Enginyós... o bé enginyer?

Un relat de: EULALIA MOLINS ARAGALL

L'Ignasi, s'hi va trobar. De cop i volta, arrencat de les faldilles de la seva mare, sense haver treballat enlloc que no fos a casa seva, un bon dia se'l van endur.
Com podia ser, que una maleïda carta, que no havia tingut temps ni de llegir, l'apartés dels seus éssers estimats? Què li passaria? On el portaven?... Aquestes preguntes voltaven pel cap del pobre noi, marejat, espantat, i molt acollonit, però molt!
Corria l'any 1936, i la guerra havia començat. "On era la guerra? Qui feia la guerra? Perquè a ell li feien anar?"
Pobre Ignasi! Poc s'ho podia pensar que el portaven a primera línia de foc, amb una colla de marrecs, anomenats, la lleva del biberó. Eren tant joves...!
El xicot, va estar de molt mala sort, tot hi que els de casa seva li van dir:
-Quina sort que has tingut, fill meu, t'haguessin pogut matar!
Però en passar pocs dies des de la seva incorporació al front, una maleïda bala, que no anava gens errada, i de la qual l'Ignasi sempre va dir: "Aquesta anava per mi!", li va entrar per un costat de la cara, deixant-li la llengua penjant d'un fil.
-Aquest xicot se'ns mor! -cridaven els companys, trasbalsats, espantats i cagats de por.
Ell no ho recordava, però es va despertar en un hospital; un hospital militar, molt lluny de casa seva, on els pares i el germà no el varen poder anar a visitar.
Una vegada guarit, i una miqueta recuperat, li va semblar que allà dintre no hi estaria malament... Roba neta, tres àpats diaris, algun company de la seva lleva, que també romania ferit, i molta seguretat! Allà dintre s'hi sentia molt segur, gairebé com a casa seva, al costat de la mare.
A dintre de l'hospital hi va passar una bona temporada. Li semblava fins hi tot, que havia canviat d'estació de l'any: si en entrar-hi era a ple hivern, ara la temperatura ja era de primavera.
Corrien rumors, d'aquí i d'allà, que molt aviat li donarien l'alta.
-Qui t'ho ha dit? -li deia el seu company de cambra.
-Noi, "radio macuto". Ja saps que aquí tothom parla i ningú es destapa!
Es va començar a acollonir. Es pensava que en sortir d'aquell hospital, l'enviarien cap a casa, llicenciat, com un ferit de guerra, però no, semblava que en sortir d'aquell hotel, el tornarien al front. No s'ho mereixia, hauria de maquinar algun pla.
I coses de canalla: en defecar aquell matí, se li va acudir de tirar a dintre de la gibrella un got d'aigua, i va començar a remenar i remenar, fins que la barreja era molt líquida, moltíssim, tant que l'infermer que la va retirar, li va dir:
-Noi, això no pinta gens bé. Haig d'ensenyar-ho al metge.
A l'Ignasi ja li estava bé, i també la medicina que li van receptar, encara que no la prenia, perquè només d'imaginar el que li costaria d'anar de ventre, ja li sortien totes les morenes del seu lloc.
Això ho va fer durar molts dies. Cada matí tenia la feina de tirar el gotet d'aigua a dintre de la gibrella i, a remenar s'ha dit! I com que semblava que no tenien medis per a fer cap analítica ni prova semblant, per la por que aquell xicot es quedés escolat a dintre de la gibrella, el varen enviar a casa de baixa, fins que es va llicenciar!
El pare, en saber totes les peripècies que havia viscut el fill, li va dir:
-Em semblava què eres molt enginyós, però ara resulta que ens has sortit enginyer... Saps que ells, com tu, se'n surten d'unes de molt grosses?

Comentaris

  • Un bonissim relat.[Ofensiu]
    JOANPG | 17-02-2009 | Valoració: 10

    En fas una descripció crua i divertida al mateix temps d'uns aconteixements que mai més s'haurien de repetir. El meu pare, que era més gran, m'ho feia coneixer quan vaig començar a fer preguntes. Va ser esgarrifós. Hem de fer coneixer al jovent que ara puja la realitat viscuda durant la guerra i la post-guerra, tant o més esgarrifosa pels vençuts. Gràcies Eulalia.

  • Un relat molt humà,[Ofensiu]
    brins | 24-01-2009 | Valoració: 10

    vestit amb fina ironia i expressat amb paraules àgils que mantenen l´atenció del lector des del principi fins al final.
    Quantes "picardies", se´ns podrien explicar d´aquells temps de guerra en què calia sobreviure gràcies a l´enginy...
    Com més gran em faig, més enyoro poder-les escoltar en llavis del meu pare que, per desgràcia, va morir quan jo era molt petita.
    Gràcies per mantenir, amb el teu relat, un record viu d´aquells dies.

    Una abraçada tan forta, que ni el vent que fa avui no se la pot endur.

