Sentir els morts

Hola, Eulàlia,

(He posat les comes com recomanava en MaGaMa)

Ja fa temps que havia llegit aquest relat, però avui m'ha semblat adient comentar-lo.

Ja t'han dit altres que és un relat en què ambientes molt bé una trobada familiar dels anys 60. Un relat tendre i humorístic, alhora.

Has sabut narrar un record que conserves de petita i n'has fet un relat que expressa les expectatives que tenen unes nenes i la mala passada que els juga la son.

D'aquests records hem de viure i conservar-los amb tendresa i humor.

Gràcies per aquest relat!

Núria

No havia llegit aquest relat teu. Crec que els morts cada dia són més vius. Ara no només els podem sentir la veu, també els podem veure com si estiguessin vius. Veiem com ballen, com parlen, com riuen. Així és molt més fàcil recordar-los i no els sentim tan lluny.
Llàstima que no puguem tenir aquesta realitat virtual de les persones que van morir fa curanta anys o més.
Crec que per una nena petita debia ser molt importat sentir la veu d'un mort.

Una forta abraçada.
Irene Tironi

Eulalia

és reconfortant veure que Refugis t'ha agradat, i sobretot, que l'has entes.

Hola Eulàlia,

Bona nit, és tard, però et vull donar les gràcies. no hi entec gaire. només llegeixo i escric i em sento realment honrada del q m'has dit. Sense, i encara no se molt bé com funciona, saber gaire, et llegeixo els relats i sincerament moltes gràcies de nou!

Fins aviat,

Cristina

Del No Res que és la mort, dels vius nomes en queden records evanescents: Ressons de veus; paraules que es van oblidant; lletres en papers grocs i trencadissos; i potser una veu gravada en una vella cinta magnetofònica.
Magnífic relat, que evoca aquell temps que es va escolant lentament, lentament, fins a fer-nos donar compte de que les gents senzilles vivim i ens fonem en aquesta gran fornal que és la Humanitat, passant -la gran majoria de nosaltres - senzillament, sovint sense pena ni gloria...nomes respirant, treballant -potser criant fills- i deixant com a penyora per la posteritat un: "Bueno, va!.
Per molts anys, Eulàlia

Àgil i divertit, i de sintaxi clara i neta. Coses que s'agraeixen.
Tot i que confesso... l'he obert perqè tl títol m'ha retornat a fa un parell d'anys. Llavors vaig estar investigant i escrivint una mica sobre l'espiritisme, i de moment pensava que anava per aquí. Tot i que tampoc no te n'apartes massa.
No he arribat a cap conclusió seriosa o definitiva respecte de si els morts parlen, exceptuant les gravacions on la gent que ja ens ha deixat conserven la seva veu.
Però és un tema interessant.
I més encara en una època en la que donem poca importància a certes coses i valors, i veiem el progrés com una meravella imparable que ens ha de salvar. I resulta que no ens salva.
Les cultures amb bona salut psíquica tenen un gran respecte pels seus morts. No em refereixo als pares de la pràtria, sinó al avis, als besavis.
Jo tenia una àvia espiritista i a vegades penso que deu intentar expressar-se.
Potser la qüestió és: tenim orelles per a sentir-los?
Salut!

Això d'arribar tard a comentar té això: que tot el que voldries dir ja està dit, però en tot cas voldria afegir-hi que m'has fet venir a la ment alguns records de moments semblants als que descrius, així com la tendresa d'aquestes trobades familiars que es feien amb freqüència i no necessàriment per cap motiu específic. És bonic recordar i molt més si quan ho fas et venen sensacions de dolça enyorança per aquells que ja no hi són. M'ha agradat molt com ho has explicat, des del record d'una nena que sap que s'ha perdut alguna cosa important.
Una abraçada

Què bonics són els records! Es curiós que tinguis aquest record del tiet Quimet. Amb aquest escrit me l'has rememorat, i, de passada al teu avi, per a mi el tiet Pepitu... i les tietes Teresina i Lola -la teva àvia-...
T'has guanyat un 10 per la nostàlgia... No seré pas jo, qui et rebaixi la nota!
Un petó molt fort!
-Joan-

El teu escrit m'ha fet recordar el que jo de vegades intento: tornar a poder sentir i escoltar les veus i les paraules dels meus avis, les dels meus pares, i les de tantes altres persones que ja no escoltaré mai més.
De vegades, em trobo imitant a la meva mare tal com parlava, tot fent una cantarella especial..., però ja no recupero aquells sons peculiars, tan personals, aquelles veus que identifiquen a cadascú.
Els aparells distorsionen les veus, però millor això que l'etern silenci.
T'he descobert i et continuaré llegint.
A reveure

Escrius i descrius molt bé. Una tertúlia familiar als anys 60 al voltant d'un magnetòfon i l'emoció de la nena per escoltar la veu d'un mort, encara que es deixi vèncer per la son. Molt bé. D'aquest relat en podria sortir un conte. Animat!

