No va de batalles

Un relat de: EULALIA MOLINS ARAGALL

NO VA DE BATALLETES

Corria la mitjanit del dia vint-i-cinc de juliol de 1938, quan el Daniel, juntament amb les forces integrants de l'Exèrcit de l'Ebre, del tinent coronel Modesto, van creuar el riu trencant les línies defensives del Cos d'Exèrcit Marroquí del general Yagüe.

El Daniel, com tants d'altres de la seva quinta, ja feia gairebé dos anys que es movia de batalla en batalla; la lleva del biberó, els hi van dir! Encara no havien sortit de sota de les faldilles de les seves mares i ja els hi van posar un fusell a les mans.

Fins aquell fatídic any de 1936, en Daniel mai no havia vist món. Per a ell la seva terra eren quatre cases aquí i allà, formant algun poblet petit que vorejava el riu Ebre, en les terres anomenades Ribera d'Ebre. Mentre va romandre lluny de casa, l'enyor que sentia no el podia explicar.

Recordava, amb enyorança, aquells dos llaüts que, fent de base d'una plataforma de fusta, formaven una gran barca, on podien travessar el riu amb el carro i les mules, per anar al tros, d'on treien la subsistència per a tota la família.

El pare, carreter d'ofici, feia el jornal a la botiga, on els carros no paraven d'arribar amb més problemes que no pas solucions, però ell se'n sortia, sempre se'n sortia! En Daniel anava aprenent l'ofici al costat del pare, però encara no tenia prou edat per agafar el negoci tot sol, i, mira per on, de cop, va tenir edat d'entrar a l'exèrcit i de lluitar a tort i a dret.

Per això aquell calorós dia d'estiu, en arribar a la seva estimada Ribera d'Ebre, va notar que les coses no serien de color de rosa, si havien de tenir algun color seria vermell, el vermell de la sang que ja anaven escampant amb pinzellades d'escopeta des de feia molts dies.

L'operació dissenyada per l'Estat Major del general Rojo preveia el pas del riu, la part més arriscada, aprofitant el factor sorpresa per diferents punts. Un cop superada la primera fase, les tropes republicanes haurien d'explotar l'èxit de l'operació endinsant-se en el territori seguint diferents eixos de penetració.

La sorpresa inicial de l'operació va ser un èxit, però la reacció de les forces franquistes va ser ràpida i en poques hores arribaven unitats d'arreu del país per reforçar la nova línia defensiva. A més, la intervenció de l'aviació i el control dels embassaments de la part superior del riu, van dificultar l'alimentació del front per part de l'Exèrcit de l'Ebre.

El Daniel i tants altres noiets arrelats a aquelles terres, es varen veure incapaços d'arribar fins a casa seva, per poder alimentar-se una miqueta bé o, si més no, per poder abraçar les mares, per dir-los que no patissin, que eren vius, i que defensaven la seva terra amb dents i punys.

Des d'on tenien instal·lat el campament, el Daniel i el seu company Màrius, veien casa seva i no podien remeiar l'atracció que sentien per acostar-s'hi. Potser ho podrien fer de nit, quan tothom dormís i el cos de guàrdia estigués distret. El cansament s'havia apoderat de tots plegats i, qui més, qui menys, perdia el mon de vista quan la tranquil·litat de la nit els cobria.

Ho varen fer: van arrencar a corre camps a través, sense mirar enrere, però algú els va divisar i va donar la veu d'alarma. Els dos nois es varen refugiar dins d'una bauma, arreplegats l'un contra l'altre; el cor els bategava al coll, sentien les seves pròpies palpitacions i pensaven que els soldats que els buscaven també les sentirien. Durant molta estona van sentir moltes veus que anaven cridant l'alto, no sabien a qui buscaven, però la feina que els havien encomanat era tornar amb els desertors vius o morts.

Van passar molts minuts fins que no es va sentir ningú rondant aquella bauma, de cop els dos companys, agafats de la mà, varen tornar a arrencar a corre fins que per la porta de l'estable es van endinsar a casa del Daniel. Allà tot era foscor i quietud, tothom dormia. Les dues germanes del Daniel, en una cambra petita, romanien quietes una al costat de l'altra. A la cambra del costat, hi havia els pares, dormint, descansant, potser somiant!

El Daniel s'acotà i tocà la mare a la galta, la dona entreobrint el ulls no s'ho podia creure, el seu Daniel a casa, el seu Daniel al seu costat; del crit d'alegria va despertar el pare, que, en veure el fill, va saltar del llit i el va abraçar com mai ho havia fet.

Tots plegats varen baixar a la cuina, on la mare va preparar en un tres i no res unes bones menges per als dos xicots; varen menjar de valent, sense dir res, però després varen haver de donar explicacions del fet que els portava a casa. El pare sabia que havien de tornar-se'n al campament, com més aviat millor, i, omplint un mocador de fer farcells amb pa i embotits, fruit de l'última matança, els dos joves varen emprendre la marxa.

