QUATRE CARTES A VIDA O MORT

QUATRE CARTES A VIDA O MORT
Barcelona, 9 de setembre del 1947
Estimats tieta i cosins, desitjaria que en rebre aquesta carta estiguéssiu tots bé, nosaltres anem fent. Els uns, treballant i els altres, estudiant.
A casa hi ha novetats, la tieta, ahir a la tarda ja va tenir el fill que esperava. És un nen, i jo seré el padrí. M'ha fet molta il·lusió aquest nomenament, crec que és un càrrec molt important, i vol dir que ja sóc prou gran, i que els tiets confien en mi, i pensen que si els passés qualsevol cosa, jo sóc prou responsable per tenir cura de la criatura.
Sabeu què he pensat? Com que el meu fillol és tant petitet, quan parli d'ell, li podria dir "tap"... El tap fa això; el tap fa allò; el tap plora; el tap riu . Queda bé, veritat?
Ja sabeu que la meva cosina gran és la germana del tap, i que es porten vint anys de diferència. Ara, amb un germanet tan petit, gairebé que sembla la seva mare, tant o més que la tieta. Per això penso que en tindrà molta cura, i que si el tap té dues mares, en aquella casa tindran poca feina a criar-lo.
La meva cosina ha explicat, als pares, que de poc li ha anat a la tieta de tenir el nen a dintre del taxi que els portava a l'hospital, ha dit que només amb l'esforç de tirar-se un pet, ja ha nascut.
A mi m'ha fet molta gràcia l'anècdota, i he pensat que seria el primer que us explicaria. També han comentat que, en néixer la meva cosina, pels voltants del Nadal de 1927, la tieta i ella mateixa, gairebé, s'hi queden totes dues, en el part. Això ho deien de tan malament que va anar i, mira per on, ara que la tieta ja és molt més gran, té la criatura a corre-cuita.
Jo recordo el dia que la tieta va dir a la meva mare que esperava una criatura, semblava que fos un pecat, i deia que tenia vergonya de pensar què diria la gent. La mare li va dir: -Però què vols que diguin? No estàs ben casada, dona? La gent que parli, el que tu has de fer és cuidar-te i esperar que neixi aquesta criatura ben de pressa!
Bé, família, us aniré informant de qualsevol novetat, per ara he acabat aquesta carta. Rebeu una forta abraçada del vostre nebot i cosí.
Manel
Barcelona, 22 de setembre del 1948
Benvolguts tieta i cosins, què no sabeu? Diuen, que l'altre dia el meu fillol es va tirar daltabaix de la trona, i pobret, es va fer una banya de color blau!
També diuen, que l'altre dia se li va tombar la basseta, que la posen a sobre d'una cadira, i que va caure al terra tot i estar lligat. Però la caiguda va ser involuntària, vull dir que no es va tirar, si no que, pel que sigui, se li va tombar, i ell i trona, a terra. També diuen els tiets que ha caigut moltes vegades del llit. Es veu que és molt mogut, i no para ni dormint!
Quan jo vaig arribar ahir a la tarda a casa, vaig veure que hi havia el tiet assegut a la taula, i a terra hi vaig veure una cosa blanca que no era la "Lila", la nostra gosseta, si no que era el tap que ja camina, i per cert, ho fa molt bé i molt de pressa!
Ara de moment, camina, o millor dit, es mou fent servir el cul i els peus, i com que de tant en tant es pixa, deixa un rastre a terra, que sembla la baba d'un cargol.
De totes les maneres, em sembla que això d'anar per terra no li agrada gaire, perquè quan jo em vaig asseure per berenar, ell se'm va acostar, se'm va agafar a les cames, més ben dit, als pantalons, i es va posar dret. Jo el vaig ajudar una mica, però em sembla que no li feia gens de falta, ell solet s'espavila prou bé.
Volia asseure's a la meva falda, però abans de fer-ho, la tieta em va posar un sac a sobre de les cames, perquè duia un cul...!
Quan va veure que jo berenava, només em demanava un tros del meu pa, i li vaig donar el crostó " malaguanyat!", perquè jo me l'hauria menjat molt de gust i ell aviat se'n va cansar.
