Pinya de rosa

... si hi has estat mai, però entre Blanes i Lloret de Mar hi ha un jardí botànic, entre un turó i una cala preciosa, que es diu Pinya de Rosa... Fa ben poc l'ajuntament (crec que de Blanes) el volia vendre perquè hi construïssin apartaments, hotels de luxe i no sé què més. És una pena!! Però entre tots, vam aconseguir que, de moment, Pinya de Rosa encara resti inalterat i que el puguem visitar... és una joia, us hi convido.
Pel que fa al teu poema, m'ha agradat força però potser el trobo una mica complex, no ho sé ;)

Jofre,

Has nodrit la terra i impregnat de les aromes més exquisides el nostre jardí.

Primer he pensat en Joaquim Ruyra i la Fineta feinejant. Però el treball minuciós de paraules i bellesa que uses convida a més d'una lectura obligatòria.
Admirable com transmets aquest sentiment paradoxal de esclavitud i entrega, sense connotacions de sofriment ni alliberació extremes. Tot contingut entre la malesa destriada i la pulcritud que en resta, amb una exhuberància mediterrània pròpia dels que s'estimen la seva terra.

Tot un petit tresor autòcton, un homenatge preciós a la bellesa i a la vida. Sí, definitivament n'ets un esclau enamorat.

Llegir-te sempre és un plaer per a tots els sentits, que invoquen amb delit la memòria.

Una abraçadassa, Jofre!

m

Necessitava dur a la sang unes gotes de narcòtic suau per tal de llegir aquest poema i destil·lar-ne entre mot i mot el subtil alè que el dreça talment delicat suport d'estructura cristal·lina.
I tal vegada em confondré amb les meves especulacions i conclusions però el que m'ha semblat comprendre, ara, té per a mi una aparença ben clara.
I és que vos, l'humil pescador d'ànima tan fulgurant i noble que enlluerna, us manifesteu esclau de la Bellesa en el sentit més ampli, però per damunt de tot el femení i de la qual no us en creieu mereixedor ans esclau.
També sentiu afinitat per qui com vos la contempla car us és mirall de servitud. Embriagat amb el perfum que exhala atresoreu infinitat d'il·lusions amb l'esperança que lliurin, amb el temps, el fruit tant anhelat.
I vos, l'immens hivernacle d'interior calidíssim, bulliu amb el vostre desig vehement de tornar el somni realitat.
Si creus que divago Jofre, perdona'm. Els teus complexes i preciosos poemes permeten tantes lectures que es fa inevitable...
Una abraçada!

Aquesta terra que nodreix les belleses més subtils i exquisites, les remors més suaus i captivadores, els aromes i els colors més penetrants i agossarats.
Essència de vida en les seves entranyes que són màgia i encís dins dels seu esclavatge sense fi.
Imatges que espurnegen pels llargs camins de la teva mirada, que vessen els teus sospirs més profunds. Esdevens jardiner i sustrat alhora, una pinya d'emocions regades amb la teva pròpia sang feta paraules.

L'he trobat un poema complexe i molt profund...

Gràcies de tot cor per tots els teus comentaris i pels intercanvis d'idees i percepcions que em dibuixen un somriure sempre nou.

Una abraçada!

Algunes vegades, parlar del què i del com escrius m'és complicat. T'admiro en silenci i ens fas feliços...

Parles de la vida i del que tot això comporta. Petits trossos, de mica en mica, de la realitat i la quotidianitat que, en molts de cops, ens sentim identificats; aguditzant poèticament la fantasia-realitat, donant lliure curs a la imaginació: un món (el teu, possiblement...) real-irreal (-qui sap!) que contemples àmpliament, irònic o reflexiu. Uns llocs de la vida tan propers com llunyans, on habitem i on habiten uns éssers de formes naturals fantàstiques;

Peixos, indrets, aigües, flors i mars que ens purifiquen l'esperit. Una renaixença en contrades creïbles-increïbles. Faula, engany i, al final, misericòrdia. Personatges que imagino mig ajupits -de vegades- en un costat gòtic, semi-armats per una agulla i suspesos en la sortida d'un mur.

Figures, personatges, animals i aigües, doncs, que no s'han d'entendre petrificades ni immobilitzades, sinó àgils, vives i contemporànies de carn i os. Per moments són perennes i en altres efímeres, car semblen meditar sobre el destí que s'agita en la llunyania.

Gràcies, Jofre, per donar-nos la possibilitat de llegir-te.

Una abraçada!

d'aquest jardí silvestre on conrea les pinya de rosa més preuades (m'ha recordat un títol d'un dels nostres millors escriptors: Joaquim Ruyra) , les poncelles blaves que fan somriure la Sissí?(l'emperadriu Isabel d'Àustria o el seva homòloga ensucrada de la pel·lícula dels 50?) és el jo poètic que omplirà tres senalles dels calzes més exquisits? És també un poeta o és, simplement, un bon jardiner esclau de la seva llengua?

Aromes, maigs, clazes, colors... Un bell poema, Jofre, d'un escriptor que en sap de llengua i que, amb tota possibilitat, la conrea, l'olora, l'admira i, sobretot, se l'estima.

Fas de la llengua, Jofre, la teva pinya de rosa

Petons.

Glòria - Lavínia