La mare plorant davant de la porta, amb la mà els anava tirant petons, mentre el pare, caminant darrera seu, els anava empentant per donar-los més pressa.

Els nois varen arribar al campament sense ser descoberts, es varen apilar al costat dels altres soldats que dormien al ras i en sortir el sol ningú va saber qui era el que havia marxat, perquè, en passar llista, tots van poder contestar.

Fins el setze de novembre, l'Exèrcit Nacional, va dur a terme sis ofensives contra les línees republicanes. El que l'exèrcit de l'Ebre havia ocupat en un sol dia, va necessitar més de cent dies per ser recuperat.

De resultes d'aquelles operacions, hi va haver prop de 130.000 baixes entre els dos exèrcits enfrontats.

El Daniel va tornar a casa, ara sí, per quedar-se, podent explicar als seus fills i després als néts, la Batalla de l'Ebre, no pas un munt de batalletes.

També li agradava de posar-hi una miqueta de salsa als fets, i sempre va explicar el dia que per dinar en ple mes de desembre, els van donar una truita glaçada i que sempre més li havia quedat a un costat de l'estómac, cosa que ningú entenia, perquè ell ho paia tot, i mai es va queixar de res que no fos aquell singular gelat.

Comentaris

  • Hola Eulàlia[Ofensiu]
    bocidecel | 26-01-2009 | Valoració: 10

    Fa dies que no publiques i es fa estrany no trobar-te tampoc comentant, així que he pensat fer-te una visita.
    Aquest relat no l'havia llegit encara i m'ha agradat molt. No és només un relat, son bocins de memòria que val la pena recordar. T'ha quedat una història ben lligada i àgil que deixa de banda la cruesa de les batalles per endinsar-se en la tendresa, en la necessitat i el valor que té un retrobament amb la família, encara que sigui tan fugisser.

    Esperem retrobar-te. Una abraçada.

  • Lèvingir | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • per aquí al Ebre 2[Ofensiu]
    anforsa | 08-01-2009 | Valoració: 10

    Segurament que al valorar he clicat malament, jo volia posar-hi un deu, per mí s'ho val com a relat i com a memòria aprotada. Anton.

  • PER AQUÍ AL EBRE[Ofensiu]
    anforsa | 08-01-2009

    aper ser un relat i aporteu moltes dades. Modesto del que n'he sentit parlar, i tot el que aneu explicant. M'heu fer recordar quan petit veia les paves inspeccionant els termes, aquell soroll rum,rum,rum sincronitzat. les batalles aèrees entre caces d'un i altre bàndol... ( nosaltres estavem a uns trenta quilòmetres del Ebre cap al Priorat) El meu sogre que va aúltima hora tenir que anra al front i travessar el riu, Jo petitot,.. I en la retirada que ens volien fer anar cap aFrança.... Molts records, dels que no he escrit res mai i potser deuria fer-ho. Gràcies per el que doneu.Anton. Seguiré venint i publicant.

  • Perdona...[Ofensiu]
    Laiesken | 03-11-2008

    D'haver reflexionat abans i saber que aquest relat no és de ficció, probablement per respecte no hauria comentat res. De tota manera, crec que és així, com hem de fer honor a la nostra memòria, i ja està prou bé que surti aquest tema - durant tants anys (i encara ara) tristament amagat i silenciat -, tal i com vaig fer jo al meu treball de recerca del batxillerat - d'aquí que ressaltés l'errada històrica.

  • de fet...[Ofensiu]
    Laiesken | 02-11-2008

    Jo en tinc un relat semblant, però enfocat de diferent manera - i sobre la mateixa època. Es diu l'Espelma de la Història, i és dels que n'estic més orgullós (a més a més de que jo hi surto xDxD).

    I complementaré el que m'ha donat compte que s'ha comentat també per aquí.

    Efectivament, la República esperava allargar la guerra i així entroncar-la amb la 2a Guerra Mundial per poder rebre el suport del bàndol aliat i guanyar la Guerra Civil, dins del marc de la 2a GM. Però això era inviable, primer perquè Hitler esperava expressament que Franco acabés la guerra guanyant (entre una i l'altra no hi van haver més de 3 o 4 mesos, el temps per preparar-la) per tenir els pirineus coberts i així conquerir França sense grans esforços. I segona perquè les potències aliades no veien amb bons ulls la Espanya republicana, nomes cal recordar els Fets de Maig o els abusos dels incontrolats - i també dels controlats - al bàndol republicà, vam estar a punt de instaurar una Revolució obrera feta i dreta, i això al capitalisme no agradava gaire.