En acabar de berenar, jo el volia tornar a posar de peus a terra, però no ho volia de cap de les maneres, pobret, estava molt còmode a sobre dels meus genolls.
Ara us deixo família, fins la propera.
Manel
Barcelona, 20 de setembre de 1991
Estimada família, aquesta setmana ha estat molt trista per a mi i, tot el que portem de mes, ha estat un infern.
Aquest mes d'agost, el tap ha caigut malalt. Primer deien els metges que tenia petits atacs epilèptics, perquè movia el llavi inferior d'una manera involuntària, fins i tot li varen aconsellar que es posés una fusteta entremig de les dents quan tingués la crisi, en previsió que no li vingués un atac gaire fort i es mossegués la llengua, però després de fer-li algunes proves, han trobat que tenia un tumor al cervell. Verge Santa, un tumor!
La seva germana està desfeta. El seu germanet tan malalt, el seu gairebé fillet, amb una malaltia incurable. Ja us ho podeu imaginar, un drama familiar sense precedents a la nostra família. La dona del tap i els dos fills, també estan destrossats. El nen només li té tretze anys, i la nena, deu: pobre canalla!
A primers de setmana l'han operat, els metges han dit que han netejat tot el que han pogut, però... fins d'aquí uns dies no sabrem els resultats. Si li han tocat algun punt vital, pot ser que li quedin les extremitats tocades, això vol dir alguna mena de paràlisi, parcial o total. També ens han dit que li pot atacar la parla, i que tingui dificultats en expressar-se.
Encara és molt aviat, haurem d'esperar alguns dies. També està previst que li facin unes sessions de radioteràpia a la zona del cervell afectada, i seguidament haurà de patir unes quantes sessions de quimioteràpia.
Li esperen uns dies molt durs, i a la seva estimada família, també.
Ja us aniré tenint al corrent.
Rebeu una forta abraçada del vostre nebot i cosí que us estima.
Manel
Barcelona, 29 de gener de 1993
Estimada tieta i cosins, en aquesta carta porto el dol al cor. El meu estimat fillol acaba de morir. Aquesta matinada ha patit una parada cardio-respiratòria i ha mort a casa seva.
Tot plegat un bon enrenou, amb la canalleta pel mig i estant tots quatre sols a casa.
Tots veiem que no s'acabava de recuperar, perquè finalment l'operació el va deixar una mica tocat de tot el costat esquerre del cos, i la parla li va quedar afectada, tenint molta dificultat per expressar-se. Moltes vegades el veies nerviós quan, volent-te dir alguna cosa, no trobava la paraula que volia fer servir.
El juliol de l'any passat, en ser les olimpíades a Barcelona, tot i que varen passar tot l'estiu a casa, el tap, ho va passar d'allò més bé. Ja sabeu que els esports eren la seva devoció, i es passava totes les hores davant del televisor, sense adonar-se que els dies anaven passant. Tot i que li anaven fent les sessions de quimioteràpia, només passava les hores posteriors al tractament una mica marejat, però de seguida es recuperava.
Les festes de Nadal, d'aquest any 1992, les varen passar plegats a casa la seva germana, tota la família, amb alguna dificultat, perquè el dia de Nadal al matí, en voler sortir de casa, es varen trobar que l'elevador no funcionava, i ell no tenia forces per baixar les escales, tenint en compte que viuen en un cinquè pis.
La dona del tap, va trucar el servei d'urgències de manteniment de l'elevador, i varen venir a resoldre el problema. Això els va permetre poder sortir al carrer.
Una vegada passades les festes, tot va tornar a la normalitat, fins que aquesta nit el cor li ha dit prou, tenint la desgràcia de morir al terra del lavabo, on ha sofert l'aturada.
La seva filleta no podia entendre que el seu pare hagués mort a terra, tirat com un drap. Pobreta, tot i sent tant jove, ha definit l'estat en què va trobar i veure el seu pare per última vegada amb aquesta expressió: "El meu pare ha mort a terra tirat com un drap."
Li costarà de pair, a ella i a tots plegats.
Us deixo família, amb el cor encongit pel dolor i una tristesa molt profunda.
Rebeu una forta abraçada, i espero que a la propera carta us pugui explicar una bonica història familiar. A reveure.
Manel