  • 5è aniversari!!![Ofensiu]
    Ullsblaus1 | 11-01-2009 | Valoració: 10

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • Molt bon relat, Eulalia![Ofensiu]
    Xantalam | 02-01-2009

    Un relat cru, reflex de la nostra història, però a l'hora ple de tendresa. L'anècdota final li dona un toc divertit, inclús. Molt àgil de llegir.

    Gràcies pel teu comentari al REGOR, li ha agradat molt.

    Una abraçada i Bon Any Nou!

    Xantalam

  • enginyer de la memòria.[Ofensiu]
    anforsa | 31-12-2008 | Valoració: 10

    Boníssim, ben inventat i ben desarrollat. Val la pena llegir-te.Que una persona pugui entrar en aquell sentiment que tots els que varem viure la guerra, jo tenia cinc anys al esclatar, i no he gosat descriure res del que els meus ulls varen veure, i tu, amb aquesta boniquesa ens ho presentes amb una finor sublim... Res, et felicito de cor. no era covard aquest noi, aquesta quinta del biberó era la del crios que duen a matar a primera l'inea, carn de canó.
    En el meu poble, aleshores la Vilella Alta, dels deu o dotze que hi varen tenir que anar, no sé si en varen quedar dos o tres. mira, et faria un petó. gràcies per recordar la por en un crio com jo aleshores. ..Anton.

  • m'oblidava l'estil...[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 26-10-2008

    que el relat està molt ben escrit, que l'estil teu va creixent i cada volta ho fas amb més desinvoltura, sembla que et sents més àgil, però no val dormir-se, la literatura encara demana més esforç i concentració.
    Cal estar alerta i trobar visions oposades que poguin enriquir el text.
    En aquest, amb un final obert, sense lliçons morals ni ètiques (que ja saps que no calen), algú podrà comentar-te que has fet el relat d'un covard... més que d'un llest.
    Però quan penjem un relat, ens expossem a tot
    tipus de comentari.
    Segueix treballant, paga la pena.

    Ferran

  • molt bona pensada[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 26-10-2008

    i força enginyós, de ben cert.
    La pena històrica fora que aquesta pensada l'haguera tigut el caparrut que va organitzar la guerra, maleït sia el seu nom i el seu record que va provocar que tants joves d'aquesta terra nostra mai més veiessin el sol i els solcs de les arades.
    Una abraçada

    Ferran

  • Amb un toc d'humor[Ofensiu]
    lissin81 | 23-10-2008 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt el relat. Tot i tractar un tema força "espinós", l'instint de supervivència del protagonista i el que arriba a fer per no haver de tornar al front, m'ha fet acabar de llegir el relat amb un somriure.

  • Mon pare...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 23-10-2008 | Valoració: 10

    ...també va anar a la guerra civil, ell va estar a la comarca dels "Pedroches" a Córdoba, va estar a la guerra i va lluitar també una mica, en contava algunes anècdotes quan s'ajuntava amb un home del que no m'en recorde el nom que era d'origen àrab que també havia lluitat amb ell amb l'exèrcit republicà, un home morè i molt alt, del que tinc un record d'home bondadós, el seu semblant així ho donava a entendre, quan va vindre es va trobar amb la postguerra i tot de penúries a València, contava que al front a l'hora de dinar molts es llevaven la pell del paladar abans de menjar perquè se l'havien cremat el dia anterior de tan calent com estava el dinar, en contava moltes d'anècdotes mon pare. Quant al teu conte si que va tenir una molt bona idea el xic, s'ho va muntar molt bé i segons contava mon pare, que ja morí perquè era molt major, hui tindria 96 anys si visquera, no hi havia moltes alegries ni molts modernismes dels que disposaven els nacionals al bàndol republicà, ni tan sols jo vaig creure entendre, tampoc molts serveis mèdics. Bé Eulàlia m'acomiade de tu desitjant-te una bona tardor, ja veus que he tornat una altra vegada del meu descans en relats i torne amb més força lingüística que mai, i dic lingüística perquè de l'altra no vaig gaire sobrat, de moment ara, bé un petó ben fort i salutacions per a tu i la teua família. De Vicent.

  • terra | 22-10-2008

    La veritat és que m'ha agradat llegir els teus relats, trobo que no estan gens malament.
    A més, al veure el comentari que m'havies deixat m'ha fet gracia veure que eres del Berguedà...jo també!
    I una altra casualitat...jo estic estudiant periodisme i he fet algunes col·laboracions al Berguedà Actual, jeje!
    Continuaré llegint els teus relats.