És curiós, però tot això m'ha fet pensar que jo guardo un record molt viu de les veus dels morts -dels meus morts- tant o més viu que la seva imatge. I me n'alegro perquè penso que mentre algú ens recordi no morirem del tot.

Una abraçada.

Un magnífic relat …No saps com canvien les paraules dels morts enregistrades: Un antic versot de Nadal, recitat pel pare, i que quan el deia voldries haver-te fos de la vergonya que et feia, ara t'entendreix; una tonta cançó malgirbada per l'escalfor d'una sobretaula, que fa anys et feia pujar els colors a la cara, ara no té preu...
Hi ha una variant màgica d'aquests sentiments: veure velles fotos o antigues filmacions. Els que ja no hi son, semblen tenir una mirada especial -des de la llunyania- O al menys a mi m'ho sembla...
Endavant, Eulàlia.

Buidant la casa de la meva mare morta als 97 anys, ara en fa tres, vaig trobar
una gravadora de 125 V de quant jo era molt jove. Sé segur que si l'escoltés
hi sortirien els meus pares i els amics de joventut i infància, bé, les seves veus,
però soc covard i no les vull escoltar.
Tu no les vas sentir i jo no les vull sentir. Estem empatats.
En quan al teu relat, que és del que es tracta, trobo una gran sensibilitat
per descriure l'escena i l'ambient agradable d'antigues reunions familiars
que avui en dia són impensables per l'estrès i la manca d'interès per les coses belles.
Una forta encaixada de JOANPG.

té molt valor pel retrat d'aquella reunió, del què es feia abans en família... Figura't ara, un dissabte a la nit si es congregaria una família per escoltar una cinta de veu gravada!. Però té un aire entranyable el teu escrit i potser, després de tants anys, la veu no, però una imatge des d'el passat si que ens la deixes perquè imaginem...

Hola, Eulàlia! M'alegra que encara que et costi llegir textos llargs aquí a Relats ( ho entenc perfectament, perquè la pantalla cansa... i a més, tots anem atrafegats i les durades llargues tiren enrere a més d'un i a més de dos! ), hagis fet fins el final el meu i ho hagis comentat, ja que així m'has permès descobrir-te.

Quan he arribat al teu espai, he vist un munt de títols temptadors... però bé, com que per algú havia de començar, he triat el darrer publicat: temps hi haurà per anar obrint els anteriors, oi?
Ah! per cert, en tinc molts de relats curtets en prosa... a veure si t'agrada aquest: En paral·lel. Si t'animes a llegir-ho, em sembla que no se't farà llarg!

Bé, parlant del text que tinc davant, el que trec avui com a sensació és que en saps crear ambient, tens traça per enllaçar detalls i dades fins que l'atmosfera del relat es fa present a qui et llegeix.
I tens bona memòria, també!

Abans de què se m'oblidi, t'envio una abraçada per celebrar la mútua descoberta,
Unaquimera

Gràcies pel teu comentar, t'ho agraeixo. El teu relat realment m'ha deixat.....mort.
Me n'alegro molt que encara segueixis escribint perquè feia un temps que no penjaves res.

Records i gràcies.

ullsblaus1

Ola

Si penso que el dia de Sant Jordi hauria de ser festiu per poder estar amb la familia i els amics ( jo es que encara vaig al institud ;) )

Es molt bona idea, perquè es un dia més per gaudir amb la gent que estimem i m´´es sabent que no hi seran per sempre..


Respecte al relat esta molt bé :)


ADEU!




Mireia

Amb nostàlgia recordem fets del passat, que en aquest present voldríem recordar, per donar empenta a la nostra identitat de cara al futur, com serem?.

Digue'm com era, digue'm qui sóc,... Digue'm com era, digue´m com sóc.

(Eulàia, és troben gaire bolets per aquí a Berga?)

Amb aquesta història familiar, ben ambientada en els anys 60, has aconseguit crear un ambient realment especial: has transmès molt bé el respecte (potser por, en el meu cas) que et pot causar el fet d'escoltar la veu d'una persona morta. A la vegada l´hi has donat un toc desenfadat, tendre i humorístic que et deixa finalment amb un somriure a la cara. M'ha fet molta gràcia la reacció, més que natural i comprensible, de les nenes.
Sempre és bonic recordar,oi?
Gràcies, Eulàlia per comentar-me i fins aviat.
Una abraçada.
Mercè