El cor de l'escórpora

Unes mans robustes incapaces d'enclotar aquestes carreteres vinoses per on hi circula gairebé la mateixa saba que abans em donava vida, són ostatges d'una cadència inequívoca.

És ell.
Aquesta celeritat i l'abruptesa dels seus mots el delaten.
Més valdria que ho deixés ben desat en un calaix. No en traurà res de fer-me parlar i de revelar allò que ara ja a ningú interessa.

Però el meu germà és així. Indescriptible i fredament impactant; la seva serenitat és fruit d'un voler indestructible de pervivència, la seva aparent pulcritud dialèctica no és més que el producte d'una equació irresoluble d'emocions concatenades per bastir una escullera ingent per combatre totes les tempestes. La càrrega biliosa de cadascuna de les paraules amb les quals em fa reviure demostren que sempre em vaig quedar puerilment a les beceroles de la comprensió d'un ésser extraordinari, temperamental i sobretot enigmàtic. Críptic, com diria ell.
I ja ho veieu…m'ho ha fet escriure, m'ho ha encolomat.

Malgrat compartir una visió creativa, ambdós vam canalitzar les nostres energies de manera molt diferent. Fins i tot aniré una mica més enllà i asseguraré que amb el temps, aquestes noves experiències que deu haver viscut durant aquests anys, en els quals jo ja no existia, encara han enfortit aquell esguard paradoxalment poètic però alhora d'una inqüestionable causticitat captivadora. N'estic segura, altrament, ni jo ni vosaltres us hauríeu engolit aquests paràgrafs ferrenys.

De fet, és això: reeixir en l'impossible, en fer devorar llum a una pedra si molt convé, i la seva perseverança congènita és el que l'han conduït fins aquest port. Ben segur. El port de la nostra infància, de la nostra adolescència compartida a distància, òbviament, perquè, en ell, l'espai, igual que el temps, són àmbits de diligència i disciplina prussiana.

Fa tres anys que sóc morta i el meu germà és més complex que mai, més audaç i d'una tenacitat preocupants. Per aquest motiu em reviscola ara. Algun fet trascendent l'ha empès a fer-ho, n'estic convençuda: és l'escórpora del meu germà.

Les meves cendres van ser escampades al mar. Les fulles resseques d'un dels meus llimoners també em van acompanyar. Els va costar obrir aquella urna gèlida en la qual la nostra mare m'hi va fer enfredorir durant més d'un any. Ell, previsor, portava l'eina escaient per desencallar aquella tapa. Finalment, ella s'avenia a complaure la meva darrera voluntat, amb la qual cosa, l'espera d'aquella ment respectuosa i calculadora, també presenciava la meva absoluta dissolució. Quan ella li lliurà el recipient ceràmic buit, però moll d'aquella salabror tan nostra, agafà una bossa i la hi posà juntament amb la tapa que mentrestant havia tingut entre mans.
Després arrencà la petita inscripció daurada on hi havia el meu nom i aquell símbol que ell considera sempre que pervertia qualsevol cerimònia. Va cercar un lloc correcte, precís, immillorable, i davant del mutisme de la nostra mare, va llançar les dues peces -per separat- al mar, amb la certesa que amb uns instants tocarien fons. Si mai els corrents arrosseguessin aquells testimonis finals de la meva existència, ho farien per morir contra el rompent més malèvol, el de la pedra, el de la roca, el de la indolència davant d'un vaivé persistent de les pèrfides onades.


Aquell mateix any vaig deixar els estudis. Ell, naturalment, no ho féu pas. He de reconèixer que va regirar terra i mar per posseir uns recursos que li permetessin viure absort en el món universitari. Fins i tot va afanyar-se a aconseguir el mateix per a mi.

Però no m'interessava. Ho tenia decidit.
La meva vida, arran d'aquell daltabaix familiar havia de deslliurar-me de tot plegat. El meu compromís era amb la pintura. Una pintura que progressivament va anar reflectint el que s'estava covant entre aquelles tres persones ara sota la més total de les intempèries. El meu germà agafà el control d'aquella casa. Literalment. La nostra mare féu el cor fort i també es llançà amb decisió encomiable a salvar aquella nau. Durant un parell d'anys, vaig tenir la sensació que havíem aguantat la patacada fins que ell va començar a avaluar-me com un llastre.

Segons el meu germà, aquella situació, havia de ser un pas definitiu cap endavant. Vers la consolidació, l'estabilitat, la seguretat d'un nou projecte. Aquestes frases sentencioses a mi em feien por. Massa taxatiu, massa eixut, massa intransigent, massa de tot… i quan vaig intuir que la mare interpretava els meus quadres de manera massa semblant a la prespectiva crematística, objectiva i pragmàtica, que ell imprimia sense concessions, aleshores em vaig bolcar, encara més, en les meves teles.



La meva darrera obra la vaig pintar sense pinzells, sense paleta, sense cavallet, sense tela… Només vaig triar el color de la saba vinosa que feia bategar amb delit el meu cor, el que compartia amb el meu germà i apreciava els cantells freds de l'abruptesa.
No vaig trobar cap cinglera perquè els meus ulls albiressin el mar…tanmateix, aquella va ser una obra mestra que qui ha gosat desvetllar-me mai seria capaç de portar a terme.
El que s'ha esdevingut després, naturalment, no ha donat la raó a ningú, ans al contrari; però alguna cosa em fa sospitar que, no fa pas gaire, l'airina del mar ha començat a inundar aquell esguard insondable del qui, en vida, fou el meu germà.