T'ESTIMO CONJUGANT (VERSIÓ CAL GRAVAT)

Un relat de: EULALIA MOLINS ARAGALL

*


      El Xavi cursava el primer curs de l'ESO, a l'IES Cal Gravat de Manresa, una escola acabada d'estrenar, amb només dues classes ocupades, una pel grup A i l'altra pel grup B.

Photobucket

      Un institut format per una colla de barracons, nous, amb tots els equipaments necessaris per poder cursar fins al segon curs de Batxillerat. Un centre docent que permetria a tots els veïns del barri estudiar sense haver de desplaçar-se.

      El proper curs, quan passessin a les aules de segon, una altra colla d'estudiants ocuparia les seves places, i, de mica en mica, tota l'escola rutllaria al cent per cent, amb molta colla de canalla amb ganes d'aprendre i d'enfocar les seves vides per al dia de demà.

      Des de molt petit, el Xavi estava bojament enamorat de la Maria. Una nena del seu barri, que coneixia de tota la vida, i a la qual no s'atrevia ni a dirigir la paraula.

      Feia tant temps que li volia dir una cosa! Però no s'atrevia... Sempre que ho anava a fer, un entrebanc o altre s'interferia en el seu camí.

Photobucket

      Fins i tot havia somniat que vivia en un altre barri, molt lluny d'on era casa seva, i que la Maria també vivia a prop seu. S'imaginava que cada matí agafava l'autobús, i que en coincidir amb la seva companya en el trajecte, sempre seien junts, un al costat de l'altre, i que parlaven tot el viatge, d'això i d'allò, de tot i de res.

      L'autobús que els portava a l'escola, feia un recorregut molt llarg, perquè recollien un company d'aquí, un altre company d'allà, i ell, que era el primer de pujar-hi, tenia més d'una hora per parlar amb la seva estimada. Això li permetia conèixer molt la noieta i també que ella el conegués a ell.

      Però cada matí en llevar-se, el Xavi tornava a la realitat. Des de la finestra de casa seva veia l'escola, i gairebé no li calia sortir de casa fins que mancaven pocs minuts perquè sonés el timbre que anunciava que les classes començaven.

      La Maria segur que feia el mateix: esperava fins a l'últim moment per anar a l'escola, perquè en arribar ell a la porta principal, ella ja hi era, o bé hi arribava al seu darrera, i, de cop, el malsonant timbre els feia córrer a tots plegats per por d'arribar tard a la primera classe.

      El Xavi estava ben segur que el que s'interferia entre ell i l'amor de la Maria, era la poca distància que els separava de l'escola. Tot i que la seva mare no tenia la mateixa opinió, perquè en veure que el fill apurava tant el temps, sempre el sermonejava tot dient-li:

Photobucket

      -Si visquéssim en una altra barriada, estic ben segura que sempre et tancarien la porta de l'escola davant dels nassos. No te n'adones que sempre fas salat? Ja et voldria veure, si com feia jo, haguessis hagut de caminar mitja hora llarga, i sense cap oportunitat d'agafar un autobús, que la meva ruta escolar i la dels busos no coincidia ni en somnis!

      I afegia la bona dona:

      -Xavi, fill, ara ho teniu tot tan fàcil, que no aprofiteu cap oportunitat, i quan te n'adonis, ja seràs un home dret i fet, i t'haurà passat mitja vida, havent aprofitat la meitat i encara a mitges!

      Però una vegada a l'escola, quan semblava que el Xavi també podria aprofitar el temps per dirigir-se a la Maria, també s'hi trobava una altra enemiga: la llengua.

      Perquè la Maria, davant d'una bona llengua, no hi veia, no hi sentia, perdia el món de vista, es perdia tota ella. De quina mena de noia s'havia enamorat?

      Si algun dia aconseguia tenir una conversa amb la seva xicota estimada, què li hauria de dir perquè ella hi poses una mica d'atenció? Quines paraules hauria de fer servir, per tal que la noia el prengués seriosament? Hauria de parlar algun idioma que en aquells moments no s'imaginava? Arribat el cas, podria ell, mal estudiant, arribar al cor de la noia amb algun tema que li fos interessant, que la captivés?

      Pobret Xavi! El seu amor era: "l'empollona" de la classe!

