RE: REPTE LVIII (RECORDATORI) No us el perdeu...

Mentre l'Alba està al lavabo, jo estic a la seva habitació repassant-la de dalt a baix. No puc entendre quin servei li fan tants trastus.

Ella viu com una reina perquè els seus pares tenen un fàbrica de sabates. El meu pare hi treballa enganxant les soles de les sabates.

Des del sis anys que ens han deixat ser amigues, encara que jo no estigui a la mateixa igualtat de condicions econòmiques. Ella sempre ha tingut el que ha volgut, en canvi, jo no. Quan arribava a casa havia d'ajudar a ma mare a fer les feines de casa i a cuidar els meus germans petits. Sempre era la mateixa monotonia: anar a l'escola, tornar a casa a netejar i, llavors, donar el sopar als meus germans.

Dic que ens han deixat ser amigues perquè el pare de l'Alba no la deixava jugar amb mi perquè deia que ella tenia una lluentor especial que l'Elionor, és a dir, jo, no tenia.

El dia que l'Alba va fer sis anys, vuit anys enrere, els seus pares li van regalar una bicicleta. Ella, d'amagat, em va venir a buscar per anar a donar un tomb vora l'estany. Vam pujar totes dues a la bicicleta i em va tocar a mi pedalar.
Un cop vam arribar a l'estany l'Alba es va despullar i es va tirar dins l'aigua. El que no sabia ella és que aquell llac era molt fons.
A la primera capbussada vaig adonar-me que no tornava a la superfície. No sabia el perquè. Primerament, pensava que era per comprovar l'estona que podia aguantar sota l'aigua. Però, al cap de 3 minuts, vaig adonar-me que no pujava. Ràpidament, em vaig tirar a l'aigua per buscar-la.
La vaig trobar al fons, sense moure's. Com vaig poder, la vaig treure de l'aigua. I, al cap d'uns moments d'haver sortit va tornar ensí.

L'Alba li va explicar al seu pare què li havia passat i des d'aleshores que la deixa jugar amb mi.
Ara que tenim catorze anys veiem la vida de diferent manera. Ens hem adonat que hem de viure la vida al màxim possible, perquè qualsevol dia potser que deixem de ser-hi.