Detall intervenció

Estimat David

Intervenció de: crow6 | 07-07-2011

Estúpid estimat, has anat massa enllà, i el deixo: abjuro, oblido, m’allunyo, dels teus petons, la teva pose, els teus ulls buits de nen perdut. Com un foll de follia trista em vaig penjar del teu alè i les teves mans, dels teus llavis de marbre i fruita fresca. No va ser un bon començament, no: als urinaris, contra la paret, olorant deixalles d’altres. Però vas tornar-me un animal; la teva pell em va deixar exhaust. Després, millor: un troç de carn, a casa meva. Carn selecta adobada d’espígol i marinada, pel gormand que era jo. Vaig saber com era estar dins teu, però no hi va haver manera de seguir-te una conversa. Et vaig donar el què tinc més a mà, la meva verga. Suplicis i llàgrimes de gelosia. Aquell gegant panxut, què li vas veure? Què et va donar més bo que jo?
Estimat David, només ets una marca fina al meu coltell de cow-boy.

Respostes

David: la pell del marbre
teresa serramia | 07/07/2011 a les 10:01

[Respondre]

amb un cisell flamant potser
feriren la mirada
marbre esculpit, glaçat
pell erta
eixit del fons del fons d’aquell misteri
entranyes de silenci

no hi ha límits ni barreres
pels teus ulls
ni per l’impuls
amb que et dotà el creador furtiu

espai enllà
temps enllà
ens setges, ens penetres
impactant
ens interpel•les:

què hi ha en l’enllà del més enllà?

Estimat David
crow6 | 07/07/2011 a les 11:57

[Respondre]

Estúpid estimat, has anat massa enllà, i el deixo: abjuro, oblido, m’allunyo, dels teus petons, la teva pose, els teus ulls buits de nen perdut. Com un foll de follia trista em vaig penjar del teu alè i les teves mans, dels teus llavis de marbre i fruita fresca. No va ser un bon començament, no: als urinaris, contra la paret, olorant deixalles d’altres. Però vas tornar-me un animal; la teva pell em va deixar exhaust. Després, millor: un troç de carn, a casa meva. Carn selecta adobada d’espígol i marinada, pel gormand que era jo. Vaig saber com era estar dins teu, però no hi va haver manera de seguir-te una conversa. Et vaig donar el què tinc més a mà, la meva verga. Suplicis i llàgrimes de gelosia. Aquell gegant panxut, què li vas veure? Què et va donar més bo que jo?
Estimat David, només ets una marca fina al meu coltell de cow-boy.

Mutació
Ogigia | 10/07/2011 a les 15:19

[Respondre]

En el gest d'ira
el monstre assenteix.

Sents la multitud a la plaça?

La torsió d'atacar
—monstre o vèncer—
tensa l'aire
amb còdols de sang.

Ves-hi, escup, odia, venja't...
Fins i tot la Venus dels Pitti
està expectant.

Deixa per la nit càntics,
dones al teu llit,
sacrificis de gràcia
a un déu cruel.

Ara ves-hi, sigues monstre
i arranca el cap
enderrocat.

Gràcies, deo
Carme Cabús | 11/07/2011 a les 13:22

[Respondre]

Ets un sol que s'irradia damunt de tot relatsencatala. I m'encanta.

Ua petiteta aportació fora de concurs
Carme Cabús | 11/07/2011 a les 13:34

[Respondre]

Escolta, Goliat

No ens venceràs perquè sigui gegant
la teva força bruta desfermada.
Entre els rulls del meu poble hi és vibrant
el seny d’un déu: la intel•ligència clara.

RE: RPV 177 Un tal DAVID
rnbonet | 11/07/2011 a les 15:47

[Respondre]

Amb mirada tensa i expressius ulls
-que es miren de gaidó el confiat gegant-
esguardes l'infinit de més a esquerre
i t'encomanes al déu d'aquell teu poble.

Identitat de pedra pesada i alhora fràgil,
cor de vidre obscur, cos de marbre blanc
fet per dits que no són teus, sinó del mestre;
molsuts els llavis, va i arrufes celles.