    Per altra banda, les causes de la derrota republicana són ben sabudes. Uns tenien ingents quantitats de material i els altres no (uns tenien aliats ferms i els altres no), i això influenciava els plantejament tàctics (els militars d'escola estaven en majoria a un sol bàndol); bona part de les terres que produïen menjar estaven a un bàndol concret (uns passaven gana i altres no tanta); un intent de revolució obrera i altres coses va provocar que uns tinguessin un exèrcit cohesionat i ordenat i els altres no... Em sembla que n'hi han uns quants més, però en resum és això.

  • Bona intenció[Ofensiu]
    Laiesken | 02-11-2008 | Valoració: 8

    I bona idea. Però, tot i que hi ha una bona documentació, com ja han dit per aquí, tinc que destacar que, en aquest relat, hi ha una errada que, en cas de que hagués de ser part del relat per mantenir la seva coherència, hauria passat, però en ser el cas contrari, crec que l'he de destacar. La Lleva del Biberó, els nois joves de 17 i 18 anys que van ser allistat a l'Exèrcit Popular, ho van fer durant la primavera de l'any 1938, i si dius que portaven dos anys mobilitzats quan la batalla de l'Ebre (que els van allistar el 36) vol dir que no cuadra. Que no passa res, però crec que si l'error històric no afecta la coherència del relat, es digne de ser rectificat. Evidentment, no van tenir temps de curtir-se "de batalla en batalla", perquè només van tenir temps de participar al front de l'Ebre i el Segre, perquè la guerra feia ja baixada i la república agonitzava.

    Per la resta, la aventura de la deserció que acaba bé no està malament - n'hi van haver molts i molt variats casos. I, el que més m'agrada, és que el protagonista sobrevisqués i que ho recordés per no deixar perdre la memòria. Tot i que cal dir que després de la Guerra encara els van tenir uns quants anys més de tenir armes a les mans (havien de fer el servei militar obligatori el 40 i el 41, de manera que el franquisme va obviar la guerra i els va tenir alguns anys més mobilitzats).

    I perdoneu-me si resulto amb aquest comentari molt pedant o bé de poca gràcia, no és la meva intenció.

  • Emotiu, Cert[Ofensiu]
    Igor Kutuzov | 01-11-2008 | Valoració: 10

    I molt ben documentat. No ho podria jurar perquè a la memòria tinc una via d'aigua. Però bonic, de debò. Aquells pobres no tenien cap possibilitat, va ser una carnisseria gratuïta. No tenien superioritat aèria, ni d'artilleria, ni blindats... M'he emocionat.

  • Ja ho dius...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 20-10-2008 | Valoració: 10

    ... no va de batalles. La guerra -la maleïda guerra-, només et serveix per a ubicar l'anècdota. Anècdota que hauria pogut acabar molt malament.
    Et poso un 10. No serà suficient per a esmenar el lapsus involuntari de l'Alberich, però sempre ajudarà!...
    Un petó!
    -Joan-

  • Hi torno. [Ofensiu]
    Alberich | 19-10-2008 | Valoració: 10

    He valorat 10, però veig que surt un 1. No sé si val, pero torno a valorar per esmenar l'error, si és que hi ha sigut...

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de EULALIA MOLINS ARAGALL

EULALIA MOLINS ARAGALL

59 Relats

386 Comentaris

64373 Lectures

Valoració de l'autor: 9.48

Biografia:
NASCUDA A BARCELONA L'ANY 1.957, ACTUALMENT RESIDENT AL BERGUEDÀ, DES DE L'ANY 2005 HE COMENÇAT A GAUDIR D'INTERNET, EN SOC AUTODIDACTA, ENCARA QUE LI DEC MOLT APRENENTATGE AL JOVENT DE CASA. PUBLICACIÓ DEL RELAT "LA FALDA DE LA IAIA PEPA" EN EL LLIBRE "RETRAT DE DONES" DEL PRIMER CONCURS LITERARI DE L'ASSOCIACIÓ DE DONES DEL SOLSONES, PER EDITORIAL GRATA LECTURA. PUBLICACIÓ DEL RELAT, "AVUI SOPAREM A CASA" EN EL LLIBRE "ASSAIG GENERAL" DEL TERCER CONCURS LITERARI DE L'ASSOCIACIÓ DE DONES DEL SOLSONÉS, PER EDITORIAL GRATA LECTURA. PUBLICACIÓ DEL RELAT "QUATRE CARTES A VIDA O MORT" EN EL LLIBRE "INSTINT DE MARE" DEL CINQUÈ CONCURS LITERARI DE L'ASSOCIACIÓ DE DONES DEL SOLSONÉS, PER EDITORIAL GRATA LECTURA. PUBLICACIONS ESPORÀDIQUES DE RELATS EN EL QINZENAL, BERGUEDÀ ACTUAL.