Els meandres de la bellesa

Diuen, que la bellesa és troba en la simetria. Parlem-ne. No hi estic del tot d'acord.

Primer perquè és un qüestió molt subjectiva: un intent qüestionable, al meu modest entendre, de racionalitzar una visió molt personal, genuïna i íntima, indestriable de cada persona.

I segon, perquè encara que fos així, considero més cabdal la capacitat de cadascú per decidir, voluntàriament, com exterioritzar la seva bellesa.

El concepte de bellesa, dissortadament, ha anat associat -gairebé sempre- a una idea de perfecció. És a dir, que allò que nosaltres percebem en aquells moments realment reuneix unes característiques excel·lents, extraordinàriament ben reeixides.

Sincerament, sóc dels que creu, que aquesta prespectiva tan magnífica, esplèndida i òptima, és, a priori, necessària, però, com diuen els matemàtics, no pas suficient.
És aquí on vull fer valdre la segona opció: les habilitats innates i apreses per donar a conèixer de manera més pulcre, delicada o exquisida el que nosaltres som responsables de transmetre; que en definitiva, és el que volem compartir, el que volem regalar.


La Professora Besalú, feia la seva entrada a l'exposició del Fòrum Saburó-Pallars. Quedava enrere, aparentment, el que havia estat llegint de bon matí.

Una antiga alumna de la Facultat Sant Jordi, de Belles Arts, li havia fet arribar una carta. Una invitació.

Mentre empenyia la porta totalment de vidre, gràcies a aquella mena de peça metàl·lica tubular afaiçonada per tenir les funcions de pom, la Besalú encara rumiava quina podia ser aquella exalumna.

A la seva esquerra, hi quedava un moble de fusta ben treballada sobre la qual hi havia uns quants quaderns o catàlegs, impresos amb paper satinat que donaven una brillantor prometedora a les imatges que s'havien seleccionat sobre l'obra allí exposada.

Un mirall allargassat, amb els cantells arrodonits i vorejat per una ornamentació sota un vernís que li donava un vivesa distingida, s'imposava en aquell rebedor senyorial.
Al seu davant, unes escales de marbre grandioses, amb graons amb rebaves i una barana clarament modernista, delataven que l'edifici en qüestió no havia estat una casa qualsevol.

A la seva dreta, també va poder veure una altra porta de vidre semblant a la primera, a través de la qual podia observar un noi expectant per la seva presència.

La Besalú es va col·locar les seves ulleres amb desimboltura, convençuda ara, que el dia triat, era l'encertat: a mitja setmana, en un dia feiner, a les envistes de la seva clausura després d'un mes de l'obertura al públic… era un bon moment per caure en la temptació.

Va saludar amb els ulls el jove elegant i, ara sí, que va allargar el braç per poder tenir un dels catàlegs orientatius.

La sala era gran. En forma d'ela. Ella es trobaria a la part superior de la lletra per entendre'ns.

Primer revisà amb l'esguard el que les parets blanquíssimes acollien i va començar a moure's avaluant el quadre número trenta-tres.
Estudiava el títol i examinava la tela. Se submergia en la següent peça i després en retenia el títol.

Quan era a frec de l'obra número onze, va seguir instintivament un ritual del qual n'havien restat exclosos els altres. La Besalú feia passos endavant i enrere, atansava la mà a la fràgil muntura de les ulleres, un i altre cop. Fins que es va quedar quieta. Immòbil.

"Els meandres de la Bellesa". 2005.

La Besalú es redescobria…
Són pinzellades àgils, lliures, apassionades, colpidores per la seva tendresa, d'una proximitat nua.

Un espurneig de pinzellades enlluernadores besa les parpelles d'Elba per desvetllar-la. Obre els ulls, al mateix temps que abraça el cos -encara mig endormiscat- d'en Nil, i, a cau d'orella, li xiuxiueja: t'estimo.

L'Elba s'alça per vestir-se.
En Nil també s'avesava a la claror suau de l'estança.

- Elba ets preciosa. Bellíssima. Perfecta.
- Perfecta no, Nil. Perfecta no.