Sí, ara sí que ho penso ...

té els seu pes i la seva lleugeresa, no ens ha d'impedir volar, ens hi ha d'ajudar.

pens molt en l'acròstic pot ser un presagi l'ovulació és un moment complicat i feliç a l'hora
entenc la motrt com part de la vida

Em sap greu que sigui autobiografic, però alhora m'alegro que ja ho haguis superat. Paraules dolçes per un relat amarg. La tristor de la "dolça separació" li dona un toc romantic i alhora melancolic a una poesia plena de sentiment, escrita i dictada pel teu enorme cor.

Enhorabona. Segueix escrivint.

Sanke85

...ara sí que penso que acabo de descobrir-te un bell relat intimista, carregat d'una sensibilitat encisadora.

Però a més, en cap moment deixes de banda el vessant més purament literari. La història està tractada amb un rigor estilístic que li dóna equilibri.

Partim d'una relació ideal, de la descoberta de l'amor, de l'aprenentatge de l'estimar... i les paraules ens duen, a poc a poc, com el lent degotim de la pluja minvant, cap a una separació.

I la lectora comença a intuir un replantejament de la trama, una nova conducció cap al dolor d'aquest final, o bé cap al record angoixant, o bé cap a... els camins estan oberts i disposats perquè l'autora decideixi per on tirar.

Però no: el que semblava una separació causada pel desamor, en realitat esdevé un final dolorós (malgrat l'afirmació La mort és una separació dolça, al cap i a la fí.... ), un adéu per sempre... La mort.

Però la narradora ha triat una perspectiva molt concreta, alhora d'escriure el relat. S'ha situat en un temps allunyat dels fets descrits, quan la protagonista que parla en primera persona ha evolucionat, ha viscut, s'ha separat en el temps. I gràcies a això atorga al relat la serenor de l'equilibri, enlloc de tenyir-lo d'una pàtina melancònica. Gràcies a això defuig tòpics que podrien empobrir la narració.

I l'autora clou la història amb una frase que ens retorna a l'inici, al títol, a l'embrió de tot plegat: Sí, ara sí que penso que aquell va ser un temps bonic de la meva vida.

M'ha agradat. M'ha sorprès. M'ha encisat.

Un petó,

LLIBRE

PS.- Ens veurem-coneixerem dimarts? Si és que no, fes-m'ho saber. Si és que sí, digues-m'ho. Com el petit príncep, a mi també m'agrada preparar el meu cor.

‘La mort és una separació dolça'... és una afirmació molt... meditada, suposo. Amb el temps, si que la mort pot ser una forma dolça de separació, ja que no hi ha rancúnia, no hi ha cap retret, cap culpa, cap mal pensament... i amb el temps només és recorden aquells bells moments, instant feliços i bons moments... i és molt senzill esborrar aquells moments no tan agradables...
Mai havia pensat amb la mort com una ‘separació dolça'... més aviat, tot el contrari. Perdre algú estimat per sempre i sense cap altre explicació que el destí... a mi em provoca ràbia, impotència, injustícia... però tens tota la raó... amb el temps, aquest sentiments és van transformant i s'acaben recordant els moments passats amb dolçor i amb un petit somriure de nostàlgia...
M'ha agradat molt com expliques els teus sentiments d'aquella època ja passada, amb una tristor molt tendre... i tenint molt clar que no ens podem quedar en el passat... nosaltres no hem mort... i el que hem de fer és no oblidar mai, però viure!
‘Ara, el teu record és la meva memòria i em fa dolça companyia.'... així a de ser, ara i sempre! no podem (ni hem d') esborrar el passat, hem de conviure amb el passat sense dolor... amb alegria per la sort d'haver passat tants bons moments.
Podria dir moltes més coses, però el millor és tornar a llegir el relat, que tu ja ho dius tot!

un petó!
Jordi.

... és una bona teràpia per superar dolors com aquest. Una mor truncat per la mort et deixa un record dolç, perquè no hi va haver lloc pel desamor. També, naturalment, un record trist, perquè mai no sabràs com haguéssiu acabat. I un record irat, perquè es trunca una vida i una ànima.
Jo, ara mateix, estic a punt d'estruncar alguna cosa, també, perquè la petitona dolceta que tan bons comentaris ha rebut no s'adorm i no para de plorar. Gràcies al Sr. Estivill i el seu mètode. En comentaris successius aniràs sabent com va.
Tornant al text, a mi també m'ha agradat com està redactat, dolçament. I potser el comentari sobre els plors de la nena no queden escaients, però no me n'he pogut estar.
Un petó, estimada
Glòria

Aixecar-se desprès d'un cop dur. sempre costa però tu ho vas fer. Sempre queda el record, això no ens ho treu ningú. Les vivències formen part de l'experiència que sempre acabem passant. Ho vas escriure amb molt de sentiment, com tot el què escrius m'ha arribat a la profunditat del meu ésser.
Una abraçada ben forta!

Hola, Brideshead

Et comento aquest relat que és un dels pocs en prosa (poètica, això sí) que has fet.

M'agrada la simetria del conte (comença i acaba amb la mateixa frase i fas servir varies vegades la fórmula "dolçament, gairebé sense adonar-me'n"). També m'agrada la frase que obre i tanca el relat, com insinuant que has passat per mals moments però que has fet les paus amb la vida i el que et queda ara és un dolç record que t'acompanya i t'inspira.

Jo sóc un amant de les històries i tu aqui deixes el relat gairebé tot a l'imaginació del lector i et centres en transmetre els teus sentiments. No sol ser el que jo busco, però m'ha deixat amb bon sabor de boca i em sembla prou ben escrit.

Seguiré llegint

és un relat dolcíssim, de debò... Conté una melangia difícil de definir. Molt especial.
Ah, i gràcies pels teus comentaris

Thalassa

Gràcies als dos pels vostres comentaris. No sabeu com m'anima veure'm comentada! Lúnic que volia ressaltar és que no vaig voler escriure un relat d'un desamor... perquè no ho és. Al contrari. Aquestes dues vides les va trencar la Mort, però potser no ho vaig emfatitzar prou. I és autobiogràfic (per desgràcia, però superat, tal com explico).
Un peto molt gran per als dos, m'encanteu vosaltres i els vostres relats!

...per aquest text encisador, que explica el desamor des d'un punt de vista tan dolç . Potser n'hauria d'aprendre de tu! :P M'ha agradat com estructures el text.
Gràcies també pel teu suport a "Et sento", la veritat és que després de llegir aquell comentari em vaig quedar bastant capficada, si d'un sol poema se'n podien treure tants punts negatius... Suposo que intentar millorar algunes coses és fàcil, però si ha de ser tot ja costa més, hauria d'haver trencar del tot amb el meu estil.
Apa, una fortíssima abraçada amb una dosi ben alta de màgia!

és un tema molt recurrent a RC. I potser per això el que més compta d'aquest tipus de relats és la forma que l'autor li acaba donant. Perquè el contingut, fet i fet, divergeix ben poc.
I la forma que li has donat m'ha agradat. Algú -la Ilargi, em penso, però no n'estic segur, ara mateix- va escriure un relat titulat: No em vull tornar a enamorar. El títol ja era contundent per si sol i resumia perfectament el redactat. Després va escriure una segona part matisant aquell sentiment que havia sorgit del final d'una relació.
El teu relat parteix d'un punt de vista diferent; és una reflexió més madurada. Veus aquella relació des de la distància i acabes retenint allò més positiu. M'ha agradat.
Me'n vaig a llegir el més recent dels teus relats.
Fins ara!

Vicenç