LA CARRERA

LA CARRERA
Entrava la primavera amb molta força. El sol començava a escalfar. La vegetació despertava de la seva hibernació. Els nostres esperits joves tenien ganes d'esbarjo, ganes d'airejar-se, ganes de sortir.
Amb tota la colla, vàrem decidir anar al Montseny. Volíem trepitjar la muntanya; volíem caminar una mica; en definitiva el que volíem era poder estar tots junts, passar el dia plegats, i dinar en algun restaurant de la zona.
Ho vàrem fer tot: caminar, fer fotos, jeure al damunt de l'herba fresca acabada de néixer que ens portava aquella primavera i, finalment, vàrem dinar al primer restaurant que ens venia de pas. Al primer que, en preguntar si hi cabríem, ens varen dir que sí. Tots plegats teníem prou gana!
Cadascú de nosaltres va demanar el que li venia més de gust, però tots vàrem començar per una amanida o bé un entremès, i vàrem seguir amb un assortit de carns a la brasa, acompanyades de llesques de pa torrat amb tomàquet i allioli.
Tots vàrem prendre postres; aquí s'hi podia veure la varietat dels gustos, perquè la taula va quedar plena de gelats, crema catalana, flam i pastissos de tots colors. Vàrem prendre cafè, i algun de més atrevit, fins i tot, va demanar una copeta de licor.
Quan vàrem donar el dinar per acabat, vàrem demanar el compte. Un dels companys va agafar la nota i va repartir el seu import entre tots els comensals. A l'hora de la veritat, ningú no portava prou diners per pagar la minuta!...
Un eixerit de la colla va cridar el cambrer:
-Hem decidit a fer una carrera amb els cotxes pel circuit que tenen al voltant del restaurant, qui perdi pagarà el compte.
Al cambrer no li va semblar gens malament. Va sortir al carrer amb tots nosaltres, ens va ajudar a alinear tots els vehicles d'una manera que ningú tingués avantatge, i amb el drap que portava penjat en un braç, ens va donar la sortida.
Quan portàvem cent metres de carrera el cotxe, que anava al cap de la cursa, va agafar una sortida d'un camí de carro i tots els vehicles el vàrem seguir.
Al cap de cinc anys, vaig anar a dinar al restaurant amb la meva dona i la canalla, i en trobar-me amb el mateix cambrer, li vaig explicar la nostra malifeta.
L'home em va dir:
-Saps el que més es va fer emprenyar? És que jo mateix us vaig donar la sortida!
FI.