19 esglaons

-Bon dia! Desperta Catalunya, són les 7!

Despertar-se amb la Mònica sempre era un plaer, però avui tenia un al·licient especial. Avui era el gran dia, el dia que canviaria la seva sort.

L’Adrià Puig va sortir del llit amb empenta i després de les rutines matutines començà a escalfar la veu: “Do, re, mi... La, la, la..”

L’Alícia escoltava preocupada els exercicis del seu fill. Des de sempre el seu petit havia volgut ser artista. Encara el veia actuant i cantant a les obres de la parròquia. Va aconseguir entrar a l´Institut del Teatre i després a l’escola de la Coco Comin, dominava l’escenari com cap altre alumne, cantava i ballava com els àngels. N’estava molt orgullosa, d’aquest fill tan talentós, per això mateix tenia por que avui no li donessin el paper pel qual havia treballat tan durament.

A les 10 en punt l’Adrià ja era al teatre. Ho va fer tot bé, més que bé. Les cançons, els balls, l’escena d’amor, tot va anar com la seda, fins i tot va recordar esquivar el forat al bell mig de l’esglaó 19.

Al final del dia només quedaven dos aspirants i tenia ben coll avall que ell seria l’escollit. El que no va tenir en compte, però és que els diners mouen el món i l’altre company era el nebot del productor i ja se sap que qui posa els bitllets té sempre l’última paraula.

Va caldre tot l’amor i la paciència de l’Alícia per aixecar la moral del nostre artista.

Unes setmanes després d’aquell malaurat dia va sonar el telèfon a casa dels Puig, era el director artístic que quasi plorant pregava a l’Adrià que acceptés el paper protagonista, el nebot recomanat havia ensopegat amb un esglaó de l’escenari i la doble fractura de tíbia i peroné feia inviable la seva participació. Els faria aquest gran favor?

Mentre tot això passava, l’Alícia va visualitzar una escena digna de la Xirgu: va veure la senyora de les balances apujant-se la bena i picant-li l´ullet tot dient-li “ Veus com al final gairebé sempre guanyo? ”, abaixada del teló i final de l’obra.

Sofia Barbal