Foto de perfil de Jordi Abellán Deu

Jordi Abellán Deu

125 Relats, 197 Comentaris
43939 Lectures
Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
M'agradaria dir que sempre m'ha agradat escriure. Però no puc.

Vaig començar a escriure petits pensaments en forma de pretesos poemes, i dic això de pretesos, perquè no me'n considero de poeta, quan ja tenia algun que altre anyet.

El que si vull que sapigueu, és que escriure m'ha ajudat molt a intentar, que no aconseguir, posar d'acord el garbuix de dalt del sostre, si preferiu la part pensant, amb la part que batega, "boom, boom, boom.", que diu el Peter Gabriel en la seva meravellosa cançó Solsbury Hill.

En fi... Que potser abans de morir alguna cosa hauré après i de moment estic content amb intentar-ho.

Una abraçada relataires.

Jordi


P.D.

Algun cop he pensat en comentar algun dels relats que llegeixo d'una forma més personal al relataire. Potser algú de vosaltres pot haber-ho pensat al llegir alguna cosa que jo hagi escrit.

Només per si voleu us deixo una adreça de correu electrònic pel que vulgueu comentar, dir, criticar, o el que sigui que us vingui de gust.

jordiabellan@gmail.com

Últims relats de Jordi Abellán Deu

Últims comentaris de l'autor

  • Jordi Abellán Deu | 30-04-2017 | Valoració: 10

    És un desig profund de presència de l'altre. Aquell sentiment, com quan et despertes i encara no et vols llevar, de retenir ni que sigui un instrant més l'objecte de desig.

    M'ha agradat molt. Felicitats!

    Jordi

    P.D.

    Gràcies pel teu amable comentari al meu relat "Què puc fer jo?"

  • Jordi Abellán Deu | 25-11-2016 | Valoració: 10

    Descrit per algú que no sols aprecia les petites coses que passen quan el cel ens atorga el de la pluja, sinó també de qui vol veure més enllà amb els ulls de la comprensió i a la vegada imaginatius. Les gotes fent xerrameca del que han vist en el seu viatge descendent fins el terra o alguna fulla d'algun arbre.

    L'atreviment del pensament que es vol emportar el noi a casa per ensenyar-li el que se sap sobre "l'amor i com s'expressa"; la dansa dels paraigües vista des del cel, inici del viatge de la pluja, com una escena de musical (no sé perquè penso en la pel·lícula "Los paraiguas de Cherburgo").

    I finalment el retorn a casa, potser un entorn que ens fa tornar a tocar de peus a terra i deixar la imaginació de banda? No sé si és així però fa pensar-ho la descripció del retorn com a feixuc.

    Un relat molt evocador tot plegat.

    Jordi

  • Jordi Abellán Deu | 20-11-2016 | Valoració: 10

    Montse. En tots els sentits de l'expressió. Molt de gust de conèixer-te perquè, si no vaig errat, és la primera vegada que em comentes un relat i és també el primer cop que bescanviem impressions. de gust de llegir-te per primera vegada. He de reconèixer-ho. Però realment ha estat una lectura plaent, que m'ha proporcionat plaer i m'ha fet trempar, tant físicament com mentalment.

    T'ho dic així de clar perquè el teu relat no es mereix de ser comentat amb subterfugis, ni paraules discretes, ni eufemismes. Has usat les paraules justes en el moment just.
    Així unes vegades has dit "polla" i una altre "penis", i no ha estat perquè sí. És el mot usat amb saviesa, La saviesaa de qui compren l'ànima de les persones on el desig és tant essencial.

    En fi, Montse. Reitero la meva admiració i potser devoció per aquest relat i qui l'ha escrit.

    Espero que, encara que no sigui en missatges de mòbil, sinó en escrits que anem posant a disposició dels qui els vulguin llegir, també fem créixer el desig entre nosaltres.

    Una sincera abraçada,

    Jordi

  • Jordi Abellán Deu | 16-11-2016 | Valoració: 10

    Sembla difícil afegir cap lloança més a les que ja t'han expressat per aquest preciós poema que ens fa recorrer en uns breus instants tantes imatges.

    El temps que no podem aturar; el destií que no sabem si està escrit als estels; l'espera de Penelope de la que tu defuges. Penelope, l'esposa fidel que amb l'estratagema de teixir sense fi un inacabable treball va rebutjant pretendents, o aquella altra que en Serrat ens descriu amb "zapatos de tacón" que espera a l'estació el retorn de l'esser amat.

    El que si fas incansablement es viure a l'hora que ens regales amb els teus pensaments aquestes lletres que ens fan pensar que la viure consisteix en no deixar de brodar amb fils de distins colors la la tela en blanc de l'existència. Que cal no deixar d'esforçar-se en omplir-la de color y forma perquè al final tot plegat obtingui forma i dongui sentit al nostre pas pel món.

    Una forta abraçada Aurora.

    Jordi

  • Jordi Abellán Deu | 15-11-2016 | Valoració: 10

    El teu cru relat em fa sentir la buidor en la que, sense adonar-nos-en, ens submergim a diari. On els estímuls ens aborden sense cap harmonia, i ens entren paraules i imatges, i com tu molt bé expresses, ja no ballen.

