui però per una mena d’intuïció, m’he palplantat davant del mirall del bany i m’ he mirat de cara, de perfil, he fet ganyotes. M’he pentinat com he pogut els cabells rinxolats ja una mica llargs, els he recollit en una cua i m’he fet un monyo. Espero que la meva germana no noti a faltar els clips que l’hi he agafat. Com es possible que tingui escampats pel bany tal quantitat de collonades a qual més inútill?. No estàs mal Victor m’he dit, aquesta barba de pocs dies t’afavoreix..
.
De cop m’ha vingut al cap la Sara. És així com em veu ella ? He mig somrigut, quines ganes de que s’acabi la ortodòncia i poder riure sense complexos amb els companys de la Uní, sobretot amb la Sara. Ella també porta ferros, però no sembla importa-l’hi. El seu somriure és franc i des- acomplexat. Perquè es deu haver fixat amb mi? Potser li agraden els meus ulls petits de color verd? el meu posat una mica desendreçat? A vegades em diu que semblo estar molt lluny de tot, que em nota absent, melangiós. Tinc de veritat aquest posat? Em poso més seriós davant d’aquest mirall que m’ha vist créixer i que segurament sap més coses de mi que jo mateix. Unes de les imatges que tinc gravades de petit, son les dels matins en que m’enfadava amb l’àvia perquè em posava tanta colònia al pentinar-me, que tenia por que a la escola se’n riurien de mi. Em commoc pensant amb l’àvia. Instintivament agafo l’ampolleta de colònia, la oloro i me’n poso una mica al monyo... Em miro de reüll. Potser de perfil guanyo una mica, el nas una mica arremangat m’agrada...

Segurament els pares estan més preocupats per la Sonia, la meva germana que tarda hores empolainant-se per acabar sortint feta un cromo, com si en comptes d’anar al Institut anés de festa. Uns tant i altres tant poc deuen pensar.

I de cop es produeix un encanteri com en el conte de Alicia en el País de les Meravelles i travesso el mirall que sense trencar-se em dona la benvinguda...
Benvingut Victor, quina olor de colònia que fa avui tot el bany...em recorda quan eres petit i la mare i l’àvia lluitaven amb els teus rinxols sempre tant rebels. L’àvia deia que eres ben igual que els querubins dels quadres de Murillo. Sempre en va estar molt de tu. Per molt que et queixessis de les estrebades que et feia, l’àvia inclement amb la colònia, et deixava ben clenxinat i perfumat. Eres el seu net gran i l’hi agradava dir a tothom que de guapos com tu pocs... .
M’ha semblat que et fixaves amb els teus ulls. No son com tu creus petits. Als matins a vegades et costa de obrir-los però sempre els he trobat molt expressius. No m’estranya que tinguis ben encaterinada a la Sara. El teu aire desimbolt i un punt ‘deixat’ li agrada. Només que cada matí em dediquessis un parell més de minuts i et pentinessis com has fet avui...

Per uns moments el mirall emmudeix. La situació em comença a sobrepassar.Com puc marxar? De cop sento parlar de la Sonia..Conec bé a ta germana . Està en la edat en que no sols es vol agradar a ella, sinó encara molt més als altres. L’observo als matins utilitzant com tu dius a vegades tota classe de collonades. Si pogués li diria que ho llencés tot a la bassa. No ho necessita i temo que tant maquillatge li malmeti la pell. S’aixeca d’hora per tenir temps. Per sort quan ella s’hi posa, tu ja fa estona que deus estar a classe.

Veig també fer-se grans als pares. La mare tot i que sap que cap crema de les que anuncien li trauran cap arruga i molt menys les bosses dels ulls, no deixa mai de posar-se’n. El cabell gris blanquinós li agrada i els seus ulls verds que tu has heretat, em miren a vegades com volent reconèixer la noia que va ser. De joveneta no la vaig conèixer, però estic segur que amb ella es compleix la dita castellana de que ‘quien tuvo, retuvo... te una bellesa serena de qui ha sabut tirar sempre endavant, malgrat la vida no li ha sigut sempre fàcil.
El pare se t’assembla de manera de fer. L’únic que l’hi preocupa es adonar-se que cada dia té menys cabells....es veu que els tenia tant rinxolats com tu. Crec que mai se’ls va deixar llargs i molt menys se’ls va recollir en una cua. No m’estranyaria et tingués certa enveja quan et veu sortir amb el monyito al cap.

Ei Victor! No em sorprèn que estigués desconcertat, confós. Segurament tens moltes coses a fer millor que estar aquí escoltant-me. T’entenc.
Deixem dir-te per acabar que els miralls de una casa sabem moltes coses dels seus habitants. La relació que emocionalment tenim amb vosaltres tot i que no en sigueu conscients, és molt estreta. Ens commou sobretot quan a vegades volent silenciar les llàgrimes, obriu l’aixeta per remullar-vos la cara i us mireu amb nosaltres com si l’aigua s’hagués pogut endur la tristesa que les ha ocasionat. Bé, no em vull posar melodramàtic. El que de veritat ens agrada es veure-us marxar contents amb el nostre més o menys vist-i-plau...Poques vegades Victor se’ns dona la oportunitat de poder esplaiar-nos. Ningú com has fet avui tu, gosa travessar el vidre que ens separa i us emmiralla.
Em dec haver capficat massa pensa el Victor quan sense saber ben be com, torna a veure’s emmirallat aquest cop amb un punt d’autocomplaença... S’escolten passes i la veu de la Sonia reclamant el seu torn per empolainar-se.

Abans d'engegar la moto, miro el mòbil...somric... i surto rabent cap a la Universitat...