  • Aterrador...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 21-10-2008 | Valoració: 10

    de pensar en aquells postadolescents des del punt de vista humà, però molt agradable de llegir amb l'humor que l'has sabut vestir. Per sort, el teu personatge va fer servir la picardia per lliurar-se'n, i prou bé que li va sortir. La de històries que probablement sorgirien de moments com aquells en que la necessitat obligava a ser enginyós, i enginyer si calia.
    Una abraçada i gracies pel teu comentari

  • Una bona historia.[Ofensiu]
    Alberich | 21-10-2008 | Valoració: 10

    Un bon relat el del noi que allarga la seva estada a l'hospital a base d'enginy...
    Persisteix en aquest gènere testimonial que és el de les memòries de la Guerra i que a més de tanta sang, tanta tinta ha fet vessar...
    Crec que, ara que ja quasi no queden supervivents d'aquella hecatombe -que fins i tot els intents de portar els botxins a judici per part del jutge Garzón, no són possibles per ser ja tots morts- s'hauria de conservar la memòria escrita. Totes les cartes, diaris de guerra, escrits, relats de memòries dels pares i els avis, que trobem a la calaixera s'haurien de portar a una mena d'arxiu, o compendi (res a veure amb el de Salamanca) que permeti guardar un fons documental que, potser, d'aquí a uns quants anys farà molta falta per poder estudiar correctament aquests anys tant crucials de la historia i les conseqüències per la nostra Catalunya.
    Endavant i disculpa el lapsus de l'1 que volia ser un 10 de l'altre dia...
    Salutacions.
    Ramon

  • hola![Ofensiu]
    Baiasca | 21-10-2008

    gràcies pel comentari!
    per entendre una mica més el relat, t'hauries de llegir dos relats anteriors que es diuen "unes cerveses de més" i "uns ulls verds de més", ara mateix treballo amb una quarta part (no se si l'última) que es diu "unes pluges de més"...

    si t'ho llegeixes, ja em diràs què et semblen!!

    i ara mateix no puc, però et prometo que et llegiré i et comentaré!
    Yas

  • La lleva del biberó[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 20-10-2008 | Valoració: 10

    Dos oncles meus van formar part d'aquesta lleva de marrecs que fa esfereir només de recordar-ho. El cas que tu expresses en el teu relat és ben divertit, explicat de forma senzilla i amena. Res a veure, sortosament pel teu personatge, amb la realitat que van viure els meus oncles i els seus pares.
    T'has quedat amb la part humorística d'aquells temps de guerra horrorosos. Com a defensora dels tocs d'humor s'agraeix l'orientació del teu relat. M'ha fet somriure per l'enginy d'aquest noiet que el que pretén és aferrar-se a la vida després d'estar a un pas de la mort.
    Has sabut transmetre al lector aquest sabor agredolç que ens ofereix la vida.
    T'agraeixo els teus comentaris i només et volia dir que l'angoixa que vas percebre en el meu darrer relat és ben lícita, ja que el text pot tenir diferents lectures per la seva ambigüetat. El que sí et puc assegurar és que l'humor que pretenia aportar se'm va emmandrir i va quedar força desdibuixat. Per tant, fora angoixes i a gaudir que són quatre dies. O sinó que li preguntin al teu jove personatge.
    Una abraçada.
    Mercè

  • ENGINYÓS[Ofensiu]
    IRINA | 20-10-2008 | Valoració: 10

    Descrius els fets d'una manera molt natural, amb un xicot com a protagonista que se les pesca totes, el que fa la por! Pobre canalla, el que devian patir en aquells temps!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de EULALIA MOLINS ARAGALL

EULALIA MOLINS ARAGALL

59 Relats

386 Comentaris

64081 Lectures

Valoració de l'autor: 9.48

Biografia:
NASCUDA A BARCELONA L'ANY 1.957, ACTUALMENT RESIDENT AL BERGUEDÀ, DES DE L'ANY 2005 HE COMENÇAT A GAUDIR D'INTERNET, EN SOC AUTODIDACTA, ENCARA QUE LI DEC MOLT APRENENTATGE AL JOVENT DE CASA. PUBLICACIÓ DEL RELAT "LA FALDA DE LA IAIA PEPA" EN EL LLIBRE "RETRAT DE DONES" DEL PRIMER CONCURS LITERARI DE L'ASSOCIACIÓ DE DONES DEL SOLSONES, PER EDITORIAL GRATA LECTURA. PUBLICACIÓ DEL RELAT, "AVUI SOPAREM A CASA" EN EL LLIBRE "ASSAIG GENERAL" DEL TERCER CONCURS LITERARI DE L'ASSOCIACIÓ DE DONES DEL SOLSONÉS, PER EDITORIAL GRATA LECTURA. PUBLICACIÓ DEL RELAT "QUATRE CARTES A VIDA O MORT" EN EL LLIBRE "INSTINT DE MARE" DEL CINQUÈ CONCURS LITERARI DE L'ASSOCIACIÓ DE DONES DEL SOLSONÉS, PER EDITORIAL GRATA LECTURA. PUBLICACIONS ESPORÀDIQUES DE RELATS EN EL QINZENAL, BERGUEDÀ ACTUAL.