    No ens acompanya un ritme on puguem composar una dansa amb la que expressar-nos, sols acaba, per aquell que sap intuir, deixant un buit difícil d'emplenar.

  • Jordi Abellán Deu | 01-06-2016

    Realment ens fem adults, i potser una mica més encara, quan comencem a temer el pas del temps. I aquest temor se'ns fica dins el cor i el cervell i ens aferrem a records de una vida plena i intensa, recordant els detalls del passat.

    Més és endavant que mirem amb respecte perquè intuïm que anem de baixada. Tal vegda això no sigui així i el que continuem fent és creixer en el nostre interior. Mes per creixer hem de desviar la mirada de passats i de futurs i viure el present.

    Un poema preciós, com tots els que llegeixo teus.

    Una abraçada Aurora.

    Jordi

  • Jordi Abellán Deu | 28-05-2016 | Valoració: 10

    tu em dius a mi de la meva sinceritat emocional. I jo que t'he de dir a tu de la teva delicadesa descriptiva. Si gairebé m'hi trobo a "La bodegueta". Aquells ambients dels anys 70, quan jo era un cadell, i tot just començava a tastar les primeres gotes d'alcohol. i el toc del plugim al carrer i la calidessa de l'interior de la taverna, en aquells temps plenes de fum dels cigarrets dels parroquians i les seves veus que no miraven de ser discretes.

    Ara segur que és més sa sense fums, però de vegades es pot trobar fins i tot a faltar.

    Diguem que et poso el 10 perquè no hi ha l'onze.

    P.D.
    Em tractes massa bé Aleix en els teus comentaris. Començaré a sospitar que m'aprecies. :-)

  • Jordi Abellán Deu | 05-05-2016 | Valoració: 10

    pel teu amable i animós comentari al meu escrit "En hores baixes". Considero una sort que des de el petit món dels relataires em donéu ànims. us ho remeció sincerament.

    Veig que en el teu preciós "Requiem" també hi ha notes i harmonies de nostàlgia i de sentiment de la vida fugisera. Tots passem per moments o èpoques en les que els colors deriven cap al negre i sembla que perdem il·lucions i esperança. Malgrat tot sempre tenim que agrair, com tu ho fas amb la teva mare, el regal de la vida.

    Un poema preciós.

    Gràcies de nou,

    Jordi

  • Jordi Abellán Deu | 02-10-2015 | Valoració: 10

    De vegades hi ha instants que ens omplen una eternitat. Un sens fi de imatges, olors, sons que durant tot el nostre recorregut per l'existència, insisteixen en retornar i retornar-nos de nou a aquel instant viscut. Són petits tresors que guardem al cofre de la memòria.

    M'ha encantat la teva deliciosa manera de descriure-ho.

    Jordi

    P.D.
    M'ha fet gràcia la coincidència de la idea de la eternitat en un segon amb el meu escrit.... Eternitat en un segon. :-)


  • Jordi Abellán Deu | 30-09-2015

    T'he llegit avui amb cert dolor també causat per la separació de qui va ser companya durant molt de temps.

    M'han semblat magnífiques les "bombolles de recors" i el sentiment de "alegre tristesa". Realment de vegades quan m'acompanyi la solitud també reventaré alguna bombolla de la memòria (com un plàstic d'embalar) que m'inundarà de vells sentiments que havia deixat enrera.

    Seguim llegint-nos.

    Jordi

  • Jordi Abellán Deu | 25-09-2015 | Valoració: 10

    Així és com m'ha deixat el teu extraordinari poema.

    Doncs no afegiré res més que la meva expressió de la admiració que m'ha causat llegir i rellegir les teves paraules.

    Jordi

  • Jordi Abellán Deu | 17-09-2015 | Valoració: 10

    Crec haver entès les teves paraules. Parlem del menut, de qui la imatge ha creuat el món sencer. Oi?

    Les ploroses ones. I com no? Tots hauirem de vessar llàgrimes davant la tragèdia que aquest menut ens ha posat, de forma dramàtica, en plens nassos d'un món injust.

  • Jordi Abellán Deu | 17-09-2015 | Valoració: 10

    Humits per la brisa del mar i per la suor de les pells que suen amb l'esforç impossat pel desig i el plaer. Humit dels fluxes que el sexe allibera.

    Què bé somniar en amors alliberats de lligams i pautes a la vora del mar. Sols passió i desig.

    Somnis, somnis són però la imaginació ens porta també a gaudir de les teves suggerents paraules.

    Com sempre és un plaer llegir-te

    Jordi

  • Jordi Abellán Deu | 14-09-2015 | Valoració: 10

    Potser el secret de tot plegat seria ensenyar a "la veu que martelleja les entranyes" a dir en loc de no, no, no que sí, sí, sí. Que el moment es viu tal com arriba sens pensar en l'instant següent, tan sols absorvint l'esència de l'instant i acceptant que "Tempus fugit".

    Una abraçada

  • Jordi Abellán Deu | 11-08-2015

    Mai ningú se'n va del tot mentre hi hagi algú que mantingui la flama del seu record guardada en el seu cor.

    Un recull molt tendre a l'hora que realista (no estalvies ni els roncs) de allò que el pare va imprimir en el teu record i la teva vida i el que va significar per tu.

    Jordi

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: