RE: RE: Poesia forma o contingut???

COMENTARIS

La Bàrbara - deomises

De bon principi focalitzes el relat en un personatge femení i en temps present, com acostumes a fer en els reptes narratius. I també mostres parcialment la situació de partida: una dona mirant de treure una taca de sang. A partir d'aquest primer paràgraf, crees diversos interrogants que es mantenen fins al final de la lectura: on és la taca? D'on prové? Per quin motiu s'ha vessat? Si he de destacar un valor per sobre dels altres a La Bàrbara, és precisament aquest: l'administració de la informació per al lector a partir d'una situació inquietant. Bona tria, l'element de la sang lligat a la condició femenina amb tot el que representa. Bruno Bettelheim fa una bona síntesi de símbols i arquetips com aquest a l'obra Psicoanàlisi dels contes de fades i diu coses tan curioses com que el color roig de la tela de la caputxeta no és una elecció a l'atzar. A Bàrbara se l'ha engolida el llop i ara tem que la història es repetisca precisament en el fruit de les seues entranyes. I quina mare és capaç de deixar de projectar les pròpies pors en els fills i filles? L'anàlisi de la psique de la Bàrbara podria donar per a més del que reflecteix aquest comentari. Molt bon retrat, deomises.

Gràcies per la teua participació.

Suggerència: hauries de canviar el verb "esclafar" per "esclatar" en la perífrasi verbal "esclafaria a riure".

Copsar l'instant - gypsy

Potser aquest pintor que ens conta en primera persona la seua experiència creativa no s'haja sentit capaç de copsar una escena i convertir-la en un instant prenyat d'emoció i de llum. Però tu com a autora sí que has sabut retratar fidelment una situació que representa els dubtes i les tensions que implica l'acte creatiu i artístic. Deia Gramsci que les classes socials i els individus tenen un gestus essencial que parla de la seua posició al món, del seu caràcter, de la seua relació amb els altres... En aquest sentit el problema que es planteja la veu protagonista constitueix una bona generalització de la consciència dels artistes, la sensació d'abisme prèvia al començament: el terror vacui, la sensació de pervertir la puresa d'un instant intentant empresonar-lo ja siga en un llenç, en una pantalla, en un escenari o en un full de paper. Exquisida la personificació del llenç que espera impacient el traç primer, com també la descripció dels possibles camins o intencions que l'artista pot donar a l'obra encara per realitzar.

Gràcies per la teua participació fora de concurs, gypsy.

Conxorxa - Vladimir

Vladimir, els teus relats em fascinen i aquest no és una excepció. En una primera lectura m'he divertit força amb aquest senyor que s'entesta a afirmar que la seua vida no li pertany, que en algun moment li l'han presa i li han substituït des del mateix nom fins a la família i la professió per una sèrie d'alteritats que ell no reconeix. Crec que era en un relat de Pere Calders a Cròniques de la veritat oculta on un home s'obsedia a mantenir que era en un restaurant japonés malgrat que la realitat li ho desmentia. He dit en una primera lectura. Perquè quan l'he llegit un parell de cops més m'he adonat que hi ha altres interpretacions més enllà de la més denotativa i immediata. I és que tant la literatura com el cinema i sobretot la realitat, estan farcits de personatges i d'éssers de carn i ossos que en un moment de la seua vida experimenten una mena de clic, o potser una davallada en suau pendent, que els mena a sentir-se exactament així: com si les persones i les circumstàncies que els envoltaren hagueren esdevingut uns ens estranys i la vida de debò es trobara en un altre lloc. I aquesta ambivalència de significacions em fa descobrir que precisament el que més m'agrada de les teues ficcions és aquest subtil regust inquietant que saps aconseguir amb els personatges i les situacions.

Gràcies per la teua participació, Vladimir.


Fotuda crisi - darkman

Una dona que es veu obligada a guanyar diners amb una tècnica peculiar. El que fa divertit el teu relat és com una enginyosa manera de vendre cadells de gatet és presentada com si es tractara d'un procés d'extorsió. El desacord del personatge queda un xic diluït per la situació, tot i que sí que podem esbrinar que es tracta, enllaçant amb el títol, d'una manera d'obtenir eventualment ingressos que no li ve massa de gust. La major part del que ocorre ho sabem pel monòleg intern de la protagonista, de la qual sabem també el sexe perquè la dona del director de l'oficina bancària diu que és una noia molt simpàtica. El monòleg té un to d'ingenuïtat que fa somriure.

Gràcies per la teua participació, darkman.


Algunes suggerències de correcció:

- ara no bé al cas ... ara no ve al cas
- bondia ... Bon dia
- li senyalo ... li assenyalo
- m'hauria concedit ... m'hagués concedit


El seminari - SenyorTu

El títol, sobri i temàtic, dóna pas a una posada en situació molt acurada en els detalls en el primer paràgraf: les màquines que comencen a enderrocar el seminari, els obrers, el cartell... Tan acurada i eficient, diria jo, que sembla una foto instantània. I un cop fixat aquest pla general dirigeixes el focus cap a l'home protagonista. I l'home protagonista queda presentat com algú que ha assolit una solvent posició econòmica mitjançant l'atribut del seu BMW. En literatura podem jugar a dir tot explícitament o a demanar la col·laboració del lector a l'hora d'atorgar significacions al relat, a través de precisament de l'art de la insinuació. Un detall desat com a l'atzar pot ser revelador de tot un gestus social, posem per cas. I aquesta subtilesa, ben acompanyada del domini en la distància i la perspectiva, és el que em captiva dels teus relats en general i d'aquest en particular. I això, SenyorTu, que només t'he comentat dos paràgrafs, de moment. A partir del tercer paràgraf tenim el mateix protagonista i el mateix seminari, sí, però la imatge especular és una imatge del passat: 1949, nogensmenys. La dictadura, la foscor, el nacionalcatolicisme, la dura vida rural moguda per la conveniència per sobreviure millor. La manca de llibertat de decisió per part del jovent. L'obscurantisme i la culpa com a motors de la submissió. I en aquest salt cronològic, en aquesta història del passat dins de la història del present que l'emmarca, sí que passes a explicitar la tensió interna que experimenta el protagonista i que el força a prendre una decisió transcendental, un cop enterrada la mare.
Per a acabar, tornes a portar la història el present amb l'escena del vigilant de la zona blava, de manera que el salt al passat queda emmarcat pel moment actual i la globalitat del text esdevé una composició en abisme. M'agrada particularment l'oració final, ràpida, expeditiva, com un reflex de la determinació del protagonista de seguir endavant amb la seua vida un cop contemplada la desaparició física del seminari.

Moltes gràcies per la teua participació, SenyorTu.

Un canvi: on diu "del costat esquerra" ha de dir "del costat esquerre".

Dubtes intens - brins

Una història d'alt contingut humà. La manera com descrius els dubtes d'aquesta dona sotmesa a una pressió de fora -la família- i al seu interior -les pors naturals front a una imminent operació de risc- resulta molt versemblant, ja que de la mateixa manera que a la protagonista li ressona una pluja que no arriba a escoltar, el lector pot experimentar una ressonància amb situacions personals o familiars que se solen viure amb inquietud i temor. M'ha semblant, a més, una imatge molt poètica la de la situació inicial amb l'element de la pluja i també molt efectiva l'expressió dels dubtes a través de les interrogacions retòriques com ara: "Era encertada l´opció que havia escollit? Havia fet el que calia?"

L'escena final, a manera de segona part, mostra un final coherent amb la decisió de la dona: l'entrada al quiròfan, on els dubtes ja no tenen cabuda.

Moltes gràcies, brins, per la teua participació.

Una correcció: hi ha una errata de teclejat a la paraula "quiròfan".