      Bonica, rossa, primeta, amb unes ulleres que feien per al seu tarannà, molt callada, i perillosament intel·ligent! Tan intel·ligent, que la majoria de nois de la classe no s'hi havien fixat mai, i ell, que n'estava ullprès, no tenia el valor suficient per a fer el primer pas i acostar-se a ella.

      Si algun dia, posem que per casualitat, en una de les assignatures, els posessin junts per a fer un treball, ella ho voldria? Ell se'n sortiria? Es posaria malalt per no haver d'enfrontar-se a ella i competir amb un cervell tant despert? Es podria concentrar i fer la feina ben feta, ho hauria de demanar per plegar del mal de panxa que li agafaria?

      Feia tants dies que li donava voltes que, aquell matí, quan havien entrat a classe, el Xavi portava de cap declarar-se a la Maria. No volia que passés més temps sense que la noia sabés quines intencions i quins sentiments tenia envers ella, però la maleïda assignatura de llengua no li ho va permetre.

      Es va adonar que la Maria estava en el seu món; aquell món de lletres, de frases, de verbs, que li feien perdre el món de vista. Un món, on ell no tenia cabuda.

      Primer de tot, perquè a ell l'assignatura de la llengua no li agradava, no li entrava, no l'entenia... Bé s'entenia amb tothom parlant, però... per què era tan complicat a l'hora d'escriure-la? Per què no podia escriure una frase tal i com la deia parlant? Per què havia d'aprendre una colla de normes ortogràfiques, si ell el que volia era tenir una conversa amb la seva companya de pupitre, sense que ningú li puntués al final del seu propòsit?

      Ell volia estar a dintre del món de la Maria, però ella ni tan sols se n'havia adonat que seia al seu costat.

      Ell, un estudiant mediocre, sense penes ni glòries, anava superant els cursos amb el mínim de nota exigida. No hi podia fer res, feia molts cursos que sabia que l'estudi no era el seu fort, i a casa li ho recordaven dia rere dia:

      -Xavi, fill, quan t'hi posaràs d'una manera seriosa a estudiar? Vols dir que aquest batxillerat, que encara és un projecte, l'acabaràs? Vols dir que no et faran fora de l'escola? Deus ser l'estudiant amb la nota més baixa!

      Això li deia sempre la mare, que es queixava que a ella, de jove, si l'haguessin deixat estudiar, hauria fet una bona carrera, i que no es pensessin que, a hores d'ara, estaria a casa rentant i cuinant per aquella colla de desagraïts; perquè amb estudis, tindria una bona feina i guanyaria prou diners per mantenir una assistenta a casa tot el dia.

      -Que en viuria, de diferent, fill!

      El Xavi intentava entendre la mare, i també el pare; un home treballador, que arribava a casa a l'hora de sopar, que escoltava totes les queixes de la seva dona envers el fill, i que de tant en tant també li passava la tinta espessa:

      -Noi, has de creure una mica més. Això dels estudis ens porten a tots de cap. Si més no, fes els deures cada dia, que no hagi de sentir la mare un dia darrera l'altre. On voldràs anar a parar, si no acabes tota la bàsica? Jo treballo com un burro perquè a tu no en manqui de res. No pots fer una mica d'esforç i compensar-nos a la mare i a mi amb unes notes una miqueta bones? No hi podries posar una miqueta d'interès, procurant que nosaltres dos no haguem d'estar tan pendents de la teva "poca" feina?

      I afegia el pare:

      -Jo, noi, quan arribo a casa, voldria que ningú tingués cap queixa de tu, de la mateixa manera que procuro que ningú tingui cap queixa de mi. I tot això ho aconsegueixo fent la feina ben feta, i sobretot, perquè la faig tota, i no deixo res per demà. Ho podries intentar. Fa?

      Ja li podien dir missa, que ell, en aquells moments, només tenia una fita, una fita ben marcada: declarar-se a la Maria, i si ella l'acceptava, estava segur que els estudis li rutllarien d'allò més bé.

      De moment tot el temps de què disposava, el feia servir per maquinar de quina manera podria comunicar-se amb la xicota dels seus somnis, sabent que només ho podria fer mitjançant la llengua.

      Va començar a llegir molt... Els pares no s'ho podien creure!...

      -Has vist quin canvi ha fet el nen? -deia la mare tota cofoia al seu marit, quan arribava a casa.

      Després de buscar i rebuscar en els llibres, de consultar biblioteques, de regirar tot internet, va trobar la manera de comunicar-se amb la seva estimada, mitjançant un vers, que de ben segur havia escrit un pobre poeta que també tenia dificultat en declarar-se a la seva xicota, i que deia així.

