NO M'ATABALEU

És un poema molt bo, excel.lent... té un bon argument i és senzill per a pensar... xe què bo... pensa.. pensa Aurora... és millor un poc i no massa. Un cordial salut. Rafael Molero

Però, a vegades, "El hombre propone i Dios dispone".Sí que, quan hem de decidir quelcom important ( i què fer amb la resta de la nostra vida ho és),necessitem que ningú ens atabali ni ens distregui.
Com sempre, un plaer llegir-te.
Un petonet.

Aquests moments de quietud són necessaris, i tant que sí. Més les decisions d'avui poden quedar fora de lloc demà.

Sigui com sigui si el nostre guia és l'amor, segur que les determinacions, siguin caduques o perennes, seràn encertades.

Com sempre enamoren les teves paraules.

Jordi

...de silenci et fan veure que a vegades per molt que vulguis encarrilar la teva vida, el millor és viure-la. Cada segon pot canviar el que un moment abans has pensat, per això val més fer una parada al camí respirar fons i continuar intentant ser el més feliç que puguis.
Mercès pels feus comentaris i una forta abraçada.

Sssshhhhttttt…. Silenci, l'Aurora pensa. Quan l'Aurora pensa és tremenda. En què estarà pensant? Ni se us ocorri entorpir els seus pensaments. Aurora… Estàs aquí?... Aurora! Aurora!... Està filant, està meditant.
-Deixa-la! No la molestis més.
-Si no la molesto. El que passa és que em té intrigat.
-No veus que pensa en el seu futur?
-Estàs segur?

Una decisió tan important com el futur d'una vida bé es mereix una atenció especial, amb silenci profund. No val atabalar-se. tots els verbs són benvinguts si porten cotó fluix a l'orella. I aquest poema els troba, amb frases breus i paraules encertades per al seu objectiu. Musical i ben trenat, he gaudit i espero no haver-te distret amb massa soroll. Ah, moltes gràcies pel comentari del Júpiter. A mi tampoc m'apassiona gaire el futbol, però sí les petites històries socials, la inocència dels inicis d'aquest espectacle tan exagerat ara. Podria haver parlat d'una entitat sardanista, un ateneu popular, un centre excursionista o qualsevulga altra activitat. Però a sota de casa tinc la orxateria Tio che, molt famosa i un dia vaig descobrir la màgia de la fundació del Júpiter. I em va enamorar, la veritat. Heus aquí. Una abraçada.

Aleix
-

... necesitem estar soles, en aquest cas en femeni, el silenci i la calma els millors aliats per superar moments delicats. Agafat al silenci, algafat a la calma, deixa el temps passar , donat el que et calgui,,, ja tornaras al xivarri moderat (no cal atabalar-se). >Però intenta no donar-hi masses voltes, és molt pitjor, el teu inconscient ja treballa, ja sap, la resposta viu dins teu i sortira quan estiguis preparada i no gaire atabalada ... Fes el que et faci feliç amiga !

Estic preparant una presentació d'un llibre a LLeida, crec que ets de per allà, o aquí depend de com és miri... ja t'avisaré, m'agradaria molt poder-te veure.

El minirelat que em vas comentar, el segon , el de la platja, en realitat no acaba bé,(em sembla que no me'n he sortit massa), la rossa que li fa massatge li prepara una de bona... Gracies per passar-te !!

Anna

No et vull pas atabalar, estimada Aurora, i molt menys amoïnar-te, però sí, importunar-te distraient-te una estoneta, amb una mica de xerrameca, que les cabòries de tant pensar de vegades també maregen.

En la primera lectura, vaig trobar, aquest “NO M’ATABALEU”, divertit, i fins i tot atrevit. Avui el trobo profund i seriós.

Les necessitats de que ens parlen els teus versos són tan universals! Però qui té la valentia de cridar-les als quatre vents i deixar tan clara la necessitat de decidir, personalment , sense ajudes ni influències, l’ important camí de la nostra vida?

“ BRAVO” Poetessa!

Una abraçada molt gran
Núria

A l’hora d’exigir silenci m’has fet recordar el dia que vaig fer cap a Lleida procedent de Vallfogona. Allí, durant la nit, tot era silenci, llevat dels sons naturals del carrer. A Lleida, en canvi, quan encara no existia la variant, tot era soroll. Al principi, certament molt difícil d’assumir; després, un s’hi acostuma.

Per això, urbanita com ets, fas bé de demanar silenci. I molt més quan expliques tan acuradament els motius de la teva sol·licitud. Tots necessitem silenci, quietud i pau al nostre voltant. Les distraccions solen ser traïdores i dramàtiques, fàcilment et desvien del camí triat i, després, costa tant tornar-hi!

Espero que el teu clam sigui escoltat i aconsegueixis trobar les decisions correctes per encarar el tram de viatge que et resta de la teva vida.

Veig que segueixes fidel al teu estil de poetitzar la quotidianitat. Continua per aquest camí.

Raül

només per una estoneta Aurora, perquè pensar massa tampoc no és bo, i t'ho dic per experiència !! Després d'un bon silenci cal també obrir-se al que ens envolta, als sons de la natura, de la música, a una bona conversa...

i ja no t'atabalo més ;-) ... je és broma !
petonets
joan