I penses en allò que fou possible
-perpètua imatge d'un desig complit-
creuant camins de vida i existència
en el món que batega a l'altra banda.

I preparada la pedra dins la fona
la quimera et trepitja amb veu sobtada
i s'esberla la veu de la matèria ingràvida
en bocins microscòpics de paper de bíblia.

Delícia pètria
deòmises | 11/07/2011 a les 17:45

[Respondre]

Sotja el sol i sabràs com vèncer
El cingle fet carn i ossos i ulls,
Que llança damunt teu els traülls
D'una caterva que, com el gegant, no pensa.

Pedra contra la mola, toca el foc
I crema'l amb la força de la brisa
Només, amb l'ajut d'un cel que s'allisa
Travessat per un cap enorme com un roc.

Albira l'alba clara que comença
I desterra del teu cor la temença
I la sofrença, perquè et mou la ment.

Marbre de les delícies, esvelt, jovenívol,
Sotmet a la teva fona el poble planyívol
Que confia la seva sort a la buidor ingent.

d.

Delícia pètria (aquí més ben pentinada)
deòmises | 11/07/2011 a les 17:46

[Respondre]

Sotja el sol i sabràs com vèncer
El cingle fet carn i ossos i ulls,
Que llança damunt teu els traülls
D'una caterva que, com ell, no pensa.

Pedra contra la mola, toca el foc
I crema'l amb la força de la brisa
Només, amb l'ajut d'un cel que s'allisa
Travessat per un cap enorme com un roc.

Albira l'alba clara que comença
I desterra del teu cor la temença
I la sofrença, perquè et mou la ment.

Marbre de les delícies, esvelt, jovenívol,
Sotmet a la teva fona el poble planyívol
Que confia la seva sort a la buidor ingent.

d.

Esplet de roca
Xantalam | 11/07/2011 a les 23:29

[Respondre]

El pes del cel sobre la testa
de pedra, l’enderroc d’una tempesta
en les ones del cabell,
un lleu moviment pendular als ulls,
la quietud tibada dels llavis,
el nus del temps en cada escletxa oberta.
L’entrecuix, l’entrecella, l’entrellat...,
oh,tensió obscura, clivella
la basarda! Ressona la bellesa
pètria en l’esplet de roca.
Memòria rígida i furient,
atura l’instant sempitern!

Tu ets l'home
angie | 12/07/2011 a les 13:32

[Respondre]

Gira el coll i mira'm,
m'amaga la teva ombra,
nu i pur et contemplo
a tothora.
Tremola l'aire
en tocar ta parpella,
balbuceja en arribar al pit
amarat de lluna plena.
Em cerques a l'esquerra
mentre m'adormo damunt
l'espatlla dreta,
i el joc perla la galta;
la sang flueix,
tan sols resta latent,
immòbil,
esperant el bes a la boca
i el suspir que et falta.

angie

RE: RPV 177 DAVID
- | 13/07/2011 a les 00:21

[Respondre]

Se que estic fora de termini (passen uns vint minuts), aixi que l'envio fora de concurs, perque la imatge m'agrada molt, i m'hi he posat ara, a correcuita. :)

Seràs pedra

Com podria jo, tan sols un home,
vèncer allí on ningú abans ha reeixit?
Com podria jo enfrontar, un home sol, tan negra fúria?
Tinc tan sols una fona a les mans nues,
molt coratge i ferm esperit.

Es l’abisme qui ha forjat tals criatures,
mes no seràs tu un altre Hipòlit traït per Fedra,
doncs és teu el gest precís que enfonsarà aquesta torre,
i ho faràs, sí, i estaràs sol, però per fer-ho
esdevindràs home de pedra.

Cercador

Llista categories

Recomanats editora

Detall intervenció

Estimat David

Respostes

Respon a aquesta intervenció

Nous recomanats editora

Últims comentats

Nous més llegits

Nous més comentats

Nous més votats