Jo t'estimo en present d'indicatiu.
I per fer-me un futur mèrit,
T'estimaré en pretèrit,
gerundi i subjuntiu!

      Un cop escrit el vers, el Xavi va córrer a la papereria més propera de casa, on va comprar un pergamí i tinta xina.

      En arribar a casa, i amb la millor lletra de què era capaç, va copiar el vers, va plegar el pergamí, i es va dirigir a l'escola, i, al bell mig de la classe de llengua, va donar a la seva estimada el preuat "paperot".

Photobu<br />
cket

      La Maria, de bona gana, va agafar el preciós pergamí, el va desenrotllar i se'l va llegir. I després, mirant-lo de fit a fit, digué al pobret Xavi, espantat i avergonyit:

      -Voldràs que esmorzem junts, a l'hora del pati?

      A partir d'aquell moment, el Xavi seria l'estudiant més aplicat de tot el veïnat de Cal Gravat, i també el més feliç.

FI



Comentaris

  • M'ha ENCANTAT![Ofensiu]
    estepa3 | 25-02-2010 | Valoració: 10

    Quina història tant bonica!
    Segur que la Maria l'ajudarà molt a estudiar.

  • És un relat amb bones virtuts.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 24-12-2009 | Valoració: 9

    Aquest conte del noi que s'enamora i fa tots els possibles per apropar-se a la xica que li agrada, és un clàssic. Que tu has escrit bastant bé.

    N'he llegit només una part perquè no tinc per costum llegir relats llargs.

    Això que un nen comú i corrent s'enamorés de l'empollona de classe és una bona idea. I també que li tanquessin la porta en els morros molts dies perquè es quedés esperant-la a ella.

    Ens llegim per aquí, Eulalia. Salut!!

  • Final feliç[Ofensiu]
    Arnau | 23-05-2009 | Valoració: 10

    Em sembla que tots ens reconeixem d'alguna manera o altre amb en Xavi. Tots hem anat de més bon humor a l'escola o a la feina, esperant trobar aquella noia que ens esgarrapa un petit somriure.

    Bon bon relat!

  • Crec...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 20-05-2009 | Valoració: 10

    Crec -és la meva opinió- que en aquesta revisió ampliada, el teu relat ha guanyant considerablement. L'he trobat més íntim, més suggeridor. M'has fet viure més el personatge d'en Xavi.
    - Joan -

  • requetebé[Ofensiu]
    uanra | 17-05-2009 | Valoració: 10

    Molt, molt, molt bé! M'ha agradat moltíssim.

    A mi m'agraden la llengua i les matemàtiques.

    Arnau

Valoració mitja: 9.8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de EULALIA MOLINS ARAGALL

EULALIA MOLINS ARAGALL

59 Relats

386 Comentaris

59773 Lectures

Valoració de l'autor: 9.48

Biografia:
NASCUDA A BARCELONA L'ANY 1.957, ACTUALMENT RESIDENT AL BERGUEDÀ, DES DE L'ANY 2005 HE COMENÇAT A GAUDIR D'INTERNET, EN SOC AUTODIDACTA, ENCARA QUE LI DEC MOLT APRENENTATGE AL JOVENT DE CASA. PUBLICACIÓ DEL RELAT "LA FALDA DE LA IAIA PEPA" EN EL LLIBRE "RETRAT DE DONES" DEL PRIMER CONCURS LITERARI DE L'ASSOCIACIÓ DE DONES DEL SOLSONES, PER EDITORIAL GRATA LECTURA. PUBLICACIÓ DEL RELAT, "AVUI SOPAREM A CASA" EN EL LLIBRE "ASSAIG GENERAL" DEL TERCER CONCURS LITERARI DE L'ASSOCIACIÓ DE DONES DEL SOLSONÉS, PER EDITORIAL GRATA LECTURA. PUBLICACIÓ DEL RELAT "QUATRE CARTES A VIDA O MORT" EN EL LLIBRE "INSTINT DE MARE" DEL CINQUÈ CONCURS LITERARI DE L'ASSOCIACIÓ DE DONES DEL SOLSONÉS, PER EDITORIAL GRATA LECTURA. PUBLICACIONS ESPORÀDIQUES DE RELATS EN EL QINZENAL, BERGUEDÀ